Un dels encerts del govern del Botànic va ser posar les bases d’una cinematografia valenciana digna, una política amb rèdits modestos però encoratjadors, sobre els quals avançar per bastir un audiovisual homologable. La nova pel·lícula de Vicent Monsonís, que s’estrenarà a l’octubre, un emocionant al·legat en favor de la memòria històrica, premi del públic del Festival Internacional de Cinema en Català (FIC-CAT), és el darrer dels fruits d’aquella política, ara en suspens. Parlem amb el cineasta en la seu de la seua productora, Stanbrook, uns dies després del passi privat de la pel·lícula per al teixit cultural, social i polític valencià.
—Comencem pel final, perquè durant la presentació vas justificar haver de fer un Verkami per la negativa de les distribuïdores independents a distribuir la pel·lícula amb el pretext, sorprenent o no tant, que la temàtica «no toca en aquest moment».
—Sembla que la indústria es mou per modes que algú dicta i no sabem qui és. La moda dels darrers anys, en el cinema independent, ha estat fer pel·lícules relacionades sovint amb la identitat, fetes per gent jove. De fet, als festivals es presenten moltes pel·lícules així, són produccions més fàcils de fer, perquè estan ambientades en època actual, amb actors desconeguts que també abarateixen els costos. D’un costat, hi ha la moda i, d’un altre, les distribuïdores han de bregar amb els exhibidors i amb les plataformes, que són molt conservadores en la qüestió política. I quan han vist la meua pel·lícula han dit que era una temàtica incòmoda, que pot tindre el seu públic però també detractors. És això el que es volen estalviar.
—És curiós, perquè aquest tipus de produccions que generen debat social porten gent a les sales.
—Sí, el que passa també és que el sistema de la distribució de les pel·lícules ha canviat molt respecte de quan vaig començar. Una distribuïdora et pagava un avançament sobre el que anàvem a generar en taquilla i s’obligava a recuperar aquell avançament, traure un rendiment. Hui en dia, les distribuïdores cobren a les productores. Això t’obliga a finançar no sols la producció, sinó també la distribució. La distribuïdora promociona la pel·lícula i l’envia a festivals, però si la promoció no és efectiva i no porta gent a les sales, perquè es perd en el maremàgnum de tantíssimes pel·lícules, incloent-hi les nord-americanes, i a més no tens una televisió potent que no et fa suport, ningú no anirà a veure el teu film. Però la distribuïdora no perd diners i, a més, incorporen una pel·lícula al seu catàleg, que és el que els interessa. Després, poden vendre el catàleg a l'engròs. Per això hem fet el Verkami, perquè el sistema està pensat per a un altre tipus de pel·lícules, no per a pel·lícules com La invasió dels bàrbars. Llavors, hem de pensar en solucions imaginatives perquè un producte com el nostre arribe al seu públic natural.
—En qualsevol cas, aquesta dificultat és simptomàtica: hi ha una inversió important, tot i que podria ser millor darrere de la pel·lícula. I els recursos públics crec sincerament que han estat ben aprofitats, però, feta aquesta faena, no és fàcil distribuir la producció. És pervers.
—Sí, és allò de «es el mercado, amigos» [riures]. És així. El sistema de distribució del cinema està pensat per afavorir als que tenen els recursos i els diners. Les ajudes públiques estan bé, són necessàries, però no deixen de ser pegats per corregir d’una manera molt menuda els problemes d’un sistema que no està fet perquè una cultura com la valenciana puga tindre la seua pròpia cinematografia.
—En aquest punt és interessant la distinció que fas sempre entre cinema valencià i cinema rodat al País Valencià. El sistema va en contra del cinema valencià, no de l’altre.
—Exacte.
—Parlem ara de la pel·lícula. Reconec que no he vist l’obra de Chema Cardeña, però m’agradaria saber quan et vas decidir a fer l’adaptació.
—Va ser només veure l’obra. Tinc molta amistat amb Chema, fa molts anys que col·laborem i procure veure totes les seues estrenes. És un dramaturg molt prolífic a més de talentós. I fa una cosa que m’agrada molt: a més de dramaturg és historiador i li agrada molt utilitzar la història, el passat, per contar el present. Sempre des del punt de vista dels perdedors. Ell és conscient que la història l’escriuen els vencedors i conten allò que els convé. Quan va estrenar La invasió dels bàrbars, el febrer del 2020, em va impactar. Immediatament, vaig visualitzar la pel·lícula. En l’obra hi havia dos diàlegs, un interrogatori de l’any 1939 [a la conservadora d’art interpretada per Olga Alamán] i una entrevista entre una dona i un alcalde per un tema de fosses comunes. Tenia la base per explicar una cosa que m’interessava molt i que portava endins des de fa molts anys, contar el context històric de la ciutat de València i de la meua família aquells anys. Tot agafant el tema del títol i la trama del quadre [es refereix a La invasión de los bárbaros, d’Ulpiano Checa, obra desapareguda durant la Guerra Civil], que és un diamant en brut.
—És una trama brillant.
—Ho és. A partir d’això vaig començar a construir el context històric, no sols del 1939, també de l’època actual. Pel que fa al moment històric he emprat el que els historiadors ens han explicat d’aquella època, incloent-hi les troballes més recents, a partir de l’any 2000, que és quan apareixen les fotografies de les visites nazis a València. Però també hi ha la memòria de la meua família, el que m’explicaven els meus iaios, que vivien al centre de València. De fet, l’adreça de la protagonista és on jo vaig nàixer.
—La invasió dels bàrbars és una pel·lícula política, amb un pes important de la part discursiva o dialèctica, però m’agrada que no s’haja negligit la part cinematogràfica, la factura visual. L’escena de la recepció als jerarques nazis crec que és l’exemple més clar.
—Sí, per a mi això era primordial. Des que vaig veure les primeres imatges de les visites nazis en Diario.es, em va obsessionar la idea de posar això en una pel·lícula, perquè crec que el cinema ens ajuda a recrear la realitat. De vegades, el cinema ens presenta mons falsos i fantasiosos, però també té la capacitat de col·locar en el subconscient imatges que són reals, però que no existeixen. L’exemple és el dels camps de concentració nazis; no hi ha cap imatge filmada dels camps en funcionament, perquè els nazis ho van destruir tot. Les úniques imatges reals són les dels documentalistes soviètics que acompanyaven l’exèrcit que estaven alliberant els camps, però el que es trobaren són les muntanyes de cadàvers i tota aquella gent famèlica, que ja no estaven ni vestits, s’havien tret la roba que els recordava que eren presoners. Els documentalistes els pregaren que es tornaren a posar la roba i que passaren darrere dels filats per poder filmar-los. Però ens fem la idea del que passava dins gràcies al cinema, a La llista de Schindler i totes les pel·lícules sobre els camps. Llavors, ja que contava una història de postguerra a València, pensava que era important reconstruir aquella imatge dels nazis que havia vist. I posar-la en la ment de l’espectador.
—Una imatge que, a més, és molt cinematogràfica.
—I tant. En la seqüència del saló, entre actors i figurants, hi ha més de 200 persones. I tots estan vestits, pentinats i maquillats d’època i interpreten un personatge, ja siga de burgesia valenciana, de membres del clergat, d’Acció Catòlica, de Falange, de l’exèrcit alemany...
—I els actors alemanys?
—Són dos només els que parlen alemany en la pel·lícula, però no són actors professionals, són amics meus. Un és professor d’alemany en Barcelona, Jörg Lohmann; l’altre és professor aquí a València, Jakob Gramms, un veí del barri amb qui em trobe sovint, i que sempre em demanava que el cridara per fer un paper en alguna de les meues pel·lícules. Jakob és el típic hippie, una bellíssima persona amb els cabells superllargs. Dos mesos abans de rodar li vaig dir: «Tinc un paper per a tu, però t’hauràs de tallar els cabells». Em va dir que endavant. I crec que el paper li ix brodat.
—El film també reflecteix el clima de maldat en la postguerra, les delacions, l’actitud de l’església... Però també hi ha personatges, com el tinent català interpretat per Jordi Cadellans —l’interrogador— que representen les zones grises. Això li dona més credibilitat al film.
—No sols està el personatge de Jordi Cadellans, a qui li estic molt agraït, com a la resta del repartiment, crec que això ho representa també Jordi Ballester [l’actor que interpreta l’alcalde]. Els dos Jordis, que són els dolents de la història, aporten matisos que ens permeten empatitzar amb ells. Això està molt bé, ajuda molt al fet que la pel·lícula arribe a l’espectador. En l’obra de teatre ja estava present, però es ressalta més en la pel·lícula: volia mostrar amb el personatge de Cadellans que hi ha gent que es veu arrossegada cap al bàndol vencedor, no sé si en contra de la seua voluntat o perquè els supera la situació. I que, finalment, han de prendre partit forçats per les circumstàncies. Això es veu quan el tinent vol reparar el dany que ha fet i ja no pot fer-ho. També hi ha la família Montagut, uns empresaris que es beneficien de la guerra i que no volen saber res de la resta, veuen una oportunitat i l’aprofiten sense pensar en les conseqüències. Ho compararia a la gent que treballa en les fàbriques d’armes, o amb l’estibador que carrega un vaixell amb armament dirigit a Israel. És un tema que m’obsessiona, hem d’anar més enllà per saber quines són les conseqüències dels nostres actes, perquè tal vegada els actes immediats són innocus, però darrere pot haver-hi una successió de maldats.
—El personatge del tinent m’ha recordat coses de la biografia de Josep Pla, el fet que una part de la societat catalana va donar suport al bàndol feixista per motius de classe. És una decisió que a molts els surt malament; puc imaginar-me al personatge interpretat per Cadellans penedint-se temps després.
—És exactament així. Hui llegia un article de [Yanis] Varoufakis on deia que totes les guerres són enfrontaments de classe. Moltes vegades tracten d’influenciar-nos amb qüestions identitàries, però tot es resumeix en els enfrontaments entre els de dalt i els de baix. En l’obra de Chema, el personatge del tinent és madrileny, però jo tenia clar que volia fer la pel·lícula en valencià. I triar un personatge català em permetia jugar amb això que estaves comentant, amb la classe social, amb l’anhel que té per ascendir i identificar-se amb la burgesia amb la qual aspirava.
—La pel·lícula és emotiva, podria funcionar entre un determinat tipus de públic, però no sé si els joves, que haurien de veure-la, tindran la mateixa receptivitat. T’has fet aquesta reflexió en algun moment?
—Quan faig la pel·lícula no estic pensant en el tipus de públic al qual va adreçada. Em concentre molt en el que vull contar i com vull contar-ho, el meu cinema té molt de didàctic, tenim poques oportunitats de fer pel·lícules des de València i vull que les meues expliquen alguna cosa sobre la nostra cultura, el nostre territori, etc. I si la pel·lícula s’entén i és visualment potent, es deixa veure, atraurà el públic. En aquest sentit, quan la vam presentar al FIT-CAT hi hagué un col·loqui de més d’una hora —la rebuda va ser espectacular— i entre la gent que hi va intervindre hi havia una xica molt jove que estava molt emocionada i que pensava que la pel·lícula l’havien de veure els seus companys de classe, perquè explicava coses que ni s’imaginava. Ens preguntava si tot això havia passat de veritat, i efectivament havia estat així, personatges com el coronel Valladares eren reals, també l’organització de la repressió a València. Es va quedar molt colpida. I vull pensar que si li havia agradat la pel·lícula, als seus companys també els podria agradar.
La llarga lluita del cinema valencià
A més de tindre una considerable filmografia a les seues esquenes, amb títols com 'Dripping' o 'Un cercle en l’aigua', entre altres produccions, Vicent Monsonís i Andreu (València, 1968), conegut en els ambients cinematogràfics amb el malnon de 'Monso', ha estat un activista en favor d’una cinematografia inequívocament valenciana, en plataformes com l’extinta Associació de Directors de Cinema Valencià, amb reivindicacions com la d’una televisió pública que servira de suport per a l’audiovisual o que les ajudes de l’Administració fomentaren la cinematografia en la nostra llengua. «Una de les meues obsessions ha estat la de recuperar el nostre públic natural, que la gent veja les nostres pel·lícules i reconega una expressió cultural pròpia valenciana que conta les nostres històries amb la nostra llengua i des del nostre territori», argumenta. Una tasca de significació que, segons explica, l’ha convertit en una figura «incòmoda» amb dificultat per poder dur endavant els seus projectes pels obstacles de finançament. Davant d’això, l’actitud és tirar endavant les seues pel·lícules, amb procediments com ara el Verkami, amb l’objectiu d’estrenar 'La invansió dels bàrbars' en les principals ciutats de País Valencià i Catalunya. La pel·lícula està ja terminada. Però el més difícil, trobar el públic, comença ara.