La bogeria immobiliària a les Balears ja és general. Cap racó se’n salva. Qualsevol casa, encara que estigui en mal estat, té un valor de mercat altíssim, i sempre hi ha algun estranger disposat a comprar-la per fer realitat el seu somni de gaudir dels paisatges, les platges i el clima illenc. Això si abans no l’ha adquirida un fons d’inversió/especulació o empresa immobiliària, la reforma i la ven al mercat internacional a un preu desbaratat.
El resultat és que tot el territori de l’arxipèlag està sota una pressió enorme. Fins i tot, barriades de Palma on tradicionalment vivien famílies econòmicament modestes ara és objecte del desig de l’especulació. La premsa local porta els últims anys moltes notícies relacionades, per exemple, amb la barriada antigament anomenada Polígon de Llevant —que va ser creada a mitjan anys setanta com a polígon d’habitatges nous—, ocupada per famílies pobres, que d'ençà de fa una dècada s’està transformant i canviant radicalment de fesomia. Ara li diuen oficialment Parc de Llevant. Les promotores que venen els habitatges a preus altíssims la defineixen com el Nou Molinar, en referència al Molinar original, una barriga propera, històricament de pescadors, que fa dècades que és residencial de luxe. En aquest Polígon-Parc-Llevant-Molinar conviuen els antics habitatges modestos amb els nous, que són pisos a partir d’uns 600.000 euros i que els més cars s’enfilen als 2,5 milions.
Però si hi ha una zona a la capital illenca que rep de forma molt més intensa que qualsevol altra el brutal canvi de fesomia producte de l’especulació immobiliària i la gentrificació és el centre històric, la ciutat antiga, on trobar un resident autòcton cada cop és més difícil.
«Això ja no és el que era fa devers vint anys, ja quasi no conec cap veïnat, cada vegada és més difícil viure-hi, no tens comerços a mà, per fer la compra has d’agafar el cotxe o, si no, com me passa a mi, agafar el carretó i anar-te’n al súper caminant, que no està a prop per a una persona de la meva edat», diu na Catalina, una veïnada de 82 anys que ha viscut tota la vida a la zona de la plaça de la Quartera: «No dic que no estigui tot ara més guapo que abans, quan estava molt descuidat, és vera, però ha perdut la vida que tenia», lamenta. «Tot és per a estrangers», certifica Pepi, una cambrera d’un cafè proper: «A mi no m’agrada gens i no entenc com qualcú pot pagar 4 i 5 milions per pisos de per aquí», diu, assenyalant, un edifici de tres alçades rehabilitat: «Tot ho compraren guiris».
El procés de gentrificació de la zona antiga de Palma és imparable. Les immobiliàries de luxe no són molt amigues de parlar gaire sobre el particular. L’amable agent al qual aquesta revista demana parer es limita a dir, lacònic, que «ningú obliga a ningú a vendre, es ven perquè es vol vendre i si algú està disposat a comprar...».
Palma XXI és una associació ciutadana fundada el 2016 com a observatori de la ciutat. A la seva junta directiva sovintegen arquitectes, geògrafs... Es dediquen a analitzar l’evolució de Palma i els reptes als quals s’enfronta. Destaca aquesta organització que la gentrificació «té intenses conseqüències en el mercat immobiliari», el qual és determinat per «la pujada dels preus de lloguer de llarga durada» i «l’augment del preu de compra de pisos» que ja només són «accessibles per a persones de gran poder adquisitiu».
Totes les barriades estan sotmeses al mateix procés, més o menys intensament. Però les de la ciutat antiga fan feredat. Explica Palma XXI el cas paradigmàtic de la zona del Consolat de Mar i la Llotja, a la part baixa de la ciutat: «Un terç dels residents han hagut d’abandonar» la barriada «durant els últims trenta anys, mentre que la població estrangera s’ha multiplicat. El barri tenia el 1993 un 6,5% de població estrangera i ara ja és del 34%».
No hi ha dades unificades de Palma, però el procés de gentrificació a la zona alta de la ciutat antiga, al voltant de la Seu, Cort, plaça Major... fa la sensació de ser encara més intens. «Per aquí cada pic hi ha manco veïnats mallorquins, tots els que compren són estrangers», diu na Margarita, una veïnada prou major de la plaça d’en Coll: «Així com anam morint els vells els fills venen el pis, què pots fer si et posen aquestes doblerades sobre la taula?», sentencia.
Els preus que es paguen, segons el portal immobiliari Fotocasa, van dels 5.800 als 9.500 el metre quadrat. Això, la mitjana. Després hi ha puntes prou més altes, de 10.000, 12.000, 15.000... Per això els inversors cerquen desesperadament qualsevol edifici que es posi a la venda, encara que estigui en molt mal estat, fins i tot en ruïna. Perquè saben que una vegada rehabilitat o reconstruït li poden treure un gran benefici. I els propietaris posen preus en consonància. Per exemple, al carrer de Monti-Sion es ven una casa unifamiliar molt antiga que necessita mà de metge, una rehabilitació integral —té apuntalada una banda de la planta baixa—, per un total de 3.430.000 euros, a 5.600 el metre quadrat. A això se li ha d’afegir el cost de la rehabilitació: s’ha de partir del 1.500 el m² i per amunt en funció de múltiples factors com, entre d’altres, la qualitat de materials, dificultat burocràtiques —que poden endarrerir prou el projecte i, per tant, encarir-lo— i de construcció —moltes zones no tenen accés possible de maquinària de dimensions habituals i s’han d’emprar de les més petites, cosa que multiplica les hores de feina per a una mateixa càrrega...
A la cantonada entre els carrers de Corderia i de la Seu hi ha un símbol del procés brutal que pateix la ciutat vella i un clar exemple de l’expectativa de negoci que tenen els especuladors. Es tracta d’un edifici, conegut com Ca la Seu, de planta baixa i quatre pisos. Als baixos hi havia una esparteria molt antiga, que datava de 1510, la més antiga d’Europa. La crisi de 2008 la va condemnar i el 2009 tancà. Obrí en el seu lloc un cafè que també baixà definitivament les barreres el 2019. Aleshores els preus de la zona ja havien pujat molt, però un espavilat inversor suís ja s’imaginava o sabia que pujarien prou més. Així que no parà fins que va adquirir no només els baixos sinó tot l’edifici. Per 3,5 milions.
Immediatament, demanà els permisos pertinents i, en tenir-los, començà la reforma integral de tot l’immoble que, així, es convertí en una gran casa, una propietat unifamiliar. Fa mig any estava a la venda per 9,2 milions. El suís, però, recentment deu haver pensat que venia la mansió massa barata, així que l’agència immobiliària John Taylor —especialitzada en oferta de gran luxe— la té ara mateix a la venda per la mòdica quantitat de 18,5 milions d’euros. O sigui: en sis mesos ha doblat el preu.
Així de demencial és el mercat immobiliari de luxe a la zona antiga de Palma.