El novembre de 1982, Quim Monzó publicava al diari El món una sèrie de tres articles titulats «¿És modern ser postmodern?» on actualitzava el concepte de postmodernitat i els dubtes que se'n derivaven. «I si tot plegat no és més que una conya? Com a mínim, ens haurà servit per veure clar que l'omnipotència de l'art modern, que es creia immarcescible, s'ha enfonsat». La conya —si ho era— s'ha anat mantenint i el concepte, amb tants dubtes vius com el 1982, segueix emprant-se perquè no n'hi ha cap de tan inconcret que ens permeti ficar-hi tot allò que no és «art modern». I no n'hi ha cap que li vingui tant al pèl a Quim Monzó com la definició que ell mateix utilitzava de Susan Sontag: «destrossar la seriositat» és «una de les constants de la cultura postmoderna». Les altres constants les descrivia el mateix Monzó: «L'art postmodern seria un pèl cínic, tindria consciència que no hi ha gaire més enllà on anar, que res no pot ser canviat. Seria irònic, divertit, no li importaria plagiar, i no li importaria gens ni què es diu ni com es diu». Aquí, potser en Monzó va acabar escombrant cap a casa.
Ho recorden Marrugat, Martínez-Gil i Santamaria en la introducció d'una obra tan necessària com imperfecta com és Literatura catalana de la postmodernitat I. Transformacions, marcs i gèneres narratius editada per la Universitat de Barcelona amb col·laboració amb el servei de Publicacions de l'Autònoma. També s'ha editat el volum II (Gèneres de no-ficció, poesia, literatura dramàtica, experimentalisme i recepció).
La divisió entre els dos volums no és radical, com acostuma a passar en aquests macrovolums en què es demanen aportacions a autors especialitzats en camps molt diferents de la literatura. El primer volum no és impermeable a la poesia perquè la primera part («Transformacions, marcs, confluències: La constitució i el desenvolupament de la literatura catalana en la postmodernitat») inclou una mirada global sobre la situació de la literatura catalana en el moment de la postmodernitat i això inclou mirades àmplies sobre la poesia o al teatre més recent que són molt d'agrair, com «Les poetes catalanes del segle XXI dins un marc internacional», de Meritxell Matas Revilla; «Dramatúrgies de l'ambigüitat al segle XXI. Recuperant la ficció», de Carles Batlle. També inclou «Per una mirada al temps present: entre la narrativa i l'assaig», de Gonçal López-Pampló, sobre aquelles obres que juguen a caminar sobre les fronteres dels gèneres amb un peu a cada banda. Borja Bagunyà signa «Tangències, lectures i reverberacions: la literatura catalana en el camp de forces postmodern» on es parla de l'autoficció, els oulipians i altres, un capítol imperdible perquè hi apareixen dins de les seves coordenades des de Francesc Serés a Màrius Serra, Quim Monzó, Vicenç Pagès, Vicenç Altaió, Carles Hac Mor, Maria Climent o Júlia Bacardit.
Christian Classon defineix «Un caràcter propi: la narrativa postcrisi catalana des del marc estatal», amb mirades sobre llibres concrets, com L'altra (Marta Rojals), Dies de ratafia (Sergi Pons Codina) i Madrit (Jordi Navarro Garcia).
La mirada crítica sobre la crítica i la recepció de diverses teories literàries ho estudia Ester Pino Estivill a «Resistències i circulació de la teoria en la crítica catalana dels salvatges anys setanta».
En aquesta primera part també s'analitzen claus d'entrada d'aquesta nova etapa literària i històrica, que és la postmodernitat, a Catalunya: des de les transformacions del món editorial, que fan Ariadna Peralta Lladó («Les editorials híbrides dels anys seixanta i setanta com a oportunitat d'or per al llibre en català. Anàlisi de la indústria editorial en transició cap a la postmodernitat») i Mireia Sopena («El món editorial, entre dues revolucions: del llibre de butxaca a la digitalització») fins a un estudi dels «Gèneres de consum i literatura catalana als inicis de la postmodernitat» d'Àngel Costa Gil i un sobre «La literatura infantil i juvenil catalana: un reflex de la postmodernitat», d'Enric Falguera i Moisès Selfa. Fins i tot Eloi Grasset insisteix en el tema de la postmodernitat a Catalunya, que ja tracten els editors en la introducció. «Un litigi postmodern: la gestió de la tradició a la primera postmodernitat catalana» afina un poc més en aquest aspecte.
Pilar Godayol analitza «Mig segle d'assaig feminista i traducció catalana», com a les seues principals obres, i Laura Fabregat Aguiló se centra en «La identitat femenina en la narrativa catalana del segle XXI: nou paradigma».
Oriol Ponsatí-Murla i Martí Romaní Picas estudien el paper de les institucions en aquesta postmodernitat. El primer, les «Institucions Culturals i vida literària» a la Institució de les Lletres Catalanes, i el segon sobre «la institucionalització del teatre a Catalunya» del 1975 al 2023. Una altra vegada s'agraeix que els articles intentin, si més no, acostar-se a avui mateix.
Caterina Riba ho fa amb «Nou poetes contemporànies d'expressió catalana: de Zoraida Burgos a Ester Xargay».
La narrativa postmoderna
En Jordi Marrugat s'ha reservat per ell el primer capítol de la part que més concretament analitza «La Narrativa», el que dona una visió més global, però detallada, d'un terme que no només dibuixa una forma d'escriure sinó també una època —i on, per tant, poden entrar coses postmodernes i reaccions a aquestes. El títol del capítol és «Inicis, canvis i continuïtats de la narrativa catalana de la postmodernitat». Noranta pàgines que analitzen les crisis del subjecte i la realitat, la narrativa popular i el postmodernisme en concret.
A continuació Víctor Martínez-Gil analitza els «usos textuals de la ciència-ficció en la literatura catalana de la postmodernitat», la infiltració del ciberpunk, el novopulp i fins i tot la ciència-ficció del procés independentista. Alfons Gregori també parla de «la narrativa fantàstica catalana» i totes les seues hibridacions fins a Una història és una pedra llançada al riu, de Mònica Batet.
Aquí es passa revisió a tots els gèneres: «'Tots els temps del temps al mateix temps'. La novel·la històrica catalana de la postmodernitat» és objecte d'estudi d'Antoni Isarch i «La novel·la criminal catalana de la postmodernitat en el context global», és cosa de Stewart King.
La resta d'experts paren especial atenció a noves formes de dividir la narrativa catalana.
Júlia Ojeda fa una panoràmica de «La literatura catalana postcrisi (2010-2020), amb cròniques precàries i l'anàlisi de com hi queda reflectida l'especulació immobiliària i l'activisme social però també la crisi catalana i el Procés independentista».
Ricard Ripoll observa «la literatura catalana postmoderna del jo, entre l'autobiografia i l'autoficció» i Marta Pasqual i Llorenç els «Paisatges de frontera» sense limitar-se a la literatura, sinó saltant també a la cinematografia, incloent-hi Petit indi, de Marc Recha, o Alcarràs, de Carla Simón, a més de Dies de frontera de Vicenç Pagès i La casa de foc de Francesc Serés.
Assumpció Bernal se centra en la «Microficció: un gènere de legitimació postmoderna» i constata, per exemple, com la subversió d'alguns tòpics de fantàstic clàssic passen de Pere Calders i Joan Perucho a Quim Monzó i Sergi Pàmies.
Ho lliga tot Francesco Ardolino en l'últim capítol treballant «Cap a una tipologia de la reescriptura postmoderna» a partir de novel·les de Carme Riera, Joan Perucho, Tina Vallès o Susanna Rafart.
Benvinguda siga la reflexió acadèmica sobre novel·les que encara —o novament— tenim a la tauleta de nit.