«Es una proeza haber reconstruido 18 carreteras autonómicas en solo nueve meses, un año antes de lo previsto. Con el tiempo valoraremos esto como una proeza, pero por ahora lo tomamos como una muestra de lo que la Generalitat ha hecho y puede hacer, y va a seguir haciendo para conseguir la plena reconstrucción». Aquest és el missatge literal que, acompanyat d’un vídeo d’un minut i mig, penjava dimecres el president valencià, Carlos Mazón, amb motiu de la reobertura sencera de l’autovia CV-33, que uneix la ciutat de València amb Torrent a través de Picanya i Paiporta, és a dir, la zona zero de la dana. L’últim tram a completar-se, sobre el barranc de Poio, quedava enllestit en ple mes d’agost, amb una calima insuportable. Mazón i l’alcaldessa de Torrent, Amparo Folgado, s’abraçaven i es felicitaven públicament per la notícia.
Com era d’esperar, l’estiu del president de la Generalitat Valenciana no té res a veure amb el de l’any passat. Si llavors va encadenar quatre setmanes de descans, ara a penes ha pogut baixar el ritme que les circumstàncies van imposar-li el fatídic 29 d’octubre. Des d’aquella jornada tràgica, que va provocar 228 morts i un grau de destrucció inèdit en temps de pau, l’única paraula que ha guiat l’acció de govern de Mazón és la que citava dues vegades en el missatge d’aquest dimecres: reconstrucció.
Mazón ha perdut, i n’és ben conscient, el relat del dia D. Ni la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ni Aemet ni la llei de l’Horta no són escuts suficients per a salvar-lo de la seua absència inexplicable en la direcció de l’emergència. Que pronunciara la frase «no se puede llegar tarde a un órgano al que no se pertenece», tractant de justificar la no assistència al Cecopi des de primera hora de la vesprada, no l’eximeix de res. El buit que continua existint en la seua agenda d’aquell dia entre les 18 hores i les 20:28 de la vesprada —quan va personar-se, per fi, al Centre de Coordinació d’Emergències— constitueix un enigma sideral, homologable al trajecte del misteriós vol 914 de la companyia Pan Am, enlairat a Nova York en 1955 i que no va aterrar a la seua destinació de Veneçuela, o a la desaparició del sindicalista estatunidenc Jimmy Hoffa, en 1975. Malgrat haver insistit que es trobava en el seu despatx del Palau seguint de prop els esdeveniments, resulta paradoxal que el cap del Consell, davant una situació tan compromesa, no es desplaçara a només 20 quilòmetres de distància per tal de seguir-los de més a prop, acompanyat dels experts congregats a l’Eliana, o que, si més no, es connectara telemàticament a la reunió del Cecopi iniciada a les cinc, quan ell encara estava reunit amb la periodista Maribel Vilaplana en un dels reservats del restaurant El Ventorro.
Ara bé, així com el relat del 29-O el té perdut —en un baròmetre recent del CIS, el 80% dels més de 1.500 valencians enquestats, entre els quals molts votants del PP, afirmen que preferirien tenir un altre president, i a penes el 15% qualifiquen de «bona» o «molt bona» la tasca del Consell—, Mazón s’esforça per guanyar la segona gran batalla de la crisi política generada a partir de la dana: la del relat de la reconstrucció.
Paiporta, punt d’inflexió
El 3 de novembre passat, visitant Paiporta amb el rei Felip VI i Pedro Sánchez, al president valencià li va quedar clar que la ciutadania no sols concentrava les culpes en la seua persona, sinó que les estenia al màxim responsable del Govern espanyol. La lentitud a l’hora de desplegar l’exèrcit i la resta de cossos i forces de seguretat fou atribuïda a la seua deixadesa, per bé que la ministra de Defensa, Margarita Robles, i el ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, atenien immediatament les peticions de la Generalitat quant a l’enviament d’efectius a les zones afectades. Era el Govern valencià qui dirigia l’emergència. Un marc competencial que als ciutadans afectats, tot siga dit, importava ben poc.
Aquell dia tan agitat, amb insults i intents d’agressió reiterats, va marcar un abans i un després evident. Carlos Mazón va passar de veure’s contra les cordes, pràcticament derrotat, a percebre que Sánchez podia disputar-li el títol d’enemic públic número u. Es tractava, doncs, de dedicar-se en cos i ànima a la «reconstrucció», fins al punt que en seu parlamentària, el 15 de novembre, va pronunciar la frase que havia acordat amb el president del seu partit, Alberto Núñez Feijóo: «Si no soc capaç de liderar la reconstrucció, no optaré a la reelecció».
Fins aquell moment, la paraula reconstrucció anava sobretot lligada al ministre de Transports, Óscar Puente, que havia destacat per la transparència informativa i l’eficiència. En un temps rècord, el Govern de l’Estat va refer trams d’autovies cabdals —en especial, l’AP7 i l’A3— que havien quedat completament arrasats i va accelerar les obres ferroviàries per a recuperar la connexió de l’Horta Sud amb València per tren. El ministre informava puntualment de l’evolució de totes aquestes actuacions i obtenia l’aplaudiment de molts, incloent-hi el de persones alineades en unes altres opcions ideològiques. El seu nom fins i tot va emergir aquells dies com un possible relleu de Sánchez a curt o mitjà termini.
Al Govern valencià van prendre’n bona nota. Davant una desgràcia com aquella, calia vendre il·lusió, dedicació, esperança. Reconstrucció. D’una banda, a través de l’agilitat en la concessió de les ajudes als damnificats, i d’una altra, posant-se mans a l’obra —literalment— en la recuperació d’aquelles infraestructures (metro, carreteres comarcals…) dependents de la Generalitat. I el ben cert és que, malgrat les penúries econòmiques de l’administració valenciana, els seus ingressos van fer-se efectius de manera més ràpida, sobretot en el cas dels més de 100.000 vehicles sinistrats.
A Paiporta Mazón va passar de veure’s derrotat a percebre que Sánchez podia disputar-li el títol d’enemic públic número u
En el segon àmbit, el de la reconstrucció sobre el terreny, de l’actitud didàctica del Govern espanyol en queda poc, i és el Consell, mitjançant el president i els consellers, qui fa ostentació de la feina feta. Setmanes enrere, amb la recuperació del servei del metro, i ara, amb la reobertura completa de l’autovia CV-33, dues artèries fonamentals en la mobilitat metropolitana. Les freqüències deficients del metro, denunciades per molts usuaris, queden matisades pel discurs triomfalista, orgullós, de la Generalitat.
En els primers mesos després de la tragèdia, quan la projecció pública de Mazón era gairebé nul·la, el conseller del ram, Vicente Martínez Mus, capitanejava les explicacions eufòriques sobre les obres que duia a terme el Govern valencià. Des del gener, després de les vacances de Nadal, Mazón ha venut en primera persona els avanços en la reconstrucció. De vegades en solitari, això sí, amb absències tan cridaneres com la de l’alcalde de Massanassa, Paco Comes, del Partit Popular, en la reobertura del pont que connecta la població amb la veïna Catarroja. El primer edil no va voler fotografiar-se amb el president valencià i de la seua formació en la visita exprés, no prevista a l’agenda oficial, que va protagonitzar el proppassat 2 de juny.
Victimisme i absentisme
La crisi política motivada per la dana ha propiciat la recuperació del discurs victimista del PPCV. A voltes, de manera obscena i sobreactuada, com ara quan Mazón va felicitar des de la trona de les Corts els habitants de Gaza pels 24 milions d’euros en ajuda humanitària destinats pel Govern espanyol, en contraposició a les zero ajudes que, segons ell, ha destinat als valencians.
El principal retret que se li pot fer a Sánchez és la seua absència permanent del País Valencià d’ençà de la dana
A voltes, però, el sentiment de greuge comparatiu permanent ha trobat l’ajuda de les xifres. Per exemple, amb la proposta de condonació del deute autonòmic propiciada pels acords d’investidura del PSOE amb les formacions catalanes. La titular d’Hisenda, María Jesús Montero, no va aprofitar l’ocasió per a aportar una condonació més generosa —superava de poc els 11.000 milions d’euros, lluny dels 40.000 motivats per l’infrafinançament crònic— al País Valencià. Unes setmanes més tard, l’ajornament indefinit de la quota del sistema de finançament autonòmic va provocar un problema de tresoreria en la Generalitat. A conseqüència d’això, tenallat per la necessitat de pagar els proveïdors, el Govern valencià va sol·licitar a l’Estat un endeutament a curt termini per valor de 1.816 milions d’euros. La petició va ser atesa i la Generalitat de seguida va aconseguir la injecció necessària de part de diverses entitats bancàries.
El Govern d’Espanya apareixia davant l’opinió pública, a ulls del Consell, com un entrebanc en el camí de la recuperació. No obstant això, el principal retret que se li pot fer a Sánchez és la seua absència permanent del País Valencià d’ençà de la dana, la catàstrofe natural més colossal esdevinguda des de la represa democràtica. Les dues úniques visites després de Paiporta que no han tingut a veure amb qüestions partidistes s’han produït a la seu de la Delegació del Govern.
En el primer cas, al gener, amb una concentració de ministres per metre quadrat com no es recordava des dels temps de la Segona República, van prendre’n part els alcaldes dels municipis afectats per la dana, i en el segon, al maig, en una trobada amb els representants de les associacions de les víctimes. L’encontre es produïa pocs dies després que foren rebudes a Brussel·les per la presidenta de la Comissió Europea, Ursula von der Leyen. Mazón no ha fet el pas de reunir-se amb elles, però la trobada segurament es produirà en passar l’estiu.
Els afectats van reconèixer que Sánchez va arribar amb els deures fets. Coneixia de primera mà totes les seues reivindicacions —en aquest sentit, el paper de la delegada del Govern, Pilar Bernabé, ha estat exitós— però només va trepitjar la zona afectada en un acte fora d’agenda: la visita a una nau industrial de Riba-roja de Túria. La llunyania física —autoimposada— de la zona zero juga en contra dels seus interessos. Ni la bona tasca de la delegada del Govern ni la presència continuada dels seus ministres no compensen el buit de la seua absència. La ferida de Paiporta cou de valent i té aquestes derivades.
En canvi, Mazón, va fent camí. Les fotografies i els vídeos amb l’abans i el després de cada lloc transmeten la sensació d’implicació en primera persona. Està obsedit a recuperar una certa normalitat institucional, encara que continua sense poder visitar les zones malmeses sense ser increpat i també és insultat pel carrer en moltes poblacions no directament afectades. La seua agenda a porta oberta continua sent la mínima i imprescindible. I missatges com el d’aquest dimecres —en què es vantava, de manera èpica, de les tasques de reconstrucció de la Generalitat— obtenen el rebuig i l’enuig generalitzat. Molts pensen que Mazón, en tot allò relacionat amb la dana, no pot presumir de res.
La dimissió del comissionat de l’Estat, José María Ángel, després que es coneguera la presumpta falsificació d’un títol universitari en 1985 —en accedir a una plaça de funcionari de la Diputació de València— ha contribuït a posar els focus, de nou, sobre el Govern de l’Estat. La investigació fugaç oberta i feta pública per l’Agència Antifrau, de la qual no es tenia cap notícia des de l’entrada d’Eduardo Beüt com a director, ha resultat cridanera.
L’executiu de l’Estat, fins fa unes setmanes, informava diàriament dels recursos econòmics mobilitzats amb motiu de la dana, però ha decidit no actuar coordinadament amb la Generalitat Valenciana. Mazón ha reclamat per carta una reunió que Sánchez ha declinat mantenir i el Govern de l’Estat tampoc no ha accedit a crear una comissió mixta sol·licitada pel Consell. L’Estat ni tan sols s’ha preocupat de vendre el seu relat de manera unilateral.
Malgrat tractar-se de dos fenòmens excepcionals i de gran impacte, el Govern presidit per Sánchez no ha aplicat el manual de la pandèmia, quan Fernando Simón compareixia per a explicar les últimes notícies de la covid-19. I, així, ha deixat el relat de la reconstrucció en les mans exclusives de la Generalitat Valenciana, que emergeix com la principal institució —i única, per segons qui— involucrada en el redreçament econòmic i social.
La proesa, doncs, no és que Mazón reinaugure, nou mesos i mig després de la catàstrofe, la carretera que uneix València i Torrent. La proesa és que l’Estat no haja sabut contraposar-hi el seu relat, informar de manera clara de tots els recursos que hi ha destinat. Se’n sap res, per cert, de la ministra i secretària general del PSPV, Diana Morant?