Els crítics

Els dos Gervais

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Per a molta gent, Ricky Gervais és aquell individu que va dinamitar la gala dels Globus d’Or amb comentaris que creuaven la línia del que se suposa que s’ha de dir en aquesta mena d’actes, provocant rialles i ofenses al mateix temps en cada frase. El britànic va arribar a presentar els premis quatre vegades, i en cada gala la deia més grossa. L’última va ser el 2016 i queda molt lluny si tenim present que el clima de llavors no té res a veure amb el pànic de la correcció política que sembla haver-se apoderat de Hollywood avui. Prou potent perquè, en els últims premis Oscar, es decidís optar per no tenir presentador ni presentadora. La mala llet de Ricky Gervais va fer més entretingudes unes gales habitualment ensopides i va consolidar encara més la seva persona pública per als qui no en coneixien les sèries ni els monòlegs. Però en aquell moment Ricky Gervais ja feia temps que tenia interès a anar definint matisos en el seu jo públic. O per ser més exactes, buscava treure’s el blindatge que suposa fer un humor punyent i agressiu per mostrar la sensibilitat de l’home que hi havia darrere de les bromes prohibides. Així és com s’explica que al 2012 estrenés Derek. Aquesta va ser la primera sèrie on Ricky Gervais va demostrar que també ens podia fer plorar.


After Life
Creador:Ricky Gervais
Repartiment: Ricky Gervais, Tony Way, Ashley Jensen
Minisèrie (6 episodis)
Plataforma: Netflix


Set anys més tard, Gervais ha estrenat After Life, que és un pas més en aquesta direcció. Probablement el pas definitiu. A la nova sèrie, el comediant hi interpreta un home que intenta superar la mort de la seva dona i, en el procés, s’enroca en una actitud feridora, fent comentaris desagradables als altres a la mínima que pot. La sèrie és al mateix temps una història sobre la mala llet com a mecanisme de defensa, sobre l’agressió verbal feta servir com a cuirassa i, alhora, un comentari sobre el comediant que ha dedicat tota una carrera a aquest tipus d’humor. En els fragments en què el personatge és antisocial i malparit amb els altres tenim davant el Ricky Gervais que coneixem i que gaudim, el que ens fa riure amb la seva incorrecció. En els fragments en què veiem la tristor que hi ha al darrere, tenim la persona darrere el personatge, i és aleshores quan ens envaeix una sensació de desemparament enorme que contrasta amb la rialla. A mesura que After Life avança, menys queda del Gervais passat de voltes i més queda del Gervais emocional, el que ens diu que fem el favor d’apreciar el que tenim.

En conjunt, After Life és un cant a la vida malgrat la vida en si mateixa. És la crònica d’un procés en què el protagonista deixa anar la protecció de l’humor per ser vulnerable. I encara que sembli que el discurs que construeix Gervais no té res a veure amb el que ha fet abans, en realitat es basa en el mateix. El seu humor incòmode es basava en el fet de ser ser honest (“el millor d’això és que és veritat”, ha dit algun cop després d’una broma) i la seva manera d’entendre el drama també. L’episodi final, en què el personatge es desfà completament de la seva vessant malhumorada, pot semblar excessiu, però és necessari aquest despreniment per completar el procés. Durant tota la sèrie hem vist un compendi de tota la seva carrera: hi ha elements de The Office en les escenes amb els companys del diari on treballa el protagonista, hi ha ressonàncies d’Extras a través del personatge que interpreta Ashley Jensen (amb qui es retroba) i hi ha el record de la mencionada Derek en les escenes a la residència. Però, en acabar, no hi ha cap sèrie. Només Ricky Gervais. Dient “gràcies” amb una veu trencada que et posa un nus a la gola.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.