La reelecció dʼAlberto Núñez Feijóo a la presidència del PP, certificada en el congrés celebrat el cap de setmana passat, hauria emocionat Tòdor Jívkov, el líder comunista búlgar que va governar el país entre 1971 i el 1989. El 99,24% de suport obtingut de part dels compromissaris —2.760 vots dels 2.799 emesos— denota la poca contestació interna existent, ni que siga a costa dʼincloure la madrilenya Isabel Díaz Ayuso, amfitriona de lʼacte, en la foto de família final de Feijóo amb els dos expresidents del Govern del partit de la gavina, José María Aznar i Mariano Rajoy.
Feijóo, així doncs, té el partit apamat. Ha col·locat en la Secretaria General de la formació qui ja era la seua mà dreta, el també gallec Miguel Tellado, i com a portaveu al Congrés la lleonesa Esther Muñoz, de tenacitat i vehemència sobradament demostrades. Lʼúnic contrapès real al president estatal del PP el representa Díaz Ayuso, però la situació judicial de la seua parella, Alberto González Amador, la deixa en una posició incòmoda; amb tot, la presidenta madrilenya és un imant de vots que, dʼuna altra manera, podrien emigrar cap a Vox.
Les assignatures pendents del màxim dirigent del PP guarden relació amb els congressos autonòmics a partir dʼara. I hi ha dos casos que preocupen especialment la cúpula popular: Catalunya i el País Valencià, el País Valencià i Catalunya. El darrer congrés del PP català es remunta a novembre de 2018, i en el cas del PPCV, a juliol de 2021. Lʼaltre congrès que hauria de celebrar-se amb immediatesa és el del PP balear, perquè lʼúltim també va tenir lloc en juliol de 2021 i, per tant, Marga Prohens completa ara els quatre anys per què va ser elegida presidenta de la formació a les Illes.
El problema no és ella, sinó el català Alejandro Fernández i, sobretot, el valencià Carlos Mazón. El president del PPC no manté una relació fluida amb Feijóo, per bé que els seus resultats a les eleccions al Parlament de 2024 —en passar de 3 escons a 15— van ser significativament positius. La posició oberta del president del PP respecte al diàleg amb Junts per Catalunya desagrada Fernández, que voldria establir-hi un «cordó sanitari» com el que Feijóo ha imposat a EH Bildu.
Els homes de confiança a Catalunya de la direcció del PP són lʼalcalde de Badalona, Xavier García Albiol, que va presidir el conclave del cap de setmana passat, i Daniel Sirera, portaveu del partit a lʼAjuntament de Barcelona. A més, òbviament, de lʼeurodiputada i exministra Dolors Montserrat, que forma part del selecte grup de membres que conformen la directiva popular.
Fernández no és ben vist per Gènova. El títol del seu llibre A calzón quitao. España, Cataluña y el PP, sintetitza bé el tarannà de lʼactual president del partit a Catalunya. El pròleg, signat per Cayetana Álvarez de Toledo, ja era una declaració dʼintencions. I és que el discurs duríssim contra lʼindependentisme de qui també és portaveu del PP al Parlament constitueix un entrebanc per a lʼestratègia dʼaproximació a Junts avalada per Feijóo.
Si la conjuntura del PP català és complexa, la del PP valencià ho és encara més. És la formació que governa la Generalitat Valenciana en solitari, però al seu president, Carlos Mazón, molts el donen per amortitzat. Fins i tot es parlava del seu relleu en ple estiu, una hipòtesi que la crisi oberta al cor del PSOE ha descartat. Siga com siga, aplicar el qui dia passa any empeny fins al punt dʼesgotar la legislatura, que conclou en maig de 2027, no és garantia de res. A Mazón, dins del seu partit, ben pocs el veuen com a candidat a la reelecció en els següents comicis.
Obrir un procés congressual sotmetria el PP a la disjuntiva de consolidar la posició de força de Mazón o de buscar un lideratge alternatiu amb vista al futur. Cap de les dues vies no fa el pes a Gènova, partidària del laissez faire, laissez passer. La relació propera de Mazón amb Tellado abona aquesta tesi, de manera que el congrés estatal li ha dut més bones notícies que no dolentes.
Per aquest motiu, el congrés de la formació ha aprovat una modificació dels estatuts per la qual ja no és obligatori convocar els congressos autonòmics quatre mesos després de lʼestatal, com era preceptiu fins ara. Això allunya el fantasma del congrés del PPCV, en què lʼexpresident Francisco Camps cada vegada està més decidit a jugar les seues cartes. Després de lʼacte multitudinari que va celebrar a lʼedifici Veles e Vents el maig passat, aquest dimecres, al Palacio Alameda, presentarà les línies mestres del seu projecte de reconstrucció del PPCV al llarg dʼun sopar col·loqui en què es donaran cita unes cinc-centes persones. Lʼescenari no és qualsevol: és el de les grans nits electorals dels populars valencians.
En una nota enviada als mitjans, lʼentorn de Camps ha informat que «aquest acte marca un pas endavant després de prop de dos anys dʼactivitat territorial, intensificats des de lʼabsolució de maig de 2024, amb reunions, xarrades i col·loquis per tota la Comunitat». Els organitzadors insten els actuals dirigents del PP a «reconèixer el dret legítim de Camps a postular-se en previsió dʼunes possibles eleccions regionals, de presentar un projecte polític fonamentat en lʼexperiència de cinc majories absolutes, amb lʼambició de tornar a guanyar per majoria i rellançar el paper de la militància del PP», la base de suport gràcies a la qual ja va congregar més dʼun miler de persones en lʼanterior esdeveniment.
Aquest dilluns, en unes declaracions a Les Notícies del Matí, lʼespai informatiu matutí dʼÀ Punt, el secretari general del PPCV, Juanfran Pérez Llorca, marcava el terreny a Camps i assegurava que «no està mesurant bé els temps». «És com si haguera existit un moviment per substituir-lo quan va haver-hi el cas dels vestits, a mi mʼhauria indignat una cosa així», assenyalava Pérez Llorca en referència a la causa per què Camps, lʼany 2011, va abandonar la presidència de la Generalitat. Una de les principals impulsores del seu retorn a la primera línia del PPCV, lʼexalcaldessa dʼAlacant Sonia Castedo, recordava unes poques hores més tard, a les seues xarxes socials, que Camps va dimitir per a defensar-se en aquell judici. «Ell va pensar en el partit i no en ell, va pensar en la globalitat i no en el benestar comú dʼuna persona en concret».
Pérez Llorca, durant lʼentrevista en À Punt, va deixar clar que el congrés del PPCV no serà enguany. Lʼambient, com es pot comprovar, no és el més propici per celebrar-lo. Si cal, que passen set anys sense congrés, com ja ha succeït en el PP català. Si Fernández fa dos anys i vuit mesos que ocupa un càrrec caducat, per què no hauria dʼarribar Mazón a la primavera de 2027 amb el seu caducat des de juliol de 2025? De moment, lʼúnic congrés autonòmic del PP que sembla haver-hi a la vora és lʼandalús. Quan tot just ara sʼha iniciat el compte enrere de les eleccions que hauran de celebrar-se abans dʼun any, comencen els seus preparatius.