Història de la música

Del ‘punk’ i el PSUC a CiU i els Sau

Llengua, drogues i Rock & Roll. Dos llibres recents exploren els moviments contraculturals del final de la dictadura fins a 1992 (‘Gestió del caos’, d’Aleix Salvans) i el rock català i tot el que l’envoltava des de finals dels vuitanta fins a la mort de Carles Sabater, el 1999 (‘Tocats de l’ala’, d’Oriol Rodríguez).

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De Pau Riba i La Banda Trapera del Río a Sopa de Cabra, Sau i els Kitsch. Del hippisme, els tripis i el punk —la contracultura— al pop, la coca i el rock català —un moviment amb suport oficial però menys subvencions de les denunciades—. Dos llibres recents d’Angle Editorial i Contra Editorial s’endinsen en vint-i-sis anys (1973-1999) de la música —i la creativitat— en català a partir dels fenòmens contraculturals de començament dels setanta i vuitanta i de l’anomenat rock català a finals dels vuitanta i tots els noranta.

La història de la contracultura escrita per Aleix Salvans, Gestió del caos (Angle Editorial), és un apassionant viatge per les nits barcelonines i la creativitat catalana que bullia al London Bar, al Zeleste del començament o al Sidecar acabat d’estrenar. Ja no és la generació de la gauche divine i del Bocaccio sinó una de posterior, bastant refractària a l’omnipresent PSUC i més propera, però poc militant, a d’altres partits o moviments, tant diversos com atomitzats, des del MIL de Puig Antich a Bandera Roja.

La crònica de Salvans comença amb els dos Paus que ell considera “la Gènesi” de la contracultura —Pau Riba i Pau Maragall, àlies Malvido— i continua amb tot allò que tots dos Paus anomenen la “generació al·lucinada”: “L’antifranquisme ‘de tota la vida’, que engrescava tots els seus germans grans —explica Salvans—, els havia quedat petit, i ells havien dut la seva lluita un pas més enllà convertint-se en antisistema”.

Pau Riba

La contracultura no era només música i Salvans ho exposa amb detall, visitant el pis del carrer Comerç que compartien els il·lustradors Nazario i Mariscal i que freqüentaven els també dibuixants Pepichek i Miquel Farry o la catedral mai consagrada de tot aquell moviment que va esdevenir Zeleste. De fet, l’entrada en aquella sala de festes i concerts, és un dels capítols més brillantment reconstruïts d’aquella època oblidada: un jove Quim Monzó creuant-se Pau Riba i Jaume Sisa; amb els també músics Gato Pérez i Jordi Bonell (aviat fundadors de Secta Sònica) o amb els periodistes Ramon Barnils i Pepe Ribas —en aquell moment a la revista Ajoblanco.

Salvans no renuncia a cap recurs per descriure la història de la contracultura, però és en la recreació d’aquests escenaris que reuneixen diversos protagonistes de l’època on el llibre assoleix moments més vívids: allà on el lector pot veure Mariscal, Pau Riba, Pepe Sales, Enric Casasses o Malvido en plena acció i en relació amb els altres.

 

Un exemple ‘punk’

El 1977 arriba el punk com a moviment musical, un esdeveniment que Salvans fixa en el 4 de desembre, amb motiu d’un concert a L’Aliança del Poblenou on hi ha el milloret de cada casa: La Banda Trapera del Río, Marxa, Mortimer, Peligro i, arribat des de Madrid, Ramoncín & WC. Tot organitzat per Xavi Cot, líder de Cuc Sonat. El punk com a fenomen social trigaria una mica més, però la lupa de Salvans també s’hi acosta i ens el descriu. Concretament, el moment en què els primers punkies de Barcelona —posteriorment fundadors del grup Frenopaticss— es troben amb els rockers més milhomes. Va ser al pub Abracadabra, “al carrer Nou de Sant Francesc, a prop d’Escudellers i al mig d’una de les zones on es mou més droga de tot Barcelona”, segons Salvans.

“És un dissabte a la nit de finals de 1979 i, asseguts a la barra de l’Abracadabra, hi ha un grup d’adolescents: la Pá Buira, la seva parella, Xavi Shock, en Cirera i Ángel Fernández. Són els primers i, pràcticament, els únics punks de tota la ciutat. (...) Al fons de l’Abracadabra, asseguts a les cadires de fusta que hi ha just abans de l’entrada de la sala de ball, hi ha un altre grupet de nanos. Són rockers i no es porten gens bé amb els punks. (...) Quan ja fa una estona que s’observen d’un cantó a l’altre del local, aguantant-se la mirada amb els hippies i la resta de fauna que corre pel bar, un dels rockers s’aixeca de la cadira i comença a caminar cap a ells. En Cirera i en Xavi intercanvien una mirada i riuen. Una altra vegada igual. El mateix noi de sempre (...). Aquest nano, originari del barri del Clot, es diu José María Sanz però es fa dir Loquillo”.

Més complexes —però igualment ben il·lustrades per Salvans— són les descripcions de la lluita entre les revistes Ajoblanco —que rebutja les herències contraculturals— i Star —que les assumeix i reivindica sense complexos—; l’omnipresència, sempre una mica al marge, d’Enric Casasses; el cinema de Joaquim Jordà; les evolucions de Zeleste, el London Bar i el Sidecar; els mods de Brighton 64; els inicis de la Fura dels Baus o Decibelios; Canet Rock, els okupes i, finalment, l’evolució de la Barna postfranquista a la Barcelona olímpica.

A pesar del títol i una portada no gaire encertada, Gestió del caos és una de les més documentades, apassionants i llegidores cròniques d’una Barcelona que els enlluernadors Jocs Olímpics van enterrar sota tones d’oblit.

 

Els Pets en concert. Lluís Gavaldà confessa a 'Tocats de l'ala' que "una onada de cocaïna va impregnar tot el moviment [el rock català] d’una manera bastant àmplia"

 

El rock català.

El llibre d’Oriol Rodríguez és igualment interessant i divertit però totalment diferent quant a estructura, estil i recursos. Tocats de l’ala (Contra Editorial, 2018) està compost per un puzle d’entrevistes —moltes i molt reveladores— dividides per grups, primer, i per temàtica, després. Probablement, Rodríguez ha hagut de parlar amb tants o més protagonistes del rock com Salvans, però no afegeix documentació fora de les entrevistes ni ha de reescriure les aportacions dels testimonis. Això no el desmereix. Parla amb la majoria dels components de vint grups, bona part dels seus representants i les seves discogràfiques; músics d’altres grups i periodistes musicals. El resultat té la virtut de reflectir els testimonis en primera persona —la gràcia de cada personatge, les diferents versions d’un mateix episodi—; l’avantatge que es pot llegir de mil maneres, ja que l’ordre dels capítols no altera el producte, i l’únic defecte de deixar algunes incògnites sense resoldre: a banda de les veritables raons d’estúpides enemistats, els foscos interessos que va mostrar l’homenatge a Carles Sabater (després de la mort del cantant de Sau). Queda clar que no va ser l’episodi més lluït del rock català però ningú acaba d’explicar ben bé per què ni qui en va tenir la culpa.

Si els tripis i l’heroïna eren les forces psicotròpiques més comunes a Gestió del caos, la droga més comuna a Tocats de l’ala és la cocaïna. Ho reconeix el cantant d’Els Pets, Lluís Gavaldà, en el capítol dedicat al tema de les drogues, “Spa”: “La gira forta, la del Calla i balla!, va ser de molts excessos. Ens vam fotre de tot: speed, alcohol, coca... En aquella època hi va haver com una onada de cocaïna que va impregnar tot el moviment d’una manera bastant àmplia. Una altra cosa és que es vulgui dir o no, o que es vulgui amagar”.

La triada sagrada del rock va ser als camerinos dels Pets, Lax’n’Busto, Bars o Sopa de Cabra. “Esclar que el vam viure, el mite del sexe, drogues i rock and roll!”, diu Joan Reig, d’Els Pets.

Gerard Quintana en un concert de Sopa de Cabra

“Sí —reconeix el cantant de Sopa de Cabra, Gerard Quintana—, vam practicar sexe, drogues i rock and roll durant un temps i d’una manera molt fidel amb tots tres conceptes. De sobte, ho teníem allà i ho vam agafar sense por. Jo tenia 24 o 25 anys, l’edat perfecta per desbarrar”.

Gavaldà confessa també que els més llançats eren el Ninyín Cardona, dels Sopa, “el més destraler de tots”, “després hi havia Lax’n’Busto, amb Pemi Fortuny al capdavant” i, last but not least, en Jordi Coma, dels Bars: “Vam fer un concert plegats amb Bars a la Zona Universitària, al principi, quan encara no els coneixíem, i ens van fer un tutorial de festa. Els camerinos eren en una aula i, quan hi vam entrar, Jordi ComaFeelgood, que li dèiem—, que era un dels cantants juntament amb Montse Llaràs, ens va fer seure a tots i ens va fer una classe sobre el món de la politoxicomania. De cadascuna de les substàncies ens en va explicar els efectes i les contraindicacions, amb què es podien barrejar i amb què no. Vam flipar”.

El rock català va nàixer i créixer tan espontàniament com tants altres moviments musicals a casa nostra i a fora, però bona part de la premsa espanyola —que havia encimbellat la subvencionada movida madrilenya— va acusar els grups catalans de viure de les ajudes públiques de CiU.

No va ser així al començament, però les ajudes de la Generalitat sí que van ser presents en l’èxit més destacat de públic, el gran concert del Sant Jordi de juny de 1991: 21.000 persones per veure Sau, Sopa de Cabra, Els Pets i Sangtraït. Un èxit sense precedents i el començament de la fi, segons alguns reconeixen. És el cas de Gerard Quintana: “A partir d’aquell dia, i a diferència del Rock Radical Basc, que va sobreviure a tot l’Estat per vies alternatives, nosaltres vam ser la moguda de la Generalitat. El concert del Palau Sant Jordi va ser el principi del final del rock català. Sobretot perquè fins aleshores les coses havien passat sense tuteles, d’una manera molt viscuda, real i pròxima a la gent, cosa que es va perdre amb aquell concert. Hi van entrar en joc estructures que eren alienes a les bandes, com Ressons, una oficina de promoció creada per la Generalitat. Sí que va ser l’inici de certa decepció i engany”.

Una de les incògnites que no resol 'Tocats de l'ala' és tot el que envolta a l'homenatge a Carles Sabater

Hi coincideix el periodista musical de l’Avui Pep Blay: “De forma genèrica, el Sant Jordi va donar una empenta fortíssima al rock català perquè durés dos anys més, però també es va guanyar el rebuig del públic més melòman, el que no anava als concerts amb banderes. De naixement, el rock és rebel·lia i antisistema, i quina mena de rebel·lió és aquesta si està conduïda pel poder?”.

A partir d’aquell moment cada grup va seguir el seu camí. Els Pets van saber madurar, créixer i superar la joventut sobre els escenaris. Els Sopa eren pura efervescència, que va esclatar estonianament al començament —amb L’Empordà i El boig de la ciutat— i es va anar esbravant. Els noms més coneguts van deixar poc oxigen a d’altres, com Umpah-pah o Kitsch. El antics Brighton 64 van tornar convertits en Matamala. Van arribar nous grups de les Illes (Ja t’ho diré i Ocults) i el País Valencià (Munlogs) i en van nàixer d’altres (Brams, Gossos, Whisky’ns i Glaucs). Tots apareixen a Tocats de l’ala. I tot acaba, a interpretació de Rodríguez, amb la mort del cantant de Sau, Carles Sabater, i les ombres sobre un homenatge que no s’esclareixen. El 1999.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.