Si una imatge val més que mil paraules, una pel·lícula pot resultar més explícita que mil estudis aprofundits. Dos exemples concrets: Calle Mayor, el llargmetratge rodat en 1956 per Juan Antonio Bardem, i El mundo sigue, dirigit per Fernando Fernán Gómez en 1963, ens mostren la societat espanyola sotmesa al règim franquista amb una rotunditat inusitada. Són dos dels films que Rosa Pérez Garijo, que fou consellera de Participació, Transparència, Cooperació i Qualitat Democràtica amb el govern del Botànic, fa servir en el llibre que acaba de publicar per tal de reflectir com ha evolucionat la discriminació de gènere al llarg de la història.
Lʼobra es titula Igualdad laboral entre hombres y mujeres: Realidad social y su reflejo en el cine. Editada per Tirant lo Blanch, és el resultat de la seua tesi doctoral, llegida el 5 de novembre de 2024, tot just una setmana després de la terrible dana que, com a veïna de Catarroja i Massanassa, va afectar-la especialment. El director de la tesi, el prestigiós professor laboralista Carlos Alfonso, la qualifica obertament de «tesi militant» i, per tant, de «llibre militant». La part més densa, dʼun caràcter més acadèmic, nʼha quedat fora.
El compendi cinematogràfic que exposa Pérez Garijo arriba a lʼèpoca actual. Parla de la premiada Te doy mis ojos, la cinta protagonitzada per lʼactor gallec Luis Tosar, que va ser fonamental en la presa de consciència respecte a la xacra que representava la violència de gènere a lʼEstat espanyol. Poc després, en 2004, va aprovar-se la llei que visibilitza el drama dels maltractaments a les dones per part de les seues parelles. Malgrat ella, les dones encara tarden una mitjana de set anys i mig a denunciar els maltractaments de què són objecte i la meitat de les afectades no gosa denunciar el seu marit per la dependència econòmica que hi té. En el llibre també fa referència a pel·lícules com Flores de otro mundo, Un novio para Yasmina, Amador o Princesas, les últimes dues dirigides per Fernando León de Aranoa, especialitzat en el cinema de denúncia social.
Garijo, però, no circumscriu la seua anàlisi al cinema espanyol, sinó que hi va més enllà. També fa esment, en aquest sentit, a la cinta nord-americana Una cuestión de género, de 2018, en la qual es demostrava que, «tot i que canvien les lleis, el camí per a la igualtat efectiva és molt llarg».
Els dos primers capítols estan íntegrament dedicats a la situació de la dona sota el jou franquista, fins a lʼaprovació de la Constitució de 1978. «Per saber quina és la situació de la dona actualment convenia girar la vista enrere i veure dʼon venim», diu lʼexconsellera. «La dona massa sovint ha viscut blindada dins de lʼesfera reproductiva i de les tasques de la llar; les dones eren criades i educades per acceptar aquest rol». El paradigma de tot plegat potser siga lʼuxoricidi, vigent fins a la dècada dels seixanta. Una figura legal inspirada en el dret natural en virtut de la qual lʼhome podia assassinar la seua parella i el seu amant sense conseqüències penals, en cas de trobar-los al llit marital. Es considerava que aquell home havia violat dues propietats de lʼassassí —la vivenda conjugal i la dona— i que aquella reacció, doncs, era plenament justificable.
Una ministra a la presentació
La presentació del llibre, a més de Garijo i Alfonso, va comptar amb la presència de la ministra dʼInfància i Joventut del Govern espanyol, Sira Rego. Lʼacte va omplir de gom a gom la llibreria Tirant lo Blanch de València i la ministra va felicitar-se per «la connexió entre el dret, la sociologia i el cinema» que estableix Pérez Garijo. «El cinema pot ser crític o reproduir els marcs preestablerts, els consensos dominants», va expressar Rego. «Hi ha xifres, però també hi ha ànima», va afirmar sobre el llibre.
I és que, com subratllava ella, la gran pantalla és capaç de reflectir magistralment alguns dels reptes que encara tenim pendents com a societat: el combat contra la bretxa salaria, el sostre de vidre, la segregació laboral, lʼassetjament o el mansplaining, la condescendència revestida de paternalisme amb què molts homes sʼadrecen a les dones. «Unes problemàtiques que sʼagreugen en el cas de les dones migrants o racialitzades», observa la ministra, que compta amb arrels palestines.
Rego diu que la lectura del llibre li ha proporcionat «un moment dʼalliberament». La seua experiència quotidiana li ha fet veure que els sostres de vidre continuen existint en la política al més alt nivell. «És per això que vaig fer aquesta tesi que ara sʼha convertit en un llibre», apunta lʼautora. «Calia esbrinar si la igualtat home-dona és una realitat o no; aquesta és una matèria que mʼha ocupat, mʼha preocupat i he reivindicat al llarg de tota la meua trajectòria política».
El cinema, doncs, sʼerigeix com la clau que obri tots els panys. Com el mecanisme que ens permet copsar com ha evolucionat la societat. «El cinema és capaç dʼexpressar realitats i fer-nos empatitzar amb elles, el cinema para atenció en allò que no es veu, en allò de què no seʼn parla, en allò que no identifiquem», considera Garijo. «És molt difícil veure una pel·lícula en què el dret no intervinga dʼuna manera o dʼuna altra, per la seua aplicació i per una manca dʼaplicació».
«El cinema és capaç dʼexpressar realitats i fer-nos empatitzar amb elles; el cinema para atenció en allò que no es veu, en allò de què no es parla, en allò que no identifiquem», diu Garijo
La segregació horitzontal és evident. Els treballs més precaritzats —com les cures o la neteja— molt majoritàriament recauen en les dones. Però també resulta evident la segregació vertical, perquè, com assenyala Garijo, «el poder sempre ha estat el lloc dels homes i lʼhan adoptat com a propi». I hi posa un exemple: «Com pot ser que el 85% de les persones que es dediquen a la infermeria siguen dones, però que 27 dels 50 col·legis professionals dʼinfermeria existents a lʼEstat siguen dirigits per homes? De fet, tots els presidents estatals del Col·legi dʼInfermeria han estat homes, mai no hi ha hagut una dona al capdavant». És per coses com aquesta que la bretxa salarial continue sent del 25% i que la bretxa pensional és del 33%. Igualment, el 87% de les reduccions de jornada laboral per conciliar-la amb la vida familiar corresponen a dones, una circumstància que també coarta la seua projecció professional.
«Un dels casos de mansplaining més clamorosos del cinema espanyol és aquella escena de Todos los hombres sois iguales en què Imanol Arias explica a un grup de dones, en una taula, com és exactament un orgasme», explica Garijo.
10 entrevistes molt coincidents
El llibre de Pérez Garijo es completa amb una desena dʼentrevistes a dones que ocupen o han ocupat llocs de molta responsabilitat. Un ventall dʼopinions de procedència diversa i filiació ideològica molt variada que acaba sent més coincident que no imaginaríem. A totes elles els fa les mateixes preguntes.
A més de la ministra Sira Rego, les altres deu persones que sʼhan sotmès al qüestionari plantejat per lʼautora són lʼactual ministra Diana Morant i lʼexconsellera i actual secretària dʼOrganitazació del PSOE, Rebeca Torró; les exvicepresidentes Mónica Oltra i Aitana Mas, de Compromís; la secretària general de CCOO del País Valencià, Ana García; la que fou diputada i eurodiputada en representació dʼEsquerra Unida, Marina Albiol; la primera i de moment única rectora que ha tingut mai la Universitat de València, Mavi Mestre; la degana de la facultat de dret dʼaquesta universitat, Elena Olmos, i la presidenta de la Confederació Empresarial de la Comunitat Valenciana (CEV) a la província de València, Eva Blasco.
«Val la pena llegir totes les seues respostes: totes convenen que no han tingut les mateixes possibilitats dʼaccés als llocs de gran responsabilitat, que el nivell dʼexigència a què estan sotmeses és superior al dels homes, que una part significativa dels homes no accepten lʼautoritat de les dones i que aquelles característiques que són molt ben valorades en un home —lʼassertivitat o la seguretat, per exemple— són penalitzades en el cas de la dona. «Sembla que les dones hem de ser submises, calladetes i tranquil·les», sosté lʼexconsellera valenciana, «ni tan sols les dones que han trencat els sostres de vidre no es troben en condicions dʼigualtat». «Lʼaspecte de les cures és el més cridaner: les dones entrevistades arrossegaven lʼestigma de no haver-se dedicat tant com caldria a les cures familiars, la percepció social és que eren elles, les que havien de fer-seʼn càrrec... La societat no accepta un canvi de rol pel qual les dones desenvolupen la seua carrera professional en detriment dels homes».
Un panorama trist, però ben real. Un panorama que precisament no és de pel·lícula, però que el cinema, curiosament, ens ajuda a entendre com cal.