L'acte central reivindicatiu d'aquesta Diada nacional de Catalunya serà la manifestació que se celebrarà, descentralitzadament, a Barcelona, Girona i Tortosa, a partir de les 17.14 h, convocada per l'Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), Òmnium Cultural, l'AMI (Associació de Municipis per la Independència), el Consell de la República, la Intersindical, el CIEMEN i els CDR.
El lema triat ha estat «Més motius que mai: Independència» i pretén —com diu sense embuts la convocatòria d'Òmnium—, «fer reaccionar el moviment independentista i a tota la ciutadania de Catalunya».
Després d'unes convocatòries que, en els últims anys, han patit una davallada seriosa de participants (dels 1,8 milions del 2014 als 100.000 de l'any passat), les entitats convocants recorden que segueixen vius els motius que van motivar l'independentisme.
Lluís Llach: «Avui dia, els partits independentistes que només fan autonomisme, fan el ridícul»
El president d'Òmnium Cultural, Xavier Antich, explica que el lema de «Més motius que mai» té molt sentit perquè «efectivament, els motius per la independència ens sobren i s’acumulen: el conflicte polític segueix vigent, Catalunya és una nació i vol decidir democràticament el seu futur. I, no obstant això, l’Estat segueix sense voluntat de resoldre, i ni tan sols abordar, aquest conflicte que, de mica en mica, va deteriorant la qualitat democràtica». Es tracta, diu Antich, «d'una acumulació de greuges constant».
Sergi Perelló, secretari general de la Intersindical, se centra més en el context internacional que en l'estatal a l'hora de buscar més motius: «Plantejar el lema "Més motius que mai" està pensant amb un objectiu comunicatiu, però evidentment continua havent-hi motius per millorar la vida de la gent, perquè, a més, el context internacional és molt desfavorable: a poc a poc s'està estenent un canvi reaccionari, amb un canvi climàtic que fa feredat, mentre que el camí que s'està endegant a escala internacional és el de Gaza, el de la crueltat i el d'anar en contra dels avenços de la humanitat».
De tota manera, Perelló admet que «hi ha més motius que mai per un projecte emancipatori que parteixi dels valors de la solidaritat, de la justícia social i del dret de poder viure en la nostra llengua sense imposicions. Continuem necessitant el marc polític de la independència per millorar la vida de la gent i de la majoria de la població de Catalunya, que són els treballadors i treballadores de Catalunya».
El secretari general de la Intersindical afegeix que, si «fem una anàlisi històrica de la relació de Catalunya, o els Països Catalans, amb Espanya i França, ha estat una relació desigual però lligada a l'explotació: en l'àmbit de relació fiscal, però també pel que fa a canvis que ens puguin provocar millores en la nostra vida, a escala social i nacional. En l'àmbit social, un problema és l'habitatge i no tenim la capacitat de poder decretar el nostre salari mínim. Quan s'està creant a Catalunya un quart món, una Catalunya dual amb gent cada cop més pobra, ni tan sols tenim la capacitat de tocar el salari mínim o fer plans propis de reducció de la jornada laboral (no només fins a les 37,5 hores sinó fins i tot a les 32 hores). Com podem sostenir el sistema públic de pensions amb un model productiu que sigui realment útil per la població? Necessitem un marc polític que vagi a favor de la majoria de la població». Un canvi que apunta a la independència: «Necessitem decidir el futur nosaltres mateixos per poder millorar les condicions de vida de la gent del nostre país, i això també inclou la llengua catalana».
La responsabilitat dels partits
Xavier Antich diu que «no podem obviar que l’independentisme ha perdut la majoria política al Govern i al Parlament i, per tant, l’autogovern de Catalunya se n’ha vist directament afectat. Però també estem segurs que l’independentisme civil segueix fort, actiu i amb autoestima. I si una cosa caracteritza el moviment és, precisament, aquesta capacitat intel·ligent d’aprendre, de fer-ho millor i d’incorporar tothom, també els nous catalans. Òmnium ens trobem aquí, treballant en un nou cicle de construcció nacional, amb l’objectiu d’enfortir l’hegemonia social per tornar a disputar l’hegemonia política».
Lluís Llach, president de l'ANC (Assemblea Nacional Catalana), reconeix la davallada de manifestants: «El retrocés de l'independentisme de carrer és clar, perquè s'ha passat de la seva expressió d'entusiasme fa uns anys fins a l'actual sentiment de depressió molt forta».
Tanmateix, Llach destaca certes contradiccions que, segons ell, apunten als partits polítics independentistes com els desmotivadors dels manifestants: «Es detecten contradiccions estranyíssimes, perquè tenim un independentisme de carrer molt desanimat i, en canvi, totes les enquestes diuen que —després de tota la repressió i tota la decepció—, l'independentisme continua sent de més del 40% de la població. Per mi, aquest és el termòmetre del fracàs evident dels partits independentistes, més enllà que ells vagin amb voluntat independentista o no».
Llach opina que, «després de l'1 d'Octubre, els partits independentistes han de tindre unes obligacions ètiques i de coherència» i suggereix que no les estan complint: «Per mi, la conclusió és que, avui dia, els partits independentistes que només fan autonomisme, fan el ridícul».
Com a exemples d'aquest autonomisme, Llach cita «des de les taules de diàleg de l'any 2019 als espolis singulars als quals assistim perquè ens perdonin el 17% o el 20%, mentre a Andalusia se li perdona el 70%, fins a l'amnistia que beneficia més que ningú els policies i tenim, d'una manera vergonyosa, el president i dos consellers encara a l'exili».
Llach sentencia que aquesta situació «és un fracàs dels partits independentistes que» no saben utilitzar el seu «poder sobre l'executiu de Madrid: Si, amb tot aquest poder immens que tenen a Madrid, no ho saben fer més bé, doncs se'ls ha de criticar i estic autoritzat, com a president de l'ANC, a fer-ho».
En canvi, Sergi Perelló creu que «el retrocés en l'autogovern no és general; depèn d'on miris». Recorda que «s'estan intentant fer avenços pel que fa a finançament, transport, oficialitat del català», però reconeix que no tenen uns efectes immediats: «És cert que tampoc s'acaben de plasmar en la realitat. Es diu que es farà això i allò, però seguim igual».
Perelló creu que «el context social i polític ha canviat i tenim un Govern que té uns altres objectius, a Catalunya» dels que tenien abans de 2017, però alerta que «també hi ha uns altres governs que han anat a pitjor al País Valencià i a les Illes, i que van en contra d'aquesta comunitat nacional amb la qual compartim llengua».
Llach no carrega tots els neulers contra els partits independentistes però sí la part catalana de la culpa: «El primer culpable és l'Estat espanyol, òbviament. La repressió espanyola que suportem des del 1714 (abans ho feien amb capitans generals i ara ho fan amb democràcia). Però a Catalunya els que no saben què fer són els partits independentistes. I no saben què fer per motius que, de vegades, són una mica vergonyosos: que l'independentisme deixi el Govern a Salvador Illa per mantenir 300 càrrecs... no m'estranya que la gent desconfiï de la política i que demanen regeneració democràtica, noves persones al capdavant, etc.».
L'ombra d'un govern d'extrema dreta a Espanya que radicalitzaria l'anticatalanisme d'estat és, per Llach, un fet ja inevitable: «Aquest canvi de govern vindrà més aviat del que es pensa i ja ha deixat de ser un argument. Siguem francs: des de fa més de sis anys hi ha un cop de força institucional —per no dir-li cop d'estat, que és el que és— contra expressions democràtiques». Al contrari del que s'acostuma a dir, que el PP utilitza el poder judicial en el seu interès, Llach defensa una estratègia més transversal: «Des de fa anys, el poder judicial i el deep state (l'estat profund i podrit) fa servir PP i Vox. Si mires les actuacions —sempre oportunes i amb el tempo precís—, veuràs que aquest cop de força judicial —juntament amb les forces més reaccionàries del país, tant econòmiques com polítiques—, s'està aplicant amb una metodologia molt clara». Llach ironitza dient que pot «admirar Sánchez per la seva capacitat de trileria» (on és la boleta?), però està convençut que «té els mesos comptats». En qualsevol cas, insisteix Llach, «si els partits independentistes, tenint el poder del legislatiu, no són capaços d'espantar l'executiu perquè cedeixi molt més del que ha cedit —i cedeixi coses que són estructures de país útils per la independència—, vol dir que són uns inútils».
Xavier Antich, per la seva banda, demana que els partits tornin a esforçar-se en el consens: «Els partits independentistes tenen l’obligació de treballar per tornar a trobar punts de consens. És evident que cadascú té la seva ideologia i el seu programa electoral, però, en el si del catalanisme i en termes nacionals, toca que els partits, però també totes les forces de l’independentisme —siguin polítiques, cíviques o socials—, es retrobin al voltant d’unes qüestions centrals. En definitiva, cal que l’independentisme torni a treballar amb allò que l’enfortia, amb generositat i paciència, però també amb determinació, per tornar a generar grans majories polítiques».