—Aquest dissabte celebreu a Tortosa el 25è aniversari de la creació de la Plataforma en Defensa de l'Ebre. Què va significar la creació d'aquell moviment per a les Terres de l'Ebre?
—La creació de la Plataforma va ser un revulsiu per a les Terres de l'Ebre. Aquest era un territori que sempre havia tingut una sensació d'abandonament i una autoestima molt baixa. Aquella mobilització va servir per prendre consciència del valor ambiental, social i cultural que el riu tenia per a nosaltres. D'alguna manera, va servir per refermar la nostra identitat.
No s'ha de perdre de vista, en tot cas, que abans de la Plataforma, hi hagué dos moviments claus, dos predecessors sense els quals potser la Plataforma no haguera existit. El primer va ser el moviment que hi hagué perquè el Delta fos declarat parc natural. Aquella reivindicació va ser fonamental, perquè en l'imaginari col·lectiu el Delta i tot el conjunt d'aiguamolls eren espais pobres, plens de mosquits. En canvi, aquell primer moviment de principis dels noranta proposava un canvi de mirada, un reconeixement de la riquesa mediambiental d'aquell espai.
«La lluita per l'Ebre va donar a aquest territori una autoestima que abans no teníem»
Un altre precedent igualment important va ser el que, als anys vuitanta, es posicionà en contra del minitransvasament al Camp de Tarragona. Fou un moment en què es va començar a treballar amb l'àmbit científic, que sempre ens ha aportat arguments per tirar endavant aquest moviment. Els moviments no naixen espontàniament, sinó que són hereus d'altres mobilitzacions anteriors, que hem de reivindicar.
Encara recordo que, al poc que el setembre de 2000 el govern de José María Aznar aprovara el Pla Hidrològic Nacional, va vindre Jordi Pujol a una fira d'empresaris. Allí va dir-los que aquell PHN era una gran oportunitat per vendre l'aigua a cinc pessetes el metre cúbic, és a dir, a preu de cabra vella. Allò va enfadar moltíssim a la gent, perquè la ciutadania va sentir que la classe política catalana donava suport a una proposta que, vista des del territori, no tenia cap sentit.
Tot el que es va viure aleshores fou un moviment d'empoderament que ens va donar una autoestima que abans no teníem.
—Pensa que també va canviar la manera com Catalunya es mirava les Terres de l'Ebre?
—Absolutament. Perquè el nostre objectiu no només era mobilitzar les Terres de l'Ebre, sinó portar la nostra problemàtica a Barcelona. Ho vam aconseguir gràcies a entitats com la Fundació per una Nova Cultura de l'Aigua i també gràcies al moviment estudiantil universitari.
—Diríeu que ha marcat un abans i un després en aquest territori?
—Sí, la lluita en defensa de l'Ebre ha marcat un abans i un després en la història recent de les Terres de l'Ebre, sobretot per aquella autoestima que ens va donar. Va ser com un colp a la taula, un «estem ací!».
Fixa't que, al poc de sorgir el moviment i fer-se evident la seua força, la Generalitat de Catalunya va crear una delegació territorial, la primera que no coincidia amb una capital de província.
També hi hagué un altre element molt important: el paper dels mitjans de comunicació, que van parar atenció a aquest territori pel qual mai s'havien preocupat abans. En aquest sentit, m'agradaria destacar la important tasca que van fer els periodistes en l'àmbit local, que van actuar com a activistes i de forma decidida perquè la defensa de l'Ebre transcendirà més enllà i se'n parlés a Barcelona i a Madrid.
—Des de la Plataforma en Defensa de l'Ebre avisen que si bé l'amenaça d'aquell megatransavasament va desaparèixer amb la derogació del Pla Hidrològic de José María Aznar, a hores d'ara hi ha l'amenaça dels transvasaments encoberts. Quins són aquests transvasaments encoberts?
«Ens preocupa que en un futur pròxim hi haja transvasaments encoberts»
—Pensem que, tal com està la societat a les Terres de l'Ebre, ningú s'atrevirà a proposar un transvasament a la manera convencional. Ara bé, hi ha l'Observatori Intercol·legial de l'Aigua que és partidari de les interconnexions de xarxes, de Tarragona a Barcelona i de Lleida a Barcelona. L'únic que els importa és que sempre hi haja més aigua a Barcelona i la seua àrea metropolitana.
—En tot cas, la consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha assegurat en diverses ocasions que el transvasament de l'Ebre via interconnexió de xarxes està descartat fins a 2030...
—Actualment, la Generalitat de Catalunya —almenys aquest govern— ha assegurat que no aposta per les interconnexions. Ara bé, nosaltres tenim la sospita que s'està treballant per una interconnexió més enllà d'aquesta legislatura. Altrament, per què diuen que «descartat fins a 2030»? I, a partir d'aquesta data?
—Quin problema tenen amb la dessaladora del Foix, que està a Cunit-Cubelles?
—El Govern de la Generalitat va fer el Pla Paneque per respondre a la pròxima sequera. Dins d'aquest es preveu, entre més, la reparació de xarxes, la regeneració i la dessalació. De dessaladores, n'hi ha tres plantejades: una a Tordera, altra a Foix i una tercera al golf de Roses, és a dir, a la zona turística de la Costa Brava.
El que nosaltres veiem és que la dessaladora de Foix està ubicada en un punt que fa de ròtula entre el Consorci d'Aigües de Tarragona i el Consorci d'Aigües del Ter-Llobregat. Temem, doncs, que siga el punt per a una possible connexió futura d'ambdues xarxes i que, per tant, es doni peu a allò que nosaltres anomenem transvasament encobert.
A banda, hem estat fent anàlisis i ens hem adonat que, en realitat, la dessaladora de Foix no és necessària. Al voltant del Foix és on està Vilanova, Sitges i Cubelles. Hem calculat que una bona regeneració aportaria els mateixos recursos que aportaria la dessaladora de Foix, que és un projecte que, a parer nostre, està caducat. La regeneració ha de ser absolutament prioritària i la dessalació, pel cost econòmic i mediambiental, la darrera opció.
«A voltes, el que passa entre Madrid i l'Espanya buidada és el mateix que passa amb Barcelona i la resta de Catalunya»
—Quina opinió els mereix l'Observatori Intercol·legial de l'Aigua?
—L'Observatori està majoritàriament conformat per enginyers que treballen en el desenvolupament urbanístic i econòmic de l'entorn metropolità de Barcelona. Això no és ni bo ni dolent, però els fa tindre una visió molt petita del país. I, potser, atenen les necessitats d'un volum gran de població, però també és cert que tenen una visió del territori molt local i particular. Crec que els seus són plantejaments extractivistes. A voltes, el que passa entre Madrid i l'Espanya buidada és el mateix que passa amb Barcelona i la resta de Catalunya.
En aquest sentit, des de la Plataforma ens agrada fer una reflexió que va més enllà de l'aigua: ens cal parlar de reequilibri territorial, perquè no pot ser que el gruix de la població i de l'activitat econòmica es concentri en la costa i en els vint quilòmetres que hi ha al voltant de Barcelona. Ens cal que Catalunya estigui més equilibrada des del punt de vista territorial.
—En tot cas, el ben cert és que anem cap a un futur d'estrès hídric, i que caldrà plantejar solucions per donar resposta a una demanda creixent. Ja ha dit que a la Plataforma advoquen per la regeneració. Quins altres plantejaments calen per fer front a aquest repte?
—Crec que, com a societat, i en això vull dir com a països desenvolupats, ens hauríem de preguntar si hem arribat al nostre límit. No podem estar consumint recursos per sobre de la seua capacitat de regeneració.
El problema d'estrès hídric no és privatiu del nostre territori i n'hem d'aprendre. Nosaltres pensem que és indispensable insistir en la regeneració. I, sobretot, que l'aigua que es regenera a la costa, que és on s'acumula el gruix de la població, torne a la xarxa i als rius. Hem d'acostumar-nos a solucions que donen resposta a aquest context d'estrès hídric.
—La Confederació Hidrogràfica de l'Ebre ha començat a treballar en un nou Pla Hidrològic per al període 2027-2033. Què n'heu de dir, d'aquests primers documents?
—En primer lloc, nosaltres el que hem fet és advertir de les mancances que tenia el pla anterior. Perquè el pla actualment en vigor tenia uns objectius, però el ben cert és que aquests objectius estan en retrocés.
Ara, ens plantegen un pla que va en la mateixa línia de sempre. I el primer que nosaltres demanem és que es revisi tot el que no ha funcionat del pla anterior. Quin sentit té proposar mesures si després no les executes com cal? Per això, en aquesta fase del procés, i a partir de la seua pròpia informació dels plans de seguiment, ens hem centrat en allò que no ha funcionat.
—Quin missatge us agradaria llançar amb motiu d'aquest aniversari?
—Ara celebrem vint-i-cinc anys, però estic segura que celebrarem els cinquanta també. L'aigua és el bé més preuat i estic convençuda que continuaran existint forces econòmiques i polítiques que continuaran cobejant un transvasament d'aigua des de l'Ebre. Però la societat civil d'aquest territori ha pres consciència de la importància de defensar aquest recurs.