Vicent Usó i el mestratge en les distàncies curtes

Des que va debutar la dècada del 1990, amb un premi en el seu Vila-real natal, La cançó de la terra estimada (1992), Vicent Usó ha desplegat una trajectòria modèlica, amb un bon grapat de títols fonamentals com La taverna del Cau de la Lluna —2001, Premi de la Crítica de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana—; Crònica de la devastació (2003) —Premi Andròmina dels Octubre i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians—; Les ales enceses (2005) i El Músic del Bulevard Rossini (2009) —finalistes del Sant Jordi—; Les veus i la boira (2015) —Premi Alfons el Magnànim—; El paradís a les fosques (2017) —Premi Enric Valor i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians—, o No sabràs el teu nom (2019), amb el qual va guanyar un altre dels premis importants del País Valencià, el Ciutat d’Alzira.

En paral·lel a aquest currículum imponent, construït a còpia de saviesa narrativa i una prosa elegant, rica i fluida, Usó és també un referent formatiu i de divulgació del fet de l’escriptura, a través de llibres com L’arquitectura de la ficció (2017), que dona nom també a un pòdcast de Bromera sobre construcció literària, presentat amb l’editora Sandra Capsir. I no s'ha d'oblidar la dècada llarga impartint un taller d’escriptura en la UNED. Tota una generació d’escriptors i aspirant a novel·listes han crescut sota el mestratge d’Usó, que en alguna entrevista ha confessat que aquest vessant formatiu també ha estat una font d’aprenentatges per a ell. En tot cas, el seu darrer llibre, Les ferides del món, el seu primer recull de relats, mostra que el seu mestratge no es limita a la novel·lística.

Com que no hi ha precedents, el recull arreplega textos de diferents èpoques i procedències: relats llargs i curts, alguns fruit d’encàrrecs, microrelats i fins i tot algun embrió inèdit de novel·la, com és el cas de «Nicodem», un relat històric escrit el 1993 i que està en l’origen de la novel·la La mirada de Nicodemus. És un text amb entitat autònoma, que tanca el recull, simbòlicament, potser com a nexe amb el seu ofici de novel·lista, però no el més destacat a parer meu d'un volum que té com a pal de paller l’intent d’explicar a través de la literatura les «ferides del món».

«Podria ser vosté» obre amb bon criteri el llibre, un relat breu, contundent, complidor amb els cànons, com ara el de presentar un personatge enigmàtic en unes poques pinzellades —un professor de llengua convençut d’una rara capacitat premonitòria dels textos escrits­— i conduir-lo a un desenllaç pertorbador. «La Julieta» és un relat més llarg, amb un altre registre més convencional, però que s’ajusta a les característiques de la història, la dificultat de la protagonista per donar per mort al marit, un mariner desaparegut. Usó juga ací amb diferents conceptes com el de la culpabilitat, maneja elements simbòlics per cosir el relat i fa evolucionar la narració amb precisió i amb la prosa límpida i fluida a què ens té acostumats.

Sordidesa i tendresa

En «Plou com si s’acabara el món» canvia de nou el registre i la durada. En dos planes i escaig, condueix el lector pel que sembla la història d’un accident provocat per unes inundacions a un final demolidor, una bufetada que ens obliga a replantejar-nos què ens volia contar en realitat. Modèlic. Un joc amb les expectatives que torna a aparèixer, de manera més elaborada, en «Ofèlia», la història d’una obsessió amb el cèlebre quadre de John Everett Millais que, a poc a poc, s’endinsa en terrenys més sòrdids, una mica a l’estil d’una altra escriptora de Vila-real, Anna Moner. Fins a desembocar en un final realment sorprenent. Una temàtica, la de la fascinació artística, que Usó visita també en «Susanna i els vells» amb resultats una mica més modestos, tot i un desenllaç graciós i aparent.

En qualsevol cas, Usó demostra que no sempre és necessari jugar la carta de la sorpresa. En «Tres dies de viatge» la sacsejada és el relat en conjunt, les reflexions que se’n deriven de la vivència d’uns personatges que condueixen trens cap als camps d’extermini nazis. Un relat sinestèsic, en què la pudor terrible dels humans transportats com ramat es queda adherida a les pàgines i a la roba dels conductors, símbol de la culpa, un sentiment que també es queda adherit, del qual no és fàcil desprendre’s. La ferida per antonomàsia de l'ànima.

Usó posa en joc altres mecanismes, com fer l’aposta en algun inici lapidari, mai millor dit, com ara el que trobareu en «12 de març»: «El meu nom el trobareu en lletres de motle lluent sobre el negre polidíssim de la làpida. Pedra italiana, segons el marbrista». Començament sobre el qual construeix un relat curt de deliciós humor negre esquitxat d’un cert sentit poètic. Un recurs, el de l’humor destraler, que tornarem a trobar més endavant en «La finca», un relat que transita amb naturalitat del costumisme rural al gènere negre.

I en aquesta suma de registres cal parlar de dos relats llargs, de traces més clàssiques, amb els quals Usó podria haver construït perfectament una novel·la. De fet, «L’anarquista imprevist» és una novel·la breu publicada en una de les campanyes de foment de la lectura de Bromera en la premsa diària. El tribut a La Panderola, el popular tren de les comarques de Castelló, és el pretext perquè l’escriptor articule un argument històric que per moments sembla una mica forçat pel que fa a l’evolució del protagonista —arestes que podrien estar més polides amb un format més llarg—, però que l'escriptor aconsegueix arrodonir amb un tram final bonic i obert.

L’altra nouvelle és «Seràs una d’elles», publicat també en la mateixa campanya de foment de la lectura com «La dona de casa», una història que reflexiona sobre com el patriarcat ha actuat com a fre de les capacitats artístiques i professionals de les dones, en aquest cas una jove amb talent per al piano que veu com la família —bàsicament el pare— prioritza la formació del germà. En paral·lel, hi ha una reflexió sobre el valor de la cultura en entorns humils. El to del relat és sobri, trist en molts moments, tendre en altres, però l’autor, com passa en «L’anarquista imprevist», és capaç de treure un gran rendiment a una història que no sembla prometedora a priori. Fins a arribar a un final convincent que arrodoneix molt bon relat. No debades en la coberta del recull apareix un piano. I a l’inici es proposa una llista de reproducció a Spotify per escoltar les peces que l’escriptor ha introduït en la narració.

I entre les dues nouvelles, un relat breu, «El nen de la mà esquerra», en què Usó explora un to ben diferent, una història duríssima, on es contraposen il·lustració i barbàrie en un entorn terriblement hostil, amb un final brillant i demolidor. Tan incisiu com els sis microrelats inclosos en «Full de reclamacions», demostració que l’escriptor és capaç d’explorar totes les possibilitats del gènere amb resultats engrescadors. Ja havíem parlat del joc amb les expectatives del lector: durant gran part d’un relat com «Manuel», sentim estar llegint una mena de narració costumista, fins que ens endinsem en uns altres codis i se’ns aboca a una conclusió que congela el somriure.

Ubicat quasi al final, abans de l’esmentat «Nicodem», hi ha el que per a mi és un dels millors relats del recull, «La fugida», una història que traça dos línies paral·leles servides amb una enorme habilitat: d’una banda, la fuga d’un ancià que burla la vigilància de la seua cuidadora. D’una altra, una història de la Guerra Civil sobre l’emboscada a uns guerrillers. El lector sap que ambdues confluiran, però la informació és administrada amb una enorme precisió, perquè arribem en tensió fins a un desenllaç extraordinari sobre redempcions impossibles.

Un altre relat modèlic d’un llibre que confirma la saviesa narrativa, també en les distàncies curtes, d’un dels nostres millors escriptors.