—El títol del teu treball final de grau és Producció i reproducció de la masculinitat hegemònica en les festes de bous de Pedreguer. Per què t'interessava aquesta temàtica?
—És més senzill del que pot semblar: jo soc de Pedreguer, un municipi on els bous al carrer tenen molta importància i ocupen un espai central. Jo, personalment, sempre les he viscudes amb un cert recel, perquè no m'hi sento interpel·lat. Així que durant els bous de carrer de juliol de 2023 vaig fer observació i vaig pensar que analitzar el paper d'homes i dones en els bous seria un bon tema d'estudi i anàlisi per al meu treball final de grau.
—És una temàtica i enfocament que resulta especialment innovadora, a pesar que els bous al carrer tenen una gran presència pública. Per què creus que no s'havia analitzat aquest fet -el dels bous al carrer- des d'aquesta perspectiva?
—Quan jo vaig iniciar la investigació no era conscient que aquesta era una temàtica poc explorada. Ha estat després que me n'he adonat. En tot cas, crec que el fet que la investigació social haja parat poca atenció als bous al carrer té a veure amb una certa mirada urbanocèntrica. Així com les Falles —les festes per excel·lència de València—, han rebut atenció des de la història o la sociologia, els bous al carrer no, a pesar de ser un element central en les festes de moltíssims pobles. La impressió és que allò que passa fora de la ciutat importa poc, com si allò que passara als pobles no tinguera tanta categoria.
—Quines són les principals conclusions a les quals has arribat?
—Hi ha quatre grans conclusions. La primera té a veure amb l'herència sociològica: explica com la història i la seua evolució determina la relació de les persones amb aquesta festa. En aquest sentit, empro el terme de l'imperialisme de la tauromàquia, un concepte amb el qual vull explicar com el franquisme va frenar i fins i tot va prohibir moltes de les festivitats populars. Davant d'això, es va potencial la tauromàquia com una manera d'unificar la cultura espanyola. Hi ha, en aquest sentit, una revifalla prou gran dels bous de carrer a partir de la mort de Franco, en part com a resposta als anys de prohibició i impediments, la qual cosa també explica que els bous al carrer siguen participats tant per gent d'esquerres com de dretes.
—Anem amb la segona conclusió...
—La segona i la tercera conclusió tenen a veure amb la qüestió del gènere. En primer lloc, perquè al voltant dels bous al carrer hi ha un relat masculí i un ritual que es retroalimenten. Aquesta festa potencia trets masculins, com el gust pel risc o l'adrenalina, amb trets propis de la masculinitat hegemònica, com són la cerca de protagonisme i de reconeixement públic. Al capdavall, els recintes taurins se situen en espais cèntrics dels pobles i els qui toregen són, quasi de forma exclusiva, homes que fan gala dels valors masculins en què hem estat majoritàriament socialitzats.
Això ens porta a la tercera conclusió: les dones es veuen abocades a un paper passiu, limitat a l'observació i la cura. Els bous al carrer es regeixen per l'androcentrisme. En aquestes festes hi ha una transmissió d'un relat emocional dissenyat per a un receptor masculí. I això suposa, alhora, una manca d'interpel·lació a la resta d'identitats de gènere sobre la festa. La no-interpel·lació suposa inactivitat i, per tant, exclusió de la festa.
La quarta conclusió té a veure amb certes reflexions en termes de política pública, ja que és evident la necessitat d'intervindre per aplicar una perspectiva de gènere que acabe amb la desigualtat que ara hi ha.
—Tanmateix, no és menys cert que com més va més dones s'incorporen a les penyes taurines. És un argument que se sol esgrimir des dels àmbits proboueros...
—Efectivament, l'argument que cada volta hi ha més dones sòcies s'utilitza sovint. Jo no dic que no hi haja dones a la plaça. Sí que hi ha, ja siga damunt dels cadafals o baix. Ara bé, la manera en què la diversió femenina està concebuda té a veure amb la contemplació, l'estètica i la bellesa. Per dir-ho ras i curt: ells toregen mentre elles miren. El protagonisme és d'ells, no d'elles.
—Diries, doncs, que la incorporació de la dona als bous al carrer és més simbòlic que real?
«Els bous al carrer es regeixen per l'androcentrisme. Les dones es veuen abocades a un paper passiu, limitat a l'observació i la cura»
—En aquests moments, sí. Els bous al carrer són excloents en termes de gènere. La festa dels bous està basada en la violència, el risc, l'agressivitat… que són valors que s'han atribuït als homes.
—Tu mateix comentaves que el risc, la valentia i un cert nivell d'agressivitat formen part de la festa. Diries que els bous al carrer són representatius d'una certa masculinitat tòxica?
—Parlar de masculinitat tòxica és molt més controvertit que parlar de masculinitat hegemònica. Ara bé, quan jo parlo de masculinitat hegemònica estic parlant, en últim terme, de masculinitat tòxica, perquè és un tipus de masculinitat que representa tots aquests valors. Dit això, com a investigador social, el meu paper és el d'analitzar. En aquest sentit, sí que es pot afirmar que els bous són representatius i potencien la masculinitat hegemònica.
—En el teu treball també analitzes com els bous al carrer acaben ocupant l'espai principal dels pobles i el monopolitzen durant una determinada època de l'any. Passa com amb els patis de les escoles i els camps de futbol que hi ha en aquests. Amb la diferència que, en aquest darrer cas, s'està treballant des de ja fa un temps en fer patis més inclusius.
—Sí, és curiós això. Per exemple, es parla molt de fer urbanisme amb perspectiva de gènere o dels patis inclusius, que no provoquen que les xiques hagen de conformar-se a ocupar els marges.
La impressió és que, en matèria d'igualtat, s'han fet avanços en coses molt visibles que tenen a veure amb la transformació de la societat: la violència de gènere, el dret a l'avortament, la planificació familiar... Ara bé, hi ha processos mentals i socials que fan perdurar la desigualtat entre homes i dones. I és molt difícil combatre tot això.
—En el teu estudi, en tot cas, tu no menystens la importància que tenen els bous al carrer en termes de creació d'identitat col·lectiva.
—Fa molt de temps que reflexiono sobre com canviaria les festes. De fet, al programa de festes de Pedreguer hi ha un munt d'actes que no tenen res a veure amb els bous. Ara bé, si preguntes «què faríem si no fem bous? Com trauríem a la gent de casa?». Perquè no es pot negar que hi ha gent que, sense eixir a torejar, els agrada molt anar als bous, és a dir, hi ha una apel·lació als gustos i a les passions. I prohibir un gust o una passió generaria moltíssimes reticències. Hi ha una part emocional, de sentiments, sobre la qual és molt difícil actuar. A hores d'ara, en pobles com Pedreguer, és difícil pensar en una alternativa als bous que mobilitze a la gent com ho fan els bous.
Si per exemple entrara un nou equip de govern i prohibira els bous, estic convençut que quatre anys després hi hauria un nou govern que els tornaria a permetre. No crec que la prohibició siga una solució vàlida. Si es vol fer alguna cosa, ha de ser gradual.
«No crec que la prohibició dels bous siga la solució; calen solucions graduals. Els animalistes s'equivoquen en algunes coses»
—A parer meu, els moviments animalistes tenen una perspectiva molt urbanocèntrica i tendeixen a negligir el que els bous signifiquen en termes de tradició i identitat.
—Crec que en algunes coses, els moviments animalistes s'equivoquen. En el meu poble, per exemple, hi hagué una manifestació antibous l'any 2019. Jo vaig ser-hi perquè, ideològicament, em posicionava al costat seu. Però de seguida vaig veure que eren persones de fora, sense cap vinculació al municipi, que tots parlaven castellà... I crec que això, al remat, no genera l'efecte que es persegueix, sinó més aviat el contrari. Als pobles tots ens coneixem i tots sabem qui participa de la festa i qui no.
—Com ha estat rebut el teu Treball Final de Grau al teu poble, més encara després de ser premiat pel mateix Ajuntament, amb el premi a millor estudi amb perspectiva de gènere?
—En el poble hi ha cordialitat entre els qui estan a favor i en contra. Tothom sap en quin costat està cadascú i ho vivim amb certa naturalitat. Em quedo que molta gent m'ha felicitat perquè aquest era un tema sobre el qual ningú no s'havia atrevit a parlar. D'una altra banda, crec que el fet de ser del poble contribueix, també, al fet que gent que sí que és partidària del bou, però que es declara feminista, haja escoltat els meus arguments.
—Acabem: els bous al carrer són masclistes?
—Jo crec que sí. Una de les lectures que vaig fer per al llibre era sobre antiespecisme i venia a, explicar, tant en perspectiva de gènere com en perspectiva de classe, com utilitzem els animals com a mercaderia o com a treballadors nostres. I explica com està molt vinculat la manera com tenim de relacionar-nos amb els animals amb la manera que tenim de relacionar-nos amb els homes. Així doncs, els homes han manat i dominat, tant sobre les dones com sobre els animals.
Aleshores, arribat a aquest punt ens hem de plantejar si és desitjable que les dones acaben aficionant-se al risc i a l'adrenalina. És a dir, si és desitjable convertir-les a la masculinitat tòxica de què parlàvem. O, per contra, volem que homes i dones abandonen aquesta afició? Hi ha, doncs, una tensió, entre els homes que volen que les dones assimilen aquests valors i la tendència de la societat cap a una major igualtat, entesa també com l'abandó dels trets propis de la masculinitat tòxica. L'aspiració a favor de la igualtat entre homes i dones no hauria de ser que les dones s'incorporen massivament a les penyes taurines.