En una de les sales dels Espais Volart dedicades a l'obra de Toni Giró hi ha una biga de fusta, la instal·lació Biga II. D'un color preciós i tan polida que fa ganes de tocar-la, la forma revela una paradoxa difícil de descriure: pels dos extrems té forma de tauló, però no és un tauló. Si a un extrem, la superfície plana està horitzontal; a l'altre extrem està vertical. Això vol dir que si volguéssim caminar per ell, començant per la part ampla del tauló, tindríem serioses dificultats per arribar al final, perquè a l'altre extrem de la biga estaríem fent equilibris sobre la part estreta del tauló. Es tracta d'un recaragolament tan subtil que costa de veure.
L'artista encara li afegeix el que descriu al text de sala com «uns gestos mínims» de «dibuix i escriptura per tal d'esdevenir una línia de temps que remet a la petitesa del temps històric de la humanitat en relació amb la cronologia geològica i biològica del planeta». Paradoxa formal i conceptual.
Aquesta és la tònica general en l'exposició titulada «Sòlid que es fon en l'aire»que Giró exposa als Espais Volart (carrer d'Ausiàs March, 22, de Barcelona). Des del començament, on juga amb frases fetes catalanes traslladades a l'anglès i convertides en fotografies (Ditifet, 2000-2003) fins al final, amb Après nous, le déluge (2023), una sèrie de retrats sobre fons negre de brokers de la borsa de Nova York en el moment d'entrar en pànic per pèrdues milionàries, l'exposició juga amb la contradicció.
Ditifet és una barreja de tradició (les frases populars) i un mitjà tan contemporani com la fotografia. Una fotografia d'un nen donant pinso als coloms i la frase en anglès «Making pigeons fly» (traducció literal de 'fer volar coloms'). Una altra vegada paradoxes formals.
El text de sala diu que Ditifet «analitza les tensions entre la cultura hegemònica i les cultures subalternes» amb la «traducció literal a l'anglès com a pretès idioma universal hegemònic —amb la consegüent pèrdua del sentit real de la frase— i la reproducció fotogràfica, quasi publicitària, de l'escena que representa aquesta literalitat».
Aquest començament d'exposició es desenvolupa davant d'un Autoretrat amb màscara (1994) de l'autor (cosa que també pot ser una contradicció: autoretratar-se i no donar la cara).
A joc amb aquest autoretrat hi ha els dibuixos fantasmagòrics del Gabinet Anèmic (1993-1996): caps sense ulls, éssers que recorden el personatge teatral Ubú (pel cap cònic), caps que a penes són caps...
La instal·lació següent és Trampa groga (1998): una porta semioberta, una galleda a sobre i tot de groc. Paradoxal o contradictori?
Paradoxa silvestrista (República cadernera), de 2007, són gàbies d'ocells cantaires (tapades amb els típics draps a mida) penjats d'una corda, com podrien posar-se els ocells, en llibertat, sobre un cable qualsevol. Llibertat i presó. Segons el text de sala «posen el focus en pràctiques marginals i suburbanes», «una riquesa simbòlica liminar que pot interpretar-se com a manifestació de les zones autònomes, lluny de la regulació de la vida contemporània a les ciutats».
Escultura i vídeo
L'escultura més recent de Giró entra dins de la recerca de la paradoxa. Només cal llegir els títols dels seus últims projectes: El coll al peu (2021) i L'escultura és un forat (2022-2025). Diuen els textos de l'exposició que aquestes obres articulen «una sèrie de gestos escultòrics bàsics —modelatge, emmotllament, construcció i apropiació d'objectes preexistents— i mostra com la forma és necessària per a donar a l'absència una compacitat, una intensitat de mirada».
Pel que fa a les obres audiovisuals de Giró, Poema global (2010) és molt fidel a la denúncia de la paradoxa i, en aquest cas, amb discurs clarament polític perquè enfronta imatges de conflictes bèl·lics de la segona meitat del segle XX fins a l'actualitat amb imatges que no tenen res a veure amb la guerra: de natura, d'art, de quotidianitat. Segons explica Jordi Font en un text de la mostra, «amb imatges i paraules descontextualitzades, aquesta producció desvela la perversitat cínica dels gabinets militars quan bategen, amb l'ús d'un vocabulari poètic o fins i tot proveït de reminiscències d'alta cultura, les operacions bèl·liques que executen».
En canvi, Darrera estrofa és un vers lliure en l'obra de Giró: un bitllet de cinc euros es mou a caprici dels corrents submarins, entre algues i peixos. «La imatge d'un bitllet que descendeix cap al fons d'una bassa —explica Giró en un text— insinua la temeritat que suposa legitimar l'ímpetu assetjador dels diners, convertits ara en una eina de domini de la societat».
La paradoxa dels envasos de plàstic queda clara en Blister Suite (2008-2012), que mostren l'altra cara d'aquests envasos, literalment: els envasos serveixen de motlle per a objectes de ciment que tenen forma —però mai funció— de raspalls de dents, consoles de videojocs, bombetes, ratolins d'ordinador, teclats, etcètera. Són, com diu Federica Matelli en un text del catàleg de l'exposició, «escultures de ciment d'un aire kitsch», un «work in progress de peces en contínua recol·lecció i materialització per tal de mostrar tant els hàbits de consum com les seves correspondències formals».
Abans d'arribar al final de l'exposició, Giró ha reservat algunes de les col·leccions que més impacten el visitant: Bilis negra. Mans que fan (2021) és d'una bellesa inquietant, amb pols de grafit i negre de Sibèria. Naturalismes (2020), són trenta peces fetes amb iode, tinta xinesa i guaix que atrapen la mirada: plantes, ossos, banyes, cranis, dos caragols i una escultura clàssica.
Al davant seu, la Bibliogeometria II: llibres atrapats en un badall pel ciment que ara els fa impracticables per a la lectura. Llibres il·legibles. Com els Volums muts de la prestatgeria de ferro del davant: La mateixa operació de ciment entre fulls.
L'última sala la tanca l'esmentada Après nous, le déluge (2023). El títol seria literalment 'Després de nosaltres, el diluvi', frase històrica de la França absolutista que voldria dir aproximadament «Els que vinguin darrere ja s'ho faran». I aquí queden immortalitzats, en plena ganyota de pànic, els brokers de Wall Street que han perdut, o estan a punt de perdre, milions de dòlars per una mala decisió. Aquí hi ha molta expressivitat sobre un fons negre, gairebé una aposta barroca. Al seu costat, La porta als nassos, tanca l'expo: una porta giratòria amb quatre fotografies transparents als seus vidres. Com que és impossible travessar-la o fer-la girar, paradoxalment l'anem voltant nosaltres per observar-la pels quatre costats.