—Fa un any i mig vostè va publicar Ni fet ni desfet. Història del valencianisme polític. Ara, amb Barlin Libros, publica L’art d’habitar la frontera. Mapes, identitats i conflictes al món contemporani, una temàtica completament diferent a l’anterior. Què li impulsa a escriure aquest llibre?
—En realitat el llibre sorgeix perquè vaig fer un viatge amb l’editor de Barlin. I, enmig d’aquell viatge, em vaig posar a parlar i, aquella xarrada, esdevingué una mena de speech. Quan per fi vaig callar, em va dir: «Això que has explicat, ho escriuries en un llibre?».
En principi, jo no tenia previst escriure res, però allò em va animar. La idea era parlar més sobre identitats nacionals, però al final el relat ha anat evolucionant per ser fill del seu temps.
El context en què he escrit un llibre i altre és completament diferent. En aquest llibre no parlo del nacionalisme valencià i he optat per un enfocament més ampli.
—El llibre és una impugnació a la lògica de les fronteres...
—Aquest llibre vol parlar de les fronteres des d’una òptica àmplia. És, a més, un assaig escrit des de la ràbia. Amb ell, no aspiro a donar respostes, però sí a plantejar algunes preguntes i dubtes que em semblen rellevants a propòsit de com les fronteres configuren el món i la nostra manera de percebre’l.
Si ens n’adonem, pocs elements imaginaris tenen més incidència sobre la realitat que les fronteres. Sobre la seua base, ordenem el món, el categoritzem i el reglamentem. Les fronteres creen identitats, generen conflictes, tracen cicatrius... En un món global, a més, determina a qui li corresponen tots els drets i a qui no. Serveixen per a controlar, estigmatitzar i criminalitzar una part de la societat.
—El fet que haja escrit aquest llibre, té alguna cosa a veure amb la seua condició de professor d’història de secundària?
«Cal repensar les fronteres, perquè s’han convertit en elements per a la consolidació dels privilegis d’uns pocs sobre uns molts»
—Sí, perquè cada volta he d’escoltar a l’aula comentaris més racistes, més homòfobs i més classistes. Hi ha un odi latent a l’estranger, una percepció de superioritat. Hi ha una assumpció que vivim en el nord global i que hi ha una frontera que separarà la seua pobresa del nostre privilegi.
El que passa és que no som conscients que és el nostre privilegi el que genera aquesta pobresa i que aquesta frontera, un dia o una altra, acabarà ensorrant-se. En el món de bojos en què vivim; amb la problemàtica del canvi climàtic agreujant-se, hauríem de començar a desconstruir-nos i assumir que la frontera que ara suposadament ens protegeix, demà pot perjudicar-nos.
—En el llibre escriu: «Les fronteres no han sigut creades per protegir, sinó també per mantenir i preservar unes desigualtats cada vegada més grosses».
—Això ho dic molt a classe: que les fronteres les creen els rics per prohibir els pobres. És com les guerres, que les fan els rics per tal que vagen els pobres. Al llarg de la història s’ha assumit que les fronteres s’alcen per protegir-nos d’una amenaça exterior, dels bàrbars. El bàrbar és qui ve de fora, però si hi ha un ‘fora’ és perquè hi ha una frontera. Si no hi haguera frontera, no hi hauria bàrbar, ni estranger. Ens pensem que les fronteres només serveixen per prohibir el pas a la resta, però, en última instància, el que fan les fronteres és crear i consolidar privilegis. El llibre parla de fronteres i de com aquestes consoliden les desigualtats del món.
Les fronteres no són perennes i són filles del seu temps. Personalment, crec que el temps de les actuals fronteres ja ha passat. Ja no estem en el 1789 ni en el 1815, ni en el món post-Segona Guerra Mundial.
Ara estem en un altre estadi, i com també les societats evolucionen, ho haurien de fer les fronteres i la seua concepció. Assumim que les fronteres són una creació abstracta que respon a un temps i a un moment. Per exemple, quan Europa va començar a envair Amèrica Llatina, la frontera no existia; la frontera era allà on estava l’última tropa. En l’època medieval, les zones de frontera a Europa era on no hi havia ningú. Un altre exemple és la península Ibèrica: des d’aproximadament Lleó i Valladolid fins a arribar a Toledo, era una zona de frontera.
Crec que les fronteres, tal com estan configurades a hores d’ara no serveixen per fer front als reptes que tenim en el futur pròxim, com ara el canvi climàtic.
—Al capdavall, les fronteres són un element fonamental en la configuració dels estats nació. Impugnar les fronteres significa, també, impugnar aquest model d’estat nació.
—Sense fronteres, no hi ha estat. De fet, pot no existir estat però sí pot existir identitat. El cas del País Basc francès és paradigmàtic en aquest sentit.
Crec que ha arribat el moment de repensar les fronteres, perquè s’han convertit en elements per a la consolidació dels privilegis d’uns pocs sobre uns molts. En el llibre jo no plantejo una solució, perquè no la tinc. Tampoc no sé ben bé quin hauria de ser el camí. Ara bé, el que tinc clar és que no és assumible ni sostenible que la Mediterrània haja esdevingut un cementiri. Estem prioritzant el nostre privilegi blanc al dret a la vida de la resta. Segons càlculs de l’ONG Open Arms, des de l’any 2014 han mort en el seu intent de travessar la Mediterrània 28.000 persones.
—Tanmateix, la idea que impera és la de l’Europa fortalesa. Molts països on governa la dreta han blindat les seues fronteres, però és que aquesta política ha acabat sent replicada per l’esquerra. Les polítiques de Keith Starmer, al Regne Unit, són molt semblants a les de Neil Farage. Cada volta, la frontera entre esquerra i dreta, en aquesta matèria, és més difusa.
«Assumir que la Mediterrània és una zona de sacrifici, és criminalitzar el migrant i no el sistema que el desposseeix del seu propi futur»
—Si, en una democràcia liberal com en què vivim, si el teu producte no es veu, desapareix. Al remat, els partits socialdemòcrates estan assumint el discurs de l’extrema dreta en aquesta matèria. A Dinamarca, tots els partits, tant a l’esquerra com a la dreta, promouen polítiques de fronteres tancades. Això és una gran victòria de l’extrema dreta perquè s’evidencia que no li cal governar per marcar l’agenda i imposar el seu discurs.
Els murs, Frontex, els camps de retenció i, fins i tot, la idea de crear espais on enviar la població migrant, cada vegada tenen més pes. La tendència natural hauria de ser, en canvi, favorable a la despenalització dels moviments humans i l’acceptació del dret a migrar com a dret fonamental.
—Ha claudicat l’esquerra en la qüestió de la migració?
—Més que en la qüestió de la migració, diria en qüestió de fronteres. El matís és un poc diferent. La frontera, per se, no és problemàtica. Allò que resulta problemàtic és el sentit que nosaltres li hem donat a la frontera. Una frontera també pot ser un espai de contacte o d’intercanvi. És la frontera la que crea i determina el sistema migratori. Si hi ha migrants és perquè hi ha frontera.
A partir de la dècada dels noranta, a Europa, hi ha hagut una ultramilitarització de les fronteres. Des d’aleshores, s’han multiplicat per quatre el nombre de murs físics. S’ha produït una normalització i naturalització de la frontera.
Al remat, hi ha una qüestió molt filosòfica en el sentit que, si jo creo una frontera el meu discurs esdevé el de la víctima que serà assaltada, amb la qual cosa, en aquest imaginari, ‘la víctima’ té barra lliure perquè s’està defensant. Qui està a aquesta banda de la frontera, no ataca, sinó que es defensa.
És, en última instància, una concepció molt obscura. Per això, crec, en part, no se’ns gela la sang quan moren centenars de persones en una pastera. Perquè la culpa no és nostra per no deixar-los entrar, sinó seua, per voler envair-nos. Aquest és la gran victòria de l’extrema dreta. Ara bé, pensar que hi ha humans amb un valor menor per condicions generades pel mateix sistema que els condemna no és just.
—La immigració és percebuda majoritàriament com una amenaça. Això ho explota la dreta i més específicament Vox, en el plànol espanyol. Ara bé, a Catalunya tenim el fenomen d’Aliança Catalana, que, en realitat, activa mecanismes molt semblants als de Vox. Junts per Catalunya, de fet, cada volta té en matèria d’immigració propostes emparades amb les d’Aliança Catalana. S’activen mecanismes de defensa molt semblants, en realitat...
—No compartisc aquests mecanismes, però entenc que aquests discursos tinguen cada volta més potència en la societat, perquè no hem comptat amb projectes alternatius. Sempre s’intenta reformular allò que existeix, però no des de la contrahegemonia.
L’extrema dreta, per exemple, agita l’espantall que els migrants venen a llevar drets a les dones. Però, en realitat, els qui estan en contra dels drets de les dones són ells mateixos. Els discursos de l’extrema dreta cala especialment entre els homes joves. Els fan creure que si no tenen treball és per culpa de la migració i no d’un sistema que beneficia uns pocs perquè està basat en els privilegis. Fan bona la idea que la lluita és contra qui tens al costat, no contra qui tens dalt.
—En el llibre dius que cal urgentment considerar els migrants climàtics com a refugiats.
—Una persona que ha estat sistemàticament espoliada pel nord global i que ha estat duta a la pobresa, per què no hauria de ser considerada refugiada? El canvi climàtic provoca mancança de recursos i és això el que provoca és que moltes persones hagen de migrar. De fet, sempre que puc dic que fugir és de valents. Has de ser molt valent per abandonar absolutament tot per poder tindre una vida mínima digna. Hem d’assumir que, si nosaltres tenim un cert nivell de benestar, és perquè uns altres s’han vist condemnats a la pobresa. El que és paradoxal és que les mesures no s’adrecen a combatre el canvi climàtic, sinó a lluitar contra la migració.
I tampoc no em serveixen aquests discursos -moltes voltes agitats des de l’esquerra- segons els quals d’arribada d’immigrants té efectes benèfics per a l’economia. Per damunt de tot això, hi ha la dignitat humana. No hauríem de mercantilitzar la dignitat humana. L’altre dia, el president del Deustche Bank va suggerir que els migrants haurien de cobrar menys a canvi d’haver-los salvat la vida.
—Arribats a aquest punt, com cal repensar les fronteres, a parer seu?
—Jo no tinc solucions màgiques, però potser el primer de tot seria començar a parlar de corredors segurs. A hores d’ara tenim fronteres líquides per a les mercaderies, per tal d’afavorir la globalització econòmica i el capitalisme, però tenim fronteres molt robustes en el flux de persones. Repensem això.
La política de seguretat que al nord global es defensa ha de canviar cap a la protecció: rescats civils garantits, corredors marítims segurs i, sobretot, el reconeixement del dret de buscar auxili. Assumir que les aigües són zones de sacrifici en què la vida no val, és criminalitzar el perjudicat i no el sistema que el desposseeix del seu propi futur.
Potser hauríem de començar a reflexionar sobre si els límits d’un Estat haurien de ser més difusos. Plantegem-nos si les zones de frontera no haurien de tindre la seua pròpia idiosincràsia. Advoco per fronteres que no siguen tan sòlides i perquè hi haja marge per crear uns altres tipus d’espais. Les fronteres, com a línies divisòries, només ens aportaran problemes, també a nosaltres.
—Per què?
—Perquè el canvi climàtic és una realitat que està ací. I qui ens assegura que en un futur pròxim siguem nosaltres els qui estiguem fugint? Molts dels nostres avis van ser migrants també. Qui ens assegura que no ho serem nosaltres o els nostres fills també?
Estic convençut que l’estratègia Schengen -és a dir, eliminar les barreres interiors, però reforçar les exteriors- ens acabarà passant factura. Correm el risc que un dia siguem nosaltres els qui ens haurem d’enfrontar a les nostres pròpies fronteres.