MIGRACIONS

Castelldefels com a símptoma

L’atac xenòfob al centre d’acollida de menors a Castelldefels i les reticències d’alguns municipis valencians a instal·lar centres d’acollida posa damunt la taula el debat sobre la xenofòbia latent en una societat que es declara tolerant. A més, tot plegat evidencia la feblesa del sistema d’acollida a casa nostra.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’ anècdota va tenir lloc el setembre passat a Gironella, un petit municipi de la comarca del Berguedà. Uns nois estaven jugant a futbol en un camp municipal quan, de sobte, la pilota va impactar sobre una dona gran que, casualment, passava per allà. El tir, que havia estat contundent, va deixar mig estabornida la senyora. Al principi, els nois van quedar paralitzats, però a poc a poc van apropar-se-li. Volien disculpar-se, però no sabien com. Tots ells eren immigrants menors d’edat procedents del Magreb que havien arribat a Catalunya durant l’estiu i que havien estat redistribuïts per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA), a corre-cuita, arreu del territori en cases d’acollida. A penes sabien balbotejar unes  frases en castellà, així que optaren per abraçar la senyora com a mostra de respecte. I de sobte, la dona, envoltada d’aquells braços joves esclatà a plorar. “Jo és que sempre he estat racista”, va confessar a l’educadora que acompanyava els joves i que havia presenciat l’escena.

Gironella fou un dels nombrosos municipis que l’estiu passat va donar recer a grups de menors migrants no acompanyats. El 2018 es va viure a l’Estat espanyol —i especialment a Catalunya— una situació inèdita: durant l’any passat arribaren a través de la frontera sud 6.000 menors, xiquets i joves, sense la companyia de les seues famílies. Són aquells que es coneixen com a MENA (Menors Estrangers No Acompanyats), xiquets —el gènere masculí està força justificat en aquest cas, ja que al voltant del 98% que arriben són barons— que es veuen obligats a abandonar les seues famílies atrets per l’esperança d’una vida més pròspera a Europa. Molts arriben a les costes d’Andalusia després d’una travessia perillosa, traumàtica, en moltes ocasions, en què posen les seues vides en mans de les màfies. En el seu horitzó hi ha l’anhel de poder ajudar les famílies que han deixat darrere. Així ho manifesten, almenys, en els estudis de camp que sobre aquest fenomen migratori s’han realitzat els darrers anys. Per a una part d’ells, Espanya és només un lloc de trànsit, la primera frontera abans de creuar els Pirineus i fer cap a França, Bèlgica o qualsevol altre país.

Per als qui opten per quedar-se a la Península, Catalunya sol ser un dels destins més atractius. Molts tenen l’esperança d’iniciar ací un projecte de vida. L’evolució en el nombre d’arribades ha estat espectacular (vegeu gràfic). L’any 2016 hi arribaren 684 menors; l’any 2018 en foren 3.659, és a dir, quasi sis voltes més. La situació va esdevenir especialment crítica el passat estiu: entre els mesos de juliol, agost i setembre, 1.645 van fer cap a Catalunya. “Fou una situació insòlita que, com els experts que treballen sobre el terreny han admès, no podíem preveure”, assegura Georgina Oliva, directora general de la DGAIA, qui lamenta que l’Estat no siga més transparent a l’hora d’informar les comunitats autònomes sobre l’arribada de xiquets no acompanyats. El País Valencià va viure un increment paral·lel al del Principat, per bé que el volum global no fou tan alt: l’any passat es va tancar amb 945 arribades; el 2016 se n’havien registrat 124.

El fort increment experimentat l’any passat va posar en evidència la precarietat del sistema d’acollida a casa nostra. Senzillament les costures van saltar pels aires. Del dia a la nit, l’Administració va haver de donar resposta a una situació d’emergència per a la qual no estava ni de bon tros preparada. La situació va esdevenir especialment crítica a Catalunya, on la manca d’allotjaments adequats va provocar que alguns xavals passaren fins a una setmana en comissaria esperant una solució. Alguns altres, desconcertats, van optar per buscar recer al carrer. Molts altres van començar un periple que els va dur d’un centre a un altre i després a un altre. Segons dades de la DGAIA, des de juny de 2017 —fou l’estiu de 2017 quan va arrencar l’increment d’arribades— fins a desembre de 2018 es van crear, mitjançant resolució d’emergència, 158 centres de diferent tipologia. En total, 2.556 places noves.

 

La norma de la improvisació

D’un dia per l’altre es van obrir centres d’acollida, en moltes ocasions en indrets que no tenien les condicions necessàries. Els xiquets es repartiren per quasi tota la geografia catalana, en moltes ocasions en localitzacions aïllades. La urgència era tan punyent que en molts casos s’informava els ajuntaments afectats amb 24 hores d’antelació. “Vam viure una situació d’emergència”, diu Oliva. A Gironella, per exemple, als xavals se’ls ubicà a l’Hotel Oreneta de Cal Bassacs, un indret que, en paraules d’una educadora que va treballar-hi, “queia a trossos” i no disposava dels espais necessaris per treballar amb menors. Dels 16 educadors que la Fundació Diagrama es va comprometre a dotar, només n’arribaren la meitat.

La precarietat de mitjans i de personal fou la tònica en tot el procés. D’un dia per l’altre, albergs i llocs d’estiueig es van reconvertir en centres d’acollida. Segons ha pogut contrastar EL TEMPS de diverses fonts, l’estiu passat a Catalunya es va arribar a contractar persones que ni tan sols disposaven dels títols requerits. Alguns treballadors  que tot just s’havien incorporat al sector esdevingueren directors d’altres centres que acabaven d’obrir les portes. Una munió de treballadors  socials i educadors amb poca experiència, molts d’ells procedents del País Valencià, van ser requerits per treballar a Catalunya.  “Ha sigut un procés caòtic: directors que són nomenats d’un dia per l’altre, sense cap planificació, sense un treball amb la gent local, amb molt poc personal i instal·lacions situades lluny dels nuclis urbans”, critica Núria Empez, antropòloga i experta en acollida de menors. La setmana passada, en una entrevista a Betevé, el vicepresident del Col·legi d’Educadors Socials de Catalunya, Lluís Vila, parlava, directament, d’un “sistema de protecció de menors en fallida”.

 

cal ganxo, castelldefels, menors
Cal Ganxo, centre d'acollida de Castelldefels que fou atacat a principis de març

La falta de comunicació entre l’administració autonòmica i local tampoc no ha contribuït al procés. El cas de l’atac a Cal Ganxo, a Castelldefels, el passat 10 de març així ho evidencia. Dos dies després del setge, l’Ajuntament de la localitat va criticar que la DGAIA no els havia comunicat convenientment la conversió d’aquesta casa de colònies en un centre d’acollida de menors estrangers no acompanyats. El problema entre administracions no es circumscriu, de fet, a Catalunya. També al País Valencià la decisió de la Generalitat d’instal·lar centres d’acollida en determinats municipis ha generat friccions. I les declaracions creuades, en última instància, han alimentat injustificadament la desconfiança de l’opinió pública local envers la instal·lació d’aquests centres. Tot plegat acaba estigmatitzant els xiquets i joves.

 “Hi ha ocasions en què, per una qüestió procedimental, no podem comunicar abans l’obertura d’un d’aquests centres”, explica Rosa Molero, responsable de la Direcció General d’Infància i Adolescència de la Generalitat Valenciana, qui recorda que, en tot cas, els xiquets i adolescents “tenen dret a la intimitat i a que no es faça públic el lloc on resideixen”. “Sobretot no hem de perdre de vista que aquests xiquets són xiquets i que, per tant, més enllà de la seua condició nacional, tenen unes garanties de protecció que l’Administració ha de salvaguardar; i això és inqüestionable”, assevera Molero. El sistema d’acollida a menors al País Valencià ha passat de tenir 1.183 places d’acolliment en 80 centres a tenir.ne 1.410 en 106. A més, segons Molero, la ràtio de professionals per usuaris “s’ha incrementat en un 61%, de manera que ens situa prop de la mitjana del País Basc”.

 

La pota coixa

A Catalunya no tot el món comparteix el parer que la situació d’emergència fora inevitable. “Les xifres de 2018 eren previsibles, sobretot tenint en compte l’increment que s’havia donat en 2017”, argumenta Núria Empez, qui va fer una extensa tesi on analitzava l’arribada de menors estrangers a Catalunya . “Estem sentint els mateixos discursos de principi de 2000, quan hi hagué la primera onada migratòria. També aleshores es deia que s’estava posant en crisi el sistema de protecció als menors. Aleshores es va crear un sistema segregador i ara l’estem replicant”, indica aquesta experta. La setmana passada el Col·legi Oficial d’Educadores i Educadors de Catalunya (CEESC) va emetre un comunicat on criticava la visió que la Generalitat ha transmès a l’opinió pública. Per al CEESC mai “no s’hauria d’haver arribat” a la situació de 2018. “Des de moltes i diverses instàncies —recorden— ja feia temps que s’havien anat emetent resolucions sobre les necessitats manifestes del sistema de protecció als nostres infants i adolescents: síndic de greuges, Parlament de Catalunya, Unicef i el  CEESC”. Tot aquest procés ha anat acompanyat d’un seguiment mediàtic que, en molts casos, estigmatitzava els infants. “La difusió que se’n fa situa el focus sobre la ‘saturació’ i el ‘desbordament dels recursos’. En lloc de posar en evidència que l’estructura d’atenció a la vulnerabilitat està obsoleta, es posa el focus en els infants i s’inicia així un procés de criminalització”, explica la sociòloga valenciana Elisabet Marco, qui va estudiar el fenomen dels menors no acompanyats en la seua tesi doctoral.

En tot cas, el que tot aquest procés ha posat de manifest és la feblesa de l’estat del benestar a l’hora d’atendre la vulnerabilitat. L’atenció a les persones amb menys recursos s’ha abordat tradicionalment des de l’òptica de la caritat. En el passat foren sobretot les organitzacions religioses i benèfiques les encarregades de cobrir aquestes necessitats socials. A poc a poc aquesta responsabilitat ha estat traspassada a les organitzacions no governamentals (ONG), i s’ha configurat allò que es coneix com a tercer sector, ara ja enfocat a una lògica no tant caritativa com assistencial. A Catalunya, per exemple, dels 168 centres d’acollida que hi ha, només 15 són totalment públics.

S’està generant un negoci molt sucós al voltant de la vulnerabilitat social”, adverteix Rafi Redondo, coordinadora del sector d’intervenció social de Comissions Obreres de Catalunya, per a qui en els darrers anys s’ha constituït un lobby al voltant d’aquesta àrea. I es que no s’ha de perdre de vista que les ONG —en moltes ocasions empreses que es parapeten darrere de fundacions fictícies— que es presenten als concursos de l’Administració han de ser entitats amb cert matalàs financer per poder-se’n fer càrrec, la qual cosa deixa fora  entitats d’abast local més menudes i amb menys capacitat econòmica però amb projectes més aferrats al territori.

“El model de gestió de la infància migrant s’emmarca en l’esmentat procés de gestió dels riscos socials. La intervenció directa amb menors d’edat migrants ha romàs en mans d’organitzacions no governamentals. Aquest és un model  de gestió de base neoliberal que es caracteritza per la renúncia de l’Estat a algunes tasques”, critica l’experta valenciana Elisabet Marco, qui lamenta que l’actual model “més que fomentar la maduració i l’autonomia dels menors el que fa és inserir-los en una lògica disciplinària per no veure’s expulsats del sistema”. Els joves que finalment reïxen en el seu propòsit d’iniciar la seua trajectòria en el país d’acollida són, segons les persones que hi treballen, una minoria.

 

El negoci dels pobres

Així doncs, l’ampliació de la xarxa dels últims mesos, tant a Catalunya com al País Valencià, s’ha fet a través de la concertació del servei, un procés que les fundacions han aprofitat per expandir-se arreu del territori. La Fundació Diagrama, d’origen murcià, que fa dos anys només gestionava un centre a Catalunya, ha passat a gestionar-ne 23. La Fundación Antonio Castillo, pertanyent a Grupo El Castillo, és una altra de les entitats que té força presència en aquest sector. “Estem parlant d’entramats empresarials que a final d’any reparteixen beneficis entre els seus accionistes. Això és un contrasentit”, es queixa Rafi Redondo, qui està convençuda que “hi ha serveis que no haurien de gestionar-se des de l’àmbit privat”.

Des de l’Administració es defenen. “Hauria estat impossible crear 2.500 places com les hem creades en el temps que ho hem fet. Simplement era inviable, perquè l’Administració no té la capacitat de gestió, ni de contractació, ni de recerca d’espais que pot tenir la iniciativa privada”, explica la responsable de la DGAIA, Georgina Oliva, qui reconeix, no obstant, que li agradaria que la gestió pública tinguera més presència. El passat gener, al País Valencià, la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, va tramitar per la via d’emergència la contractació de serveis d’acollida a menors per valor de 7 milions d’euros amb tres entitats: Diagrama, Fundación Antonio Moreno i Fundación Amigó. “En la Comunitat Valenciana tenim tres models: els espais públics amb personal funcionari; els espais públics amb contracte de tasca; i els espais privats amb treball privat —explica Rosa Molero—. Però en tots els casos des de l’Administració vigilem que es complesquen les ràtios i els programes, que els fixem nosaltres”.

A Catalunya, tanmateix, l’extensió d’aquestes entitats que teòricament no tenen ànim de lucre està provocant un empitjorament en les condicions laborals dels i les professionals. “Les condicions en què s’estan engegant aquests serveis, així com les condicions que s’ofereixen per treballar-hi, dificulten que els professionals qualificats hi vulguin accedir”, es queixen des del Col·legi Oficials d’Educadores i Educadors Socials. La rotació entre els professionals és contínua, cosa que dificulta el seguiment als menors en un moment crític de la seua trajectòria vital i en un context d’isolament familiar. Des del col·legi desconfien que en les circumstàncies actuals puga desplegar-se un “disseny socioeducatiu real” i un “treball comunitari autèntic”. 

 

Pegats en esvorancs

En part per aplacar totes aquestes crítiques, la DGAIA va presentar a principis d’aquest any l’“Estratègia catalana per a l’acollida i la inclusió dels infants i joves emigrants sols”,  un document elaborat amb la participació dels actors implicats que persegueix “repensar el sistema i millorar l’atenció” als xiquets i adolescents i “donar-los més autonomia”. L’“Estratègia” contempla, entre molts més aspectes, un protocol d’aterratge per instal·lar centres; l’obertura de centres més menuts; millora de la formació; disseny de recursos didàctics; o l’obertura d’un centre d’atenció immediata a Barcelona que evite que, quan arriben els nois, hagen de passar diversos dies a comissaria.

Les persones consultades per EL TEMPS, tanmateix, no hi confien. “Si no es dota de recursos, l’Estratègia quedarà en paper mullat”, indica Rafi Redondo, de Comissions Obreres, qui recorda que en un context de pròrroga de pressupostos serà complicat que hi haja una millora substancial en aquest àmbit. “S’està fent molta publicitat però, en realitat, no hi ha un canvi de model”, opina Núria Empez. En la seua tesi, que va publicar l’any 2015, aquesta antropòloga explicava com una part dels menors havien acabat sent “xiquets del carrer” no perquè ho foren en el seu país, sinó perquè el sistema d’acollida a l’últim els havia expulsat. “L’actual legislació i la relació institucional entre el sistema i els xiquets institucionalitzats facilita la seua entrada progressiva en l’exclusió social en lloc de prevenir-la”, indicava en aquella tesi, fruit de més d’una dècada d’investigació. En la tesi també posava en evidència que la majoria de xavals acabaven inserint-se en la societat d'acollida, a pesar dels defectes del sistema.  “Les afirmacions de la tesi són totalment exportables al model actual. Tinc una certa sensació de déjà vu. Fins i tot tornen a aparèixer, com aleshores, casos de consum de dissolvent”.

 

----------------------------------

 

L’OU DE LA SERP

 

El setge al centre d’acollida de Castelldefels, unit a l’atac patit unes setmanes abans en un centre de Canet de Mar, ha fet saltar totes les alarmes. “Ens preocupa molt, perquè, tot i ser dues accions aïllades, són dues accions xenòfobes i d’odi”, relat Georgina Oliva, responsable de DGAIA. Cosa que ha succeït. La setmana passada la Federació d’Entitats d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (Fedaia) va condemnar taxativament els fets i va instar l’Administració a intensificar les campanyes de sensibilització i conscienciació.

També al País Valencià, han emergit brots de racisme contra els menors. L’any passat Espanya 2000 va maniobrar per mobilitzar el veïnat d’una urbanització de Paterna en la qual hi havia prevista l’obertura d’una instal·lació per a 18 menors. L’alcalde, Juan Antonio Sagredo, del PSPV-PSOE, va sucumbir a les pressions i va suspendre la concessió de llicència que es requeria per obrir l’establiment. A Real de Gandia, el Partit Popular s’ha mobilitzat en contra de l’obertura d’un centre per a entre 22 i 24 xiquets i adolescents. I a Alboraig, municipi on la Generalitat volia traslladar els menors acollits en un centre de Bunyol que arrossega problemes de gestió, els veïns s’hi van manifestar en contra. Caldria afegir-hi que molts altres municipis no hi han posat objeccions, però tanmateix aquestes reticències amaguen en última instància una xenofòbia latent. “Pot haver-hi hagut problemes puntuals  però la Comunitat Valenciana és una terra d’acollida”, admet Rosa Molero, responsable de la Direcció d’Atenció a la Infància i l’Adolescència,  recollint el lema que es va promoure durant l’arribada de l’Aquarius. “Hi ha a qui li interessa atiar la por de qui considera diferent i hi ha també discursos mediàtics que parlen d’‘allau’ que no afavoreixen les persones nouvingudes i alimenten la islamofòbia”, lamenta Jaume Durà, responsable al País Valencià de CEAR.

 

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.