'Nosaltres, els valencians', el musical (o les cançons de Vicent Torrent)

La gènesi de Totes les cançons no és l’habitual. L’artista Vicent Torrent i Centelles, una llegenda de la cultura del País Valencià, no sols té una espectacular producció discogràfica, la major part associada als seminals Al Tall, una de les formacions més importants de la nostra història; com a musicòleg, té una considerable producció bibliogràfica amb títols com Sobirania musical: Reflexions des del punt de vista d’Al Tall (Universitat d’Alacant, 2022) o La música popular, 1990, reeditat per la Institució Alfons el Magnànim (2019), als quals cal sumar nombrosos articles i accions divulgatives que han contribuït a fixar la visió de l’artista i erudit al voltant de la música d’arrels. A més, el musicòleg Josep Vicent Frechina publicava recentment una important biografia, Vicent Torrent: La cançó popular (Sembra Llibres, 2023), un volum imprescindible per entendre la transcendència del músic i d’Al Tall.

Amb tot, el que no s’havia fet fins ara era reunir les lletres produïdes en més de mig segle de trajectòria, repertori que apareix en el volum Totes les cançons. El llibre no parteix de Torrent, sinó que ha estat una iniciativa de Soledad Desfilis, un nom que potser no li diga res al gran públic, però que en el món de la música valenciana és un referent, una de les pioneres del management musical del País Valencià, una dona que ha acompanyat durant dècades la trajectòria d’Al Tall fent de responsable de premsa, fotògrafa i altres faenes multitasca. Seua va ser la idea, «a mode de regal», ens contava, de reunir totes les lletres de cançons sorgides de la fèrtil ment de Torrent. Un testimoni històric, social i musical de primer ordre. Que ajuda a entendre coses del nostre passat i el nostre present.

... i per Castella s’apaga

Des del minut zero, amb el disc Cançó popular al País Valencià (1975), Al Tall i Vicent Torrent ensenyaven les cartes musicals i temàtiques: la recuperació del patrimoni musical valencià es feia amb voluntat de reelaboració, de riproposta, però amb esperit combatiu i reivindicatiu, connectant les tonades i versos tradicionals amb les relectures i els textos de nou encuny de Torrent. Així, en «Obriu cabretes» trobem pinzellades bastant visionàries de protoecologisme: «Ja estan a punt les mamelles, / ja solten els seus esguits / una fàbrica de cotxes, / siderúrgies i autopistes / i turistes dels més fins (...) molt de fum moltes destrosses / i molt poquet a guanyar». Mentre que en «Per Mallorca», Torrent articulava una metàfora que no necessita massa explicacions: «Per Mallorca ens ix el sol / bonica, morena / i per Castella s’apaga».

Expressió d’un conflicte soterrat que esdevindrà himne i obra mestra en l’àlbum Deixeu que rode la roda (1977), amb la llegendària «Tio Canya», crònica de la repressió patida per la llengua durant la dictadura, del menyspreu d’una capital que no volia ser-ho i de la dignitat d’aquells que no van dimitir. Una cançó que deixava uns versos per a la posteritat: «Tres voltes només va anar / el Tio Canya a València. (...) La tercera va jurar / de no tornar a xafar-la; / que a un home que ve del poble, / ningú fa abaixar la cara». Un disc que tornava a incloure temàtiques ecologistes, com «Del Saler», on es deixa constància d’una lluita històrica contra l’especulació urbanística que va tindre final feliç: «Platja de pinada, / et volen furtar, / t’ofeguen amb finques / i pisos de luxe / i grans restaurants. / Trau més argelagues».

Per entendre el nostre present, però, calia conèixer el passat. I de la mateixa manera que la novel·la històrica va ser un dels gèneres més conreats durant la Transició, Vicent Torrent i els seus incorporaven aquells fets a les cançons. Quan el mal ve d’Almansa (1979), viatjava a la guerra de Successió. I deixava fragments lapidaris: «Que el conjur no dura sempre / i la història ja és passada, / però el mal que vingué d’ella, / Mal d’Almansa, / rossega encara i alcança / tot el poble».

També és obligat invocar aquest fragment immortal de «Lladres»: «Lladres que entreu per Almansa / no sou lladres de saqueig, / que ens poseu la cova en casa / i des d’ella governeu». I, perquè no faltara de res, novament abordaven la visió ecològica, amb un lema del moment convertit en cançó: «Nuclears? No gràcies». Aquest tema contenia una estrofa que Txernòbil i Fukushima van confirmar dramàticament: «L'energia nuclear / serà la millor manera / de mantindre la caldera / o de fer-la rebentar».

Tapeu-nos l’autonomia

Són els anys, també, del desencant amb una Transició que, al País Valencià, es va convertir en un rosari de claudicacions. Un desencís en l’ambient que Torrent capta en un tema de Tocs i vares (1982), «Sant Roc»: «Puix que la nostra misèria / s’apega més que la gola, i aquell qui no corre, vola, / i qui mulla no trau mos, / mireu-nos l’autonomia, / que a l’aire la portem tots, / cobriu les nostres vergonyes / i abastiu-nos de pudor, / del pudor de la decència, / perquè l’olor ja en solta prou. / Tapeu-nos l’autonomia / i destapeu els traïdors». 

En el repertori, tanmateix, hi ha espais per a les històries menys conegudes. En un dels discos més singulars de la seua trajectòria, Europ Eu! (1994), Al Tall conten la història dels 30.000 valencians que emigraren a Algèria i que es veieren involucrats en la guerra d’alliberament contra la metròpoli francesa. Torrent narra el conflicte a través de la preciosa història d’amor de Joan i Karima, amb un final bonic i trist alhora: «(...) la felicitat mai no és eterna, / que Karima es va apagant, / tal com una rosa sense aigua. / I una tarda s’adormia, / s’adormí Karina, / se n’anà per sempre. / I Joan no despertava / d’un malson que l’arrencava d’aquella terra. / Joan es troba molt cansat / i amb seixanta-dos i amb sa filla / del Port d’Orà pren el ferri / que a Callosa els encamina».

Amb Vares velles (2004) torna la temàtica política de la relació amb l’Estat, no sols des del punt de vista valencià. Les polèmiques amb País Basc i Catalunya inspiren «Això és Espanya», una diatriba no exempta d’humor —el «Panya» de Zoo de fa dues dècades— que Torrent explica a través de la metàfora de les relacions personals. «Si la nòvia no et vol / fes-li un amago / i si et diu moltes voltes / que no t’aguanta, / tu torna encara (...) Però si els anys s’allarguen / i no li passen / tingues prou dignitat / ves-te’n a casa // I això és Espanya, / i això és Espanya, / que quan més te l’espolses / més se t’arrapa».

En clau valenciana, apareix en el disc el menyspreu cap a la cultura autòctona d’un PP que s’havia fossilitzat en el govern de la Generalitat i del cap i casal. De nou, en clau irònica: «Pel programa de Cultura / ha dictat l’Ajuntament / que faran vindre a València / en persona l’any que ve / a Beethoven, a Cervantes, / a Dalí i a sant Miquel, / i amagaran a les golfes / a Ausiàs March i a sant Vicent».

En la mesura que acaba aquella dècada, la fartera provocada per la dreta va arribant al zenit. I Al Tall tracen una línia entre l’època de Jaume I i el present a través d’un disc, Vergonya, cavallers, vergonya (2009), que parteix de la frase atribuïda al rei, a qui, d’alguna manera, Torrent fa viatjar en el temps per reivindicar un llegat que es pretén fracturar. La idea es repeteix en diverses cançons, però en «Jota de Jaume I» es veu molt clara: «Aragó toca una jota / i el rei Jaume no la balla, / que ell no vol donar València / com a botí de batalla, / que ell no vol fer de València / una terra provinciana». Es canta això abans de parlar de les tres branques de l’arbre de Jaume I, «València, Catalunya i Balears» que Espanya vol separar «per fer llenya de foguer». I per ací plora, i continuarà plorant, la criatura.

Fins ací, un petit mostrari, perquè Al Tall també ens va explicar als valencians des de la mediterraneïtat (Xarq Al-Andalus), l’esperit lúdic o festiu (Posa vi, posa vi, posa vi...) o fins i tot de la sensualitat i la capacitat d’estimar. Un pou profund de saviesa i amor a la terra per fi agrupat en un sol llibre.