Els espais creats per Cristina Iglesias des del seu taller són màgics i alhora molt orgànics; vegetals, minerals, marins, sòlids i líquids, i volen reclamar de l’espectador una atenció especial. Si vaga pel bosc mineral que Iglesias ha creat expressament per La Pedrera, veurà que hi ha solidificats bolets, vegetals, bonys misteriosos i únics.
És la seva voluntat: «Aprofitar —diu— la capacitat il·lusionista d’un espai que podria ser d’un altre món, d’un món imaginat o imaginatiu».
El comissari de l’exposició de la Pedrera, James Lingwood recorda que hi ha «passatges pels espais estrets entre edificis de pobles i ciutats; els passos dintre el cos i entre masses de terra; els ritus de pas que marquen la transició d’un estadi de la vida al següent, o d’una vida terrena a una d’ultraterrena; els passatges memorables d’una obra literària o musical; i també en escultura, sobretot des de la dècada de 1970, amb l’aparició d’estructures escultòriques més vivencials que han marcat, en paraules de Rosalind Krauss la transformació de l’escultura (d’un suport estàtic i idealitzat a un de temporal i material)».
El primer passatge que rep al visitant —a banda del pou batejat Vers la terre II que hi ha al pati de la Pedrera— és Corredor suspès I, de 2005. Es tracta d’estructures que semblen d’espart i que en realitat són de filferro trenat i cables d’acer; gelosies que no són de fusta sinó del mateix material i simulen la mashrabiya de l'arquitectura islàmica, però no són formes típicament islàmiques —estrelles i geometries vàries—, sinó paraules de l’extracte d’una novel·la de ciència-ficció de J.G. Ballard, The crystal World (El món de cristall). Un passatge màgic per reproduir un espai imaginari d’un món inventat. Aquesta creació d’espais és la que desperta la febre creadora d’Iglesias: escrits i imaginació que la mouen a fondre alumini o bronze i tòrcer ferro i incrustar-hi vidres en peces pesants d'art contemporani.
No hi fa res que sigui pràcticament impossible llegir les paraules de les gelosies. Iglesias afirma que són d’un extracte de Ballard i paga la pena creure-ho per endinsar-se amb la ment oberta i deixar que les ombres, de vegades més reveladores que les gelosies, ens descobreixen lletres. La llum zenital projecta aquestes ombres sobre el terra, els visitants, les parets i poden ser paraules d’un alfabet secret o les aventures d’en Sanders, el científic protagonista de Ballard.
Com aquest corredor en trobem un altre posteriorment que és el·líptic, obliga el visitant a sortir per on ha entrat i encercla una columna de la Pedrera de Gaudí dins seu. En aquest cas, The Pavilion of Dreams (Elliptical Galaxy), de 2016, té unes gelosies que reescriuen un extracte de Solaris, del polonès Stanisław Lem: «Al cap de quinze dies d’haver fet els experiments em vaig despertar més aviat que de costum esgotat per un malson, com si hagués obert els ulls després d’haver estat entumit per una narcosi profunda. [...] La seva negror [de la superfície de l’oceà] es va apagar immediatament, com coberta per una fina capa de boira, però aquella boira tenia una consistència més que material. [...] La negror va desaparèixer[...]».
Solaris, a la novel·la de Lem, és un planeta amb un oceà que pot llegir els somnis dels humans —un poder inquietant—, i per això aquest corredor suspès rep el nom de Pavelló dels somnis.
Però anem a pams. Entre un corredor i un altre, Iglesias i James Lingwood han deixat altres experiències per visitar. Un pou, on cal fixar-se com actua l’aigua, perquè hi ha diverses instal·lacions d’aquesta mena i no totes són iguals. Unes tenen l’aigua quieta; als altres fa una pujada i una baixada, com si la marea hi actués lleument cada cinc minuts; i en altres sembla l’aigua de la costa que entra entre les roques: és el cas de Litoral (que podria ser la germana petita de la seua germana gran, Hondalea, situada a la casa del far de l’illa de Santa Clara, davant de Sant Sebastià). Hondalea en euskera és «abisme marí» i és el que Iglesias ha reproduït, en bronze sota la caseta del far, de manera que els visitants queden suspesos sobre aquesta pseudoroca marina on l’aigua entra a batzegades com si pogués ser la mar.
Al final de «Passatges», un vídeo mostra què és Hondalea i aviat es presentarà un documental de David Trueba (28 d’octubre a l’Auditori de la Pedrera) on Cristina Iglesias també explicarà quin és el seu procés creatiu.
El bosc mineral de la Pedrera.
La joia de l’exposició —perquè es tracta d’una obra feta expressament per la Pedrera i pensant concretament en l’espai compartit amb l’arquitectura de Gaudí— és el Bosc Mineral, un altre passadís de jesmonite amb pols de marbre que simula unes parets rocoses, verticals, sòlides, amb restes aparentment fossilitzades de bolets, vegetals, formes orgàniques indeterminades: un bosc de pedra que combina les seues parets amb les columnes de pedra que Gaudí va deixar nues —i no sempre rectes— en aquest espai interior. I sota un sostre d’onades que s’escampen per tota aquesta sala —també originals— de Gaudí i que ens porten a la següent obra tel·lúrica d’Iglesias: Turbulence (2023).
Es tracta d’una versió en pedra de l’ull d’una tempesta, amb la singularitat, molt ben destacada per Lingwood, que aquí el tenim vertical i a l’altura dels nostres ulls, la qual cosa impressiona visualment.
Si algú relaciona l’encàrrec rebut per Iglesias per la façana de la Glòria de la Sagrada Família i aquest bosc mineral de la Pedrera, cal dir que l’escultora va respondre, al començament de la presentació, si ja tenia alguna idea clara sobre quina proposta faria i va dir que no. Una altra cosa és que en el futur puguem veure que aquesta exposició li ha pogut servir de primer contacte amb Gaudí i n’hagi tret conclusions artístiques.
Abans de trobar el segon corredor suspès i diverses obres (Entwined XI, XII i XIII) que s’enfilen inquietantment per les parets com estructures rizomàtiques —segons Iglesias—, trobem Growth I (2018), una altra paret discontínua de formes vegetals que s’eleva en formes grotesques però naturals a partir d’un treball amb alumini, vidres —que representen la saba dels arbres— i altres detalls inquietants. Iglesias convida a entrar-hi i veure’l des de dins. No és en absolut claustrofòbic sinó d’una brillantor fosca brutal, com si amagués també secrets de ciència-ficció o fantasia, el tron de ferro de Joc de trons; el genet sense cap de Sleepy Hollow, una porta a un altre espai. Iglesias no nega cap interpretació ni rebutja cap teoria.