Conta la comissària i curadora de les col·leccions del MACA, Rosa Castells, que quan els col·leccionistes Michael Jenkins i l’eldenc Javier Romero feren a aquell museu una important donació, l’any 2021, un dels impactes més grans que va rebre va ser anar descobrint les peces de l’obra de l’artista afroamericana Kara Walker (Stockton, Califòrnia, 1969). Fruit d’aquell xoc estètic i emocional va ser l’exposició de l’any 2024 «Kara Walwer. Burning Village», amb 31 obres procedents de la donació més 13 peces més procedents de Nova York, la mostra més important fins al moment dedicada en Europa a aquesta artista.
Aquesta mateixa mostra produïda pel MACA i comissariada per Castells, amb xicotetes variacions generades per la diferent configuració d’espais, és la que es va inaugurar ahir a l’IVAM, en una col·laboració amb la institució alacantina que permet que els visitants del museu valencià prenguen també contacte amb una figura fonamental a través d’una representació substantiva que recorre tota la seua trajectòria. Per a Castells, «una de les artistes més incòmodes, valentes i necessàries del nostre temps. La seua obra és una bomba visual, un espill distorsionat en el qual es reflecteixen els mecanismes de pressió, la injustícia social, el racisme estructural i la perpetuació de les narratives».
En algun moment del procés, tanmateix, va sorgir la idea d’estirar la col·laboració i portar-la a un altre estadi, amb el blanc i negre característic de l’estil de Walker com a nexe estètic, amb totes les derivades filosòfiques i expressives que comporta, per bastir una segona exposició més extensa, una mostra col·lectiva, nodrida de les col·leccions de MACA i IVAM, «Habitar les ombres».Una exposició amb una nòmina espectacular i transversal d’artistes valencians, estatals i internacionals, de Louis Bourgeois, Graciela Iturbide o Cindy Sherman, a Susana Solano, Cristina García Rodero, Joan Fontcuberta o Hiroshi Sugimoto, per citar-ne sols alguns dels autors i autores del centenar d’obres —moltes de les quals de gran format, incloent-hi un grapat d’instal·lacions— que interactuen de manera brillant en els diferents espais. Un joc entre col·leccions enlluernador, contradient les limitacions cromàtiques i el títol ombrívol, pel que té de possibilitats expressives i de col·lisió intertextual amb disciplines com la literatura i el cinema. Un festí visual i en blanc i negre.
La ferida de l’esclavitud
L’obra de Kara Walker, en la qual conflueixen temàtiques com la raça, el gènere, la identitat o la sexualitat, no es pot entendre sense la profunda petjada del trauma mal resolt i pitjor contat de l’esclavitud. Un discurs ben armat, que no renuncia a recursos com la sàtira, amb el qual desmunta les narratives tradicionals sobre el que va significar que milions de persones foren traslladades forçadament des dels seus hàbitats naturals a Àfrica per servir com a esclaus. Drama que connecta amb la pervivència encara de discursos obertament racistes i narratives de representació fins i tot en el moment de l’art clarament revisables. Per no esmentar el canvi de paradigma, també per a Walker, que va significar trobar-se amb l’esclat del moviment Black Lives Matter al seu retorn d’una residència artística a Roma, el 2016. Rerefons històric i moral d’una obra amb un discurs estètic sorprenent que connecta amb la tradició dels retrats d’ombres victorians, explorat amb tècniques diferents, des dels gravats o les escultures a les filmacions.
Una de les primeres bufetades que rep l’espectador és el conjunt escultòric que dona nom a l’exposició, Burning Africa Village Play Set with Big House and Lynching ('Aldea en flames amb casa gran i linxament'), del 2006, amb el qual resumeix la història de l’esclavitud, de les salvatjades en Àfrica a la guerra de Secessió, amb una precisió i una expressivitat aclaparadores. Una tècnica que ens torna a deixar sense alè amb The Katastwóf Karavan (2017), maqueta d’una escultura pertanyent a una col·lecció privada que conté un nivell de detall i síntesi narrativa, malgrat la limitació cromàtica i dimensional, absurdament bones.
Un domini que estén a l’obra gràfica, a la impressió de sèries serigràfiques com The Emmancipation Approximation (2000), tot just, com el títol indica, una aproximació amb un to descregut i amarg a la proclamació d’emancipació que el president Abraham Lincoln va fer el 1863. Una història que es reformula des de la mitologia grega i els contes populars afroamericans, amb una riquesa simbòlica que desborda les nostres capacitats interpretatives. Gravats, dibuixos, fotogravats procedents del seu film de 2004 Testimony: Narrative of a Negress Burdened by Good Intentions, llibres, com ara el que va fer il·lustrant poemes de la gran Toni Morrison, única dona afroamericana guardonada amb el Nobel, dibuixos i un film cedit per l’artista, Prince McVeigh and the Turner Blaspemies (2021), un enfocament poètic de l’horror supremacista, entre altres, serveixen per completar l’itinerari per la seua fèrtil trajectòria.
Amb tot i amb això, hi ha dues obres majúscules que capten poderosament l’atenció del visitant. D’una banda, Resurrection Story without Patrons (2016), una bellíssima revisió de l’horror esclavista, una obra que refina el seu operatiu artístic fins a elevar-lo a quotes excepcionals; de l’altra, la singular Exodus of Confederates from Atlanta (2005), combinació de litografia i serigrafia que estableix un diàleg entre una imatge actual i una escena estreta del Harper’s Weekly, la publicació més llegida en el període de la Guerra Civil. Novament, en clau de relectura. Amb el segell d’una artista imprescindible, ara més que mai en temps de revisionisme de pa sucat amb oli, postveritat i intent de destrucció de qualsevol certesa moral.
Allà on habiten les ombres
El blanc i negre que recorre l’obra de Walker és el mateix marc cromàtic que presideix l’exposició col·lectiva «Habitar les ombres», comissariada en aquest cas per Castells i la directora de l’IVAM, Blanca de la Torre, absolutament complementària pel que fa a l’ús d’un cert codi estètic. Que té l’encert de traçar diversos itineraris temàtics, segons les sales, però sobretot de dialogar amb la literatura, amb els textos de la mateixa Toni Morrison, de Marguerite Yourcenar, d’Alejandra Pizarnik o de Maria Beneyto, personatge fonamental de la literatura del País Valencià reivindicat els darrers temps amb tota justícia. Amb la literatura i amb les atmosferes fílmiques del noir, el gènere per excel·lència de les ombres, de l’ambigüitat moral.
Un exercici d’intertextualitat que deixa espai a la memòria més sagnant —les figures inquietants de Zoran Music nascudes del seu pas per Dachau—, als fantasmes i espectres —el Caminant de Pablo Bellot o els torsos deshabitats de Joan Cardells—, o les complexitats de la psique com l’angoixa i la por —mireu la impressionant Head and Neck de Tony Bevan o el pertorbador retrat sense titular de Santiago Ydáñez—, imatges a les quals posen paraules escriptores superdotades com Pizarnik («conec la gamma de les pors») o Emily Dickinson («aquell moment terrible que precedeix a l’angoixa). Capítol a banda són les mans transparents sobre terra negra de Teresa Cebrián, representació commovedora del dol.
No tot és penombra i pertorbació; el blanc i negre pot ser vehicle per transitar pel surrealisme —els Eyes de Bourgeois— o traçar derivades que tenen a veure amb l’àmbit domèstic, com en el retrat ambigu d’una mestressa de casa de Cindy Sherman, el bressol d’alabastre d’Alex Francés o en l’enigmàtica instal·lació de tovalles blanques perfectament alineades sobre estanteries de plom de Natividad Navalón, on l’ordre, la blancor i la perfecció són alterats per una esfera eixint de color negre. Mirades que poden adoptar una certa poètica, com en la instal·lació de trípodes d’Ángeles Marco que representa una mena de paisatge polisèmic i deshumanitzat. Pulsió que es veu des del mateix títol en Transport d’un raig de llum, d’Àngels Ribé, o s’expressa de manera paradoxal en les cues de cigarreta d’Eulàlia Valldosera que dibuixen un cos femení, una mena de poètica de la lletjor, de construcció de quelcom bell a partir de les restes de quelcom tan aspre i brut.
Blanc i negre també dels espais, de les trames urbanes de Miquel Navarro, els teatres d’Hiroshi Sugimoto o les arqueologies industrials de Bernd i Hilla Becher. Temàtiques agrupades per fer jugar un repertori paritari en qüestions de gènere, però també pel que fa al nombre de peces de cada institució, un equilibri que està present a les sales, en la manera harmònica en què ballen peces, temàtiques i textos, en un procés de construcció dels espais i del conjunt de l’exposició que s’esbrina laboriós i gratificant alhora.
Un passeig lluminós per les ombres que fa valdre una col·lecció consolidada i amb molta projecció, la de l’IVAM, i una altra que mereix ser vindicada i valorada, la del MACA, un espai dissortadament desconegut per al públic. L’aspecte ressenyable de tot plegat, més enllà de la capacitat indubtable de seducció i reflexió d’ambdues mostres, és que, fent una exuberant contribució a què l’IVAM arranque el curs de manera atractiva, el MACA es posa també sota el focus. Una irradiació de sud a nord que hauria de servir per a habilitar fluxos en sentit contrari. Un fet inhabitual en un territori tan centralitzat i poc vertebrat com el valencià.
«Kara Walker. Burning Village»
Comissària: Rosa Castells. Coordinació: Sandra Moros
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 22 de Febrer de 2025
«Habitar les ombres»
Comissàries: Rosa Castells i Blanca de la Torre
Institut Valencià d’Art Modern
Fins al 18 de gener de 2025