El Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) acull a la seva seu de Montjuïc l'exposició «Sardenya: l'illa megalítica», un primer pas per descobrir les restes arqueològiques de l'anomenada civilització nuràgica, que va deixar més de 6.000 construccions megalítiques per tota l'illa de Sardenya entre l'any 1800 aC i el 1100 aC, aproximadament. Els nurags tenen certes semblances amb els talaiots de Menorca i Mallorca, però les construccions megalítiques balears apareixen posteriorment i cauen en desús total més tard: es calcula que són del 1500 aC segons les teories que els donen una datació més antiga, i desapareixen cap al 550 aC.
Els nurags són generalment monuments troncocònics, si més no els seus edificis més característics, els que es troben sols quan es tracta de construccions aïllades, o els que són el centre de l'estructura quan es troben nurags complexos. Sempre són construïts amb pedra seca i no és clar si tenien una funció religiosa, defensiva o simbòlica (com l'indret on residien o es reunien els caps d'un col·lectiu). En alguns jaciments s'han trobat miniatures de nurags, com si els mateixos edificis fossin objecte de culte.
L'estrella de l'exposició del MAC de Montjuïc és un dels gegants nuràgics trobats al jaciment de Mont'e Prama (Crabas), on es van descobrir el 1974 un total de quaranta-quatre escultures exemptes —no adossades a cap paret ni fris— que representaven arquers, púgils i guerrers. Trenta-quatre es poden visitar al Museu Nacional d'Arqueologia de Sardenya, a Càller, i deu més al Museu Giovanni Marongiu de Crabas.
Ara a Barcelona hi ha un dels boxejadors, Il pugilatore, de dos metres d'alçada i uns 330 kg, l'heroi d'una exposició organitzada per Sardenya i la Fondazione Mont'e Prama i que ha estat a la capital alemanya (Museu Nacional de Prehistòria i Protohistòria de Berlín), Rússia (l'Ermitage de Sant Petersburg), Itàlia (Nàpols) i Grècia (Tessalònica).
Nurags algueresos
A prop de l'Alguer (dins del mateix terme municipal) hi ha la necròpolis i el jaciment de l'Àngel Vermell (senyalitzat en sard: Anghelu Ruju), que són prenuràgics de l'anomenada cultura Ocier o de San Michele (4000 aC - 3300 aC), però els jaciments nuràgics no són gaire més lluny. El vilatge de Sant'Imbenia té un nurag i algunes cabanes i el parc arqueològic Nuraghe Appiu està a 28 km agafant la carretera que voreja la costa en direcció sud (SP105) i accedint després a una pista de terra.
Més al sud encara, a 155 km —i menys de dues hores— de l'Alguer, es troba Crabas, el seu Museu Giovanni Marongiu i l'Àrea Arqueològica de Mont'e Prama, d'on provenen els gegants. La zona és rica en indrets d'interès històric, perquè molt a prop hi ha també les ruïnes de Tharros, una ciutat fundada pels fenicis i després ocupada pels romans. La situació era estratègica, a la península de Sinis, que tanca pel nord el golf d'Oristany.
Però probablement el més impressionant dels jaciments nuràgics sigui el que ha esdevingut l'únic declarat Patrimoni Mundial per la Unesco, el jaciment de Su Nuraxi e Casa Zapata, a Barumini, a una hora en cotxe de Crabas i a 50 minuts de Càller, la capital sarda, a l'extrem sud de l'illa. És un nurag complex construït al voltant d'un de simple —una sola torre— entre els segles XIII aC i VI aC. L'estructura actual conserva un espai central protegit per diverses torres. Des d'aquest espai es pot accedir a quatre torres diferents amb falsa cúpula, una de les quals, la torre Nord, tenia una mena de cisterna que algunes teories relacionen amb el culte a l'aigua.
Així ho recull també l'exposició del MAC: «Els espais de la religiositat nuràgica estaven dedicats al culte a l'aigua», tot i que «també eren llocs de trobada comunitària i tribal, tant en l'àmbit local com en el regional o insular».
Durant tres segles aproximadament (XVI aC - XIV aC) Su Nuraxi seria només una torre central i a poc a poc s'anirien afegint quatre torres més —una a cada punt cardinal—, i encara posteriorment les cabanes que acabarien envoltant el nurag original i que en són gairebé una cinquantena, totes rodones, edificades amb pedra seca i possiblement cobertes, en el seu moment, de fusta i palla.
Posteriorment, al segle VIII aC es va reforçar un mur que envoltava les torres, de manera que es pot deduir una nova funció de defensa (o un reforçament d'aquesta funció).
Les possibles funcions dels nurags estan ben explicades tant a l'exposició del MAC com al Museu Nacional de Càller, on es mostren també els gegants més impressionants de Mont'e Prama.
A la de Barcelona es recorda que «la majoria dels arqueòlegs coincideixen en la funció versàtil dels nurags i en la seva evolució funcional i arquitectònica al llarg dels segles: estructures defensives i residencials, però també marcadors i instruments de control territorial, i centre de vida social, administrativa i religiosa d'una comunitat». És «a partir del segle XII aC» que «sovint esdevindrien espais de culte».