Entre el Palau Martorell i el Reial Cercle Artístic de Barcelona, l'exposició «Antoni Clavé amb majúscules» presenta un total de vuitanta obres que suposen la seva primera antològica en trenta anys, ja que l'última va ser a la Pedrera el 1996. Vint anys després de la seva mort (agost de 2005), la pressió de la Galeria Joan Gaspar ha estat cabdal perquè aquesta tardor Barcelona reti homenatge a Antoni Clavé.
Del cartell a Hollywood
Nascut el 1913 a Barcelona, Antoni Clavé va començar a treballar als tretze anys per aportar recursos econòmics a una família que havia perdut els ingressos de la seva mare, incapacitada per una malaltia crònica. Mentre estudiava a l'Escola de la Llotja, un dels mestres li va trobar feina com a pintor de parets a Can Tolosa. Això li aportà coneixements en arts decoratives, que, després —unides a la seua sensibilitat artística—, fructificarien en cartells cinematogràfics, primer, i de propaganda, més endavant (durant la Guerra Civil).
Segons la Galeria Joan Gaspar, la seva primera incursió en el món del teatre va ser una escenografia per a una obra de Ramon Vinyes (posteriorment el «mestre català» de García Márquez), concretament per Comiats a trenc d'alba, programada al Teatre Català de la Comèdia (Poliorama).
Quan va acabar la Guerra Civil, Clavé s'exilià a França, on passa pel camp de les Haràs i d'on sortí gràcies a l'artista rossellonès Martí Vives. La seva primera exposició va ser a Perpinyà, a la Maison Vivant.
Es va traslladar a París, però no van passar catorze mesos que ja va ser ocupada pels nazis. Durant uns anys, va viure gràcies a la il·lustració de revistes infantils i altres productes editorials, i a les exposicions en diverses galeries.
Al Palau Martorell es pot veure una selecció de la seva obra pictòrica en cinc àmbits: «Barcelona dels anys 30», París de l'exili, «Venècia i Barcelona» (des de la seua participació en la 41a Biennale fins al seu treball a la capital catalana als vuitanta), «Tokio, Osaka i Hakone», sobre les exposicions al Japó a finals dels vuitanta, i «Nova York», sobre les obres inspirades per la ciutat dels EUA.
Clavé darrere del teló
Antoni Clavé va ser més pluridisciplinari del que es pensa. Va fer il·lustració, cartellisme i gravat, però també es va dedicar durant vuit anys (després de la Segona Guerra Mundial) a l'escenografia i al vestuari. La Galeria Joan Gaspar presenta amb «Clavé en escena» aquest vessant que va desenvolupar intensament entre 1946 i 1953, fins al punt que «el va projectar internacionalment i li valgué un ampli reconeixement per unes creacions innovadores i trencadores». La dedicació va ser tal que la Joan Gaspar pot exposar 27 peces, entre les quals «hi ha 19 figurins corresponents a produccions com Los Caprichos, Carmen, Ballabile, Don Perlimplín, Les noces de Fígaro i Deuil en 24 heures», cartells, el disseny del teló per Carmen i les escenografies de Carmen, Les noces de Fígaro i Deuil en 24 heures.
Segons el mateix Clavé li va explicar posteriorment a Lluís Permanyer, el seu «decorat (...) era molt senzill; malgrat que els meus companys es van limitar a pintar, jo el vaig fer corpori (...) Aquell decorat ja anunciava el meu estil escenogràfic: preferia els elements construïts, escultòrics, situats en l'espai i no pas pictòrics, en dues dimensions».
Un home clau al París d'aquells anys, Ferran Canyameres (després editor i traductor de Georges Simenon al català i al castellà) li encarregà una escenografia per a una obra seva, El cercle de la por, i una per al Romea de Barcelona, on s'estrenaria Tobruck de Xavier Regàs. Aquesta va haver de fer-la a distància, enviant els esbossos per correu.
El seu treball, però, començava a ser reconegut i el 1949 se li demanà l'escenografia i el vestuari per a la versió de Carmen que els Ballets de París anaven a interpretar en el Prince's Theatre de Londres —i que després viatjaria al Théatre Marigny de París.
L'èxit a Londres el portà allà, on va fer l'escenografia de Ballabile del Sadler's Wells Ballet de Covent Garden. Posteriorment, vingueren els encàrrecs de Múnic (Das Feuerwerk de Paul Burkkhard), Chicago (Revenge/Il trovatore de Verdi); el Festival de Biarritz (La Casa de Bernarda Alba dirigida per Jeanin Guyon) i Hollywood (el film Hans Christian Andersen de Charles Vidor, un dels treballs que menys el va satisfer), entre moltes altres destinacions.
El 1956 va deixar l'escenografia per dedicar-se plenament a la pintura.