Descalços pel parc, 1967
Segurament no és una gran pel·lícula i els valors que se’n desprenen han caducat, però la carrera de Robert Redford, que havia debutat als inicis de la dècada, es propulsa amb una comèdia romàntica que estava condemnada a l’èxit: dos joves intèrprets absurdament bells —l’actor fa parella amb una emergent Jane Fonda— donen vida a una parella acabada de casar amb temperaments ben diferents i que descobreixen els problemes de convivència després de la bombolla de l’enamorament. El guió de l’eficaç Neil Simon, basat en la seua pròpia obra teatral, és el vehicle per al lluïment d’un repartiment en el qual, per ser justos, brillen secundaris com la gran Mildred Natwick, nominada a l’Oscar pel paper de mare de la jove esposa.
Butch Cassidy and the Sundance Kid, 1969
Estrenada a l'Estat espanyol com Dos hombres y un destino, aquest deliciós i atrevit film de George Roy Hill, barreja de western mitificador i història romàntica, en un sentit flexible de la paraula, es va convertir en un èxit descomunal per una posada en escena estranya en el gènere, esquitxada d'humor, però sobretot per la coincidència en pantalla d'una parella d'actors que anaven a fer història, el mateix Robert Redford (Sundance Kid) i Paul Newman (Butch Cassidy), als quals donava bona rèplica una estupenda Katharine Ross. El film ho tenia tot: més química que una refineria de petroli, una col·lecció descomunal de moments icònics —el salt al buit, el passeig en bicicleta de Newman i Ross— i, per acabar-ho d'adobar, una cançó inoblidable que es va adjudicar l'Oscar, el «Raindrops Keep Fallin' on My Head», de Burt Bacharach i Hal David. Redford, Newman i Roy Hill tornarien a coincidir en un altre títol mític amb banda sonora igualment icònica, la molt tramposa però terriblement divertida El cop (1973). Un altre èxit enorme que li va valdre el primer Oscar a Redford.
Jeremiah Johnson, 1972
Una de les primeres col·laboracions de Redford amb un dels seus directors fetitxe, Sydney Pollack, Jeremiah Johnson —estrenada a l'Estat espanyol com Las aventuras de Jeremiah Johnson—és un altre western inclassificable, violent i alhora poètic, on l'actor carrega amb el protagonisme absolut. Un reflex de la salvatge convivència de l'home blanc amb els indígenes i amb la natura, basat en la història real d'un antic militar que tracta de fugir de la violència dels homes, però ha de lluitar aferrissadament per la supervivència. Un film alhora terrorífic i bell, aspre i impressionant, en el qual el paisatge té un paper preponderant. Una peça mestra del gènere, amb un final icònic, en què Redford expandeix les seues possibilitats com a actor.
El candidat, 1972
En part precursora de l'audiovisual que explica els mecanismes interns de la política, el mateix 1972 Redford interpreta el paper d'un jove i idealista aspirant a senador que ha de bellugar-se en un entorn hostil i amb un rival amb molta més experiència. Dirigida per Michal Ritchie, sobre un text de Jeremy Lamer que va guanyar l'Oscar al millor guió original, El candidat és un fil precís, vibrant i quirúrgic en la manera de disseccionar els condicionats de la política. I conté un extraordinari final —alerta espòiler— perquè, contra tot pronòstic, el jove candidat Bill Mc Kay guanya les eleccions. Confirmat el resultat, es dirigeix al seu equip i pronuncia un interrogant inquietant: «I ara, què?».
Tots els homes del president, 1976
Aquesta és una pel·lícula important pel que conta i per com ho conta. Basada en el llibre en què els periodistes Bob Woodward i Carl Bernstein explicaven la investigació del Washington Post en l'escàndol Watergate que va fer caure el govern del republicà Richard Nixon, Redford en el paper de Woodward i Dustin Hoffman com a Bernstein, encarnen en la ficció els periodistes en un thriller polític vibrant que, malgrat que l'espectador coneix el desenllaç, manté la tensió al llarg de tot el metratge gràcies a la magnífica direcció d'Alan J. Pakula. Redford i Hoffman, un altre duo cinematogràfic per al record, estan magnífics, però la pel·lícula llueix també pels secundaris: el gran Jason Robards va guanyar l'Oscar per la interpretació del mític director Ben Bradlee. Un film que ha envellit collonudament.
Brubaker, 1980
Tal vegada no siga un dels seus films més coneguts i reconeguts, però la història del gestor de presons Henry Brubaker que tracta de canviar des de dins —es fa passar per pres— un sistema carcerari injust, insalubre i degradat, és tal vegada un dels seus millors treballs com a actor. I confirma l'interès de Redford per participar en projectes en què Hollywood faça un pas més enllà de l'entreteniment nu i cru. Dirigida per Stuart Rosenberg, Brubaker és dura, tibant, i aconsegueix compondre un drama carcerari gens convencional, malgrat que no siga una pel·lícula rodona. La història original escrita per W.D. Richter i Arthur A. Ross va merèixer l'Oscar al guió original. Una curiositat: en el repartiment trobareu un aleshores desconegut Morgan Freeman.
Gent corrent, 1980
Algú pensarà que a qui té padrins el bategen. I és evident que, en favor de Robert Redford en el seu debut com a director, jugava el seu estatus d'estrella. Però seria mesquí en qualsevol cas discutir els mèrits acumulats per Gent corrent —Ordinary People en el títol original—, un drama basat en una novel·la de Judith Guest que aborda el difícil dol en una família benestant per la mort en accident d'un dels fills. L'actor i director tenia a la seua disposició un elenc imponent, encapçalat per Donald Sutherland i Mary Tyler Moore, però la direcció d'actors és ben encertada. Amb els veterans i amb dos debutants com Timothy Hutton i Elizabeth McGovern. Una cinta intensa a la qual li plogueren els guardons, entre ells el de millor director.
Memòries d'Àfrica, 1985
Reconeguem l'evidència: aquesta reeixida i mítica adaptació d'una novel·la autobiogràfica de l'escriptora danesa Karen Blixen és una exhibició interpretativa d'una Meryl Streep, protagonista absoluta del film, que arribava a la producció amb dos premis Oscar sota el braç —Kramer contra Kramer i La decisió de Sophie— i podia mirar als ulls una estrella tan consolidada com Redford. Però la pel·lícula segurament no seria el mateix sense el carisma que l'actor insufla al seu personatge. En qualsevol cas, amb direcció de nou de Sydney Pollack, Redford participa novament en un èxit planetari, regat de premis, que és una fita en la seua important filmografia. Que encara es pot gaudir plenament, malgrat el seu aire romàntic i colonial, per una posada en escena esplendorosa, un grapat d'escenes inoblidables i la rotunditat dels paisatges als quals John Barry va posar una banda sonora immortal.
Quiz show, 1994
D'entre les pel·lícules dirigides per Redford, tal vegada es tracte de la més sorprenent. Basada en la història real del guanyador recurrent d'un concurs dels anys cinquanta, el cineasta articula una pel·lícula vigorosa, amb una posada en escena i un guió molt ben armats, que reflexiona sobre les misèries i el que hi ha en els bastidors del show business. Regada de premis, sobretot en els Globus d'Or, part de la força de la cinta resideix de nou en una gran direcció d'actors. Tot i l'avantatge que suposa disposar d'un elenc on hi ha John Turturro i Ralph Fiennes, entre altres. Quiz show és, segurament, la consagració definitiva com a director de Redford, ratificada periòdicament amb títols com L'home que xiuxiuejava als cavalls (1998) o Lleons per xais (2007).
All is lost (2014)
Aquesta cinta, estrenada en castellà com Cuando todo esté perdido, és segurament el treball com a actor més portentós i admirable de Redford. La cinta, escrita i dirigida per J. C. Chandor, narra la història d'un navegant solitari de certa edat que ha d'afrontar greus problemes amb el seu vaixell avariat, enmig de l'Índic. La càmera seguirà els esforços de supervivència del veterà navegant, en un rodatge molt físic que Redford afronta quan està més a prop dels vuitanta que dels setanta. Un exemple de longevitat i tenacitat, d'un actor no tenia ja absolutament res a demostrar. Part del llegat d'un dels més grans.