Pareix incombustible. José Ramón Bauzá torna a la vida pública. D’ençà que va controlar la presidència del Govern balear, el 2011, el seu afany de protagonisme no ha fet altra cosa que incrementar-se. Primer va ser amb el PP. Després, quan se n’anà del partit conservador, festejà amb Vox; més tard va anunciar que crearia una plataforma cívica personal, llavors fitxà per Ciudadanos, i ara ha recuperat presència mediàtica a través de la fundació ultra creada pel promotor immobiliari i exdirigent del partit neofeixista Iván Espinosa de los Monteros, anomenada Atenea.
Aquest dilluns, Espinosa es va desplaçar a Palma per presentar el seu grup. Bauzá actuà de mestre de cerimònies i presentador del promotor immobiliari i ex de Vox davant d’un centenar de socis del Círculo Mallorquín, un club social privat fundat el 1851.
A la presentació a Madrid d’Atenea es deixaren veure cares conegudes del PP i de Vox. A Palma, en canvi, ni una. Ningú de cap dels dos partits volgué aparèixer en públic devora dels dos protagonistes de l’acte. En el cas dels membres del partit ultra es pot entendre, perquè a Espinosa el veuen contra un traïdor. Més estranya resulta l’absència de qualsevol persona del PP més o menys reconeguda. Perquè, al cap i a la fi, la cosa d’Espinosa li podria ser rendible políticament i per ventura electoralment, en la mesura que podria perjudicar Vox. Però ni així. Ningú del PP illenc es volgué deixar veure a l’acte. La raó: Bauzá.
Mencionar avui el nom de José Ramón Bauzá a qualsevol militant del PP que tengui alguna rellevància, i no en parlem si es tracta de càrrecs institucionals o de membres de l’actual direcció orgànica, és com parlar-li del dimoni. No en volen sentir ni a parlar. L’han esborrat de la seva memòria. Si poguessin esborrarien el seu nom —a l’estil del que passava a l’antic Egipte amb els faraons posteriorment repudiats— de tots els registres públics perquè no se l’associàs amb el partit. Contrasta aquesta actitud general envers l’expresident del PP i del Govern balear amb el fet que va ser considerat en el seu moment com la gran esperança de futur del partit. Si bé és ver que d’ençà d’això ha plogut una mica.
Bauzá es va afiliar al PP a principis de la dècada de 1990. El 1995 es convertí en regidor del municipi on residia, Marratxí. Aquest càrrec l'ocupà fins que, mitjançant un pacte amb un grup independent de dreta, assolí la batllia a partir de 2005. El 2007 va aconseguir la majoria absoluta municipal, al capdavant del PP local.
Aquell any, el PP balear entrà en una profunda crisi producte de la pèrdua del poder baleàric. Jaume Matas havia estat elegit president, amb majoria absoluta, el 2003. Al cap de quatre anys la perdé per un sol escó i pocs vots. Fou suficient, però, perquè Unió Mallorquina tornàs a pactar amb l’esquerra —com havia fet el 1999— i així va néixer el segon Pacte de Progrés (2007-2011).
La pèrdua del Govern va ser un cop dur per als conservadors, però ho fou molt més la reacció que tingué Matas quan va saber que no seria reelegit president. En una dramàtica roda de premsa anuncià que dimitia de diputat, que abandonava la política i, just després, se n’anava a viure i treballar a Washington. Saltaren totes les alarmes dins del PP. Per què fugia? Serien veres les acusacions de corrupció durant la gestió feta entre 2003 i 2007?...
El que passà és prou conegut. En efecte, nombrosos casos judicials s’obriren contra ell i altres membres del seu Govern. La nova líder del PP va ser Rosa Estaràs. Així com s’anaven coneixent casos de corrupció la tensió l'afectava cada cop més. En una famosa roda de premsa esclatà a plorar i molt nerviosa digué que «jo ja no pos la mà al foc per ningú més que per mi mateixa».
Estaràs no pogué aguantar i demanà a Mariano Rajoy que la posàs de candidata a la llista del PP a les eleccions al Parlament Europeu de 2009. I li ho va concedir —de fet, encara és eurodiputada—, però abans havia de trobar un relleu. Ella i el seu reduït cercle de confiança política valoraren prou càrrecs mitjans del partit, sobretot gent que tengués experiència en gestió local i, sobretot, que no estàs de cap manera relacionada, directament o indirectament, amb Jaume Matas, amb la gestió feta al Govern o amb la direcció del partit esquitxada per la corrupció. La premsa més propera al PP, com l’edició balear d’El Mundo, feia córrer noms de possibles substituts, però en aquelles dates, durant el 2008, El Temps avançà que l’elegit seria un tapat: José Ramón Bauzá, batlle de Marratxí, i que Estaràs havia designat com el seu vicepresident adjunt.
Al congrés del PP balear de març de 2010 Bauzá fou elegit president de la formació amb el suport del sector anomenat regionalista, a més de l’oficialista. S’imposà davant del sector anticatalanista, liderat per Carlos Delgado, que havia estat batlle de Calvià i conseller de Turisme amb Matas.
A les eleccions al Parlament de l’any següent el PP va obtenir majoria absoluta. Tothom donava per fet que Bauzá faria un govern coherent amb els suports que havia rebut l’any anterior. Doncs no. Tot el contrari. Va fer conseller Delgado. Un moviment que ningú va entendre en primera instància, però que ben aviat es va comprendre, quan el president va mostrar les seves cartes. Es revelà com un obsessiu anticatalanista, igual que Delgado. Traïa els que li havien donat suport per arribar a la presidència orgànica i ser candidat a president del Govern, cosa que li valgué enemistats ferotges en algunes agrupacions de pobles. Però a ell li va ser ben igual, començà a actuar d’esquena a les veus crítiques i, de fet, gestionava sense fer cas a ningú excepte a un grup de fidels que elegí per acompanyar-lo al Govern. Així i tot, ni aquests li duraren molt. Per exemple el conseller d’Agricultura, Biel Company, que seria el seu substitut al capdavant del partit després de la derrota 2015, ben aviat es va allunyar, també, del president. No fou l’únic.
El desastre de la gestió que va fer Bauzá es palesa amb la contestació massiva que va merèixer el seu anticatalanisme. Els professors organitzaren una vaga contra el Decret de tractament integral de llengües —conegut per les sigles TIL— que volia arraconar el català, pares d’alumnes es mobilitzaren i hi hagué nombroses protestes populars continuades, incloent-hi la més gran manifestació popular de la història balear, unes 100.000 persones, celebrada el setembre de 2013.
Quan el PP perdé les eleccions de 2015, la reacció interna contra Bauzá no es va fer esperar. La direcció de Madrid, preocupada per la situació, imposà una sortida de compromís. L’expresident del Govern seria nomenat senador en representació del Parlament balear i, a canvi, deixaria la presidència orgànica. Així es pactà i ell acceptà. Va ser elegit per a la cambra alta de les Corts espanyoles el juliol d’aquell any.
Al cap de dos anys sorprengué tothom —perquè se suposava que havia abandonat la presidència per no tornar-hi— quan anuncià que es presentaria altre cop a la presidència del PP. S’enfrontà a Biel Company, el qual el vencé fàcilment: 73% dels vots contra el 27%. Derrotat, es refugià en el Senat i ben aviat va córrer per Palma el rumor que, si més no, estava parlant amb Vox.
El gener de 2019 renuncià a l’acte de senador, abandonà el partit —«pel viratge catalanista del PP»— i es va fer crear una mena de plataforma cívica de suport, suposadament espontània, que reclamava que «l’experiència» política de Bauzá no fos «desaprofitada».
Ell anuncià que deixava la política de partit i que actuaria públicament a través d’una futura plataforma que posaria en marxa.
Una vegada més, però, es va desdir ben aviat. Albert Rivera, president de Ciudadanos, estava desesperat per captar gent dels entorns del PP per intentar fer-li el sorpasso i li oferí entrar en el partit —una altra mostra de l’escassa pipella política del cap taronja— i fer-lo candidat al Parlament Europeu a les eleccions de 2019.
Fou elegit eurodiputat i durant el quinquenni deixà el seu segell particular a la cambra continental. Va ser investigat —sense ser castigat, finalment— per la seva relació amb del famós cas Quartagate —de corrupció d’eurodiputats a favor de les teocràcies del Golf Aràbic— i també fou denunciat —la cosa acabà amb un apercebiment— per assetjament psicològic a un assistent.
El personatge anuncià, després de complir el mandant quinquennal europeu, que abandonava la política. Una altra vegada. I com sempre, ara torna a intentar recuperar protagonisme mediàtic-polític. De la mà del citat exdirigent del partit neofeixista espanyol.