El dia que va morir el dictador Francisco Franco (el 20 de novembre farà cinquanta anys), la flamant Fundació Miró havia programat la seva primera exposició temporal, «Art tàntric», amb escultures eròtiques, fal·lus gegants i altres exquisideses. El decés va generar alguns dubtes, però, finalment, el director de la Fundació en aquell moment, Francesc Vicens, va tirar pel dret i «Art tàntric» es va inaugurar amb normalitat. Ho recorden les visites guiades a l’exposició «La poesia tot just ha començat», que precisament s’endinsa en el mig segle d’exposicions, activitats, artistes i peces que han anat sumant-se a un arxiu en continu creixement i un edifici —construït per Josep-Lluís Sert— en constant revalorització.
Aquesta mostra, que estarà oberta fins al 6 d’abril de 2026, va ser el reclam principal —però no l’únic— de la festa que va celebrar els cinquanta anys de la Fundació el passat diumenge 15 de juny —La festa tot just ha començat— i que compta amb el suport de la Generalitat de Catalunya, així com d’altres institucions. També s’hi van fer tallers de pintura per als més petits —del qual alguns adults també van gaudir—; un contacontes (Els arbres em parlen) sobre la vida de Joan Miró; una projecció de curtmetratges i del documental Traçat per la llum. Sert/Miró; el taller La fotografia constel·lada perquè els menuts resumissin la seua estada a la festa en 10 fotos; una actuació de castellers; una recreació de l’enlairament amb globus aerostàtics que es va fer el 1978, i un concert de Yerai Cortés, entre altres coses.
La jornada s’havia iniciat a les sis de la matinada, perquè, a l’estiu, la sortida del sol més matiner permet apreciar, i gaudir al màxim, un edifici pensat i construït per Josep Lluís Sert per aprofitar tota la claror possible sense llum directa. A l’exposició «La poesia tot just ha començat» hi ha un audiovisual que explica en detall tots els secrets de l’edifici de Sert.
A «Antecedents (1911-1966)», el primer àmbit d’aquesta mostra —concebut per l’artista Lúa Coderch—, l’exposició fuig de la cronologia estricta, però recull tots aquells moviments i associacions que sumaran arguments en favor d’una creació de la Fundació Miró: l’amistat de Miró amb Joan Prats, que impulsarà el Club 49; l’ADLAN (Amics de l’Art Nou) i el GATCPAC (Grup d’Artistes i Tècnics Catalans per al Progrés de l’Arquitectura Contemporània) de Sert i companyia. Una concatenació de passes endavant en l’art contemporani que deixarien pòsit en la ciutat fins a «El retorn a Barcelona (1967-1975)». Aquest àmbit recorda l’exposició retrospectiva de Miró que es va organitzar a l’antic Hospital de la Santa Creu i que l’artista va «esquivar» —com hàbilment explica la mostra— per bolcar-se en l’exposició alternativa que s’exposava al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), «Miró otro», amb un mural que recorria tota la part inferior de la façana de vidre del COAC i que Miró va repintar, brotxa en mà, de banda a banda. Una acció que va acabar reconciliant Miró amb la seva ciutat i va propiciar que fructifiquessin els plans per a una Fundació Miró, amb Sert com a arquitecte.
A l’estil d’aquell mural, aquest segon àmbit de la mostra té forma d’estructura horitzontal allargassada on la base són els plànols de la Fundació i a sobre se superposen cartells d’exposicions, fotos, plànols de construccions que van poder inspirar —o no— Sert; alçats reals; planes de diaris, revistes i més fotografies.
A «Els primers anys (1975-1983)» és on es poden veure cartells i més cartells de la Fundació dels anys de la Transició, les moltes exposicions temporals de l’època, concerts (Carles Santos), representacions (Setmana Internacional del Mim) i l’«Art tàntric», és clar. Aquest àmbit es converteix en una avantsala formal de l’àmbit més juganer de la mostra «Més Fundació, més Miró (1984-2007)», on l’equip de la Fundació ha barrejat títols d’exposicions que es van programar en aquesta època amb fotografies d’exposicions que no es corresponen amb els títols. D’aquesta manera es barreja un titular sobre la presència de la Reina Sofia a la Fundació amb l’exposició «Art plomari del Brasil»(1988). Per exemple.
A «Casa d’artistes (2008-2025)» es poden apreciar, en petit i gran format, moments furtats a la feina de l’artista mentre munten les exposicions temporals, en ple treball físic de pujar objectes, traslladar elements o reubicar estructures. Un homenatge que precedeix la llista de més de 700 exposicions i més de 2.500 col·laboradors de la Fundació durant aquests cinquanta anys. Dues parets plenes de noms i enfrontades a una cronologia de fets històrics al món, a casa nostra i a la Fundació Miró.
En una sala d’audiovisuals, l’àmbit «Muntatges» dona suport a la mostra amb gravacions històriques i d’altres més recents abocades pels visitants a les xarxes, una parada abans de la proposta més lúdica, «Des de l’arxiu», que ha ofert a quatre artistes jugar amb el contingut de la memòria de la Fundació. I dona joc. El muntatge de l’Enric Farrés permet comparar el pes dels papers de la Fundació amb garrofes i castanyes. Literalment. Dos mòbils bàscula permeten que els visitants hi posin papers i fruits.
Dani Montlleó proposa relacionar papers, fotografies, obres i fotogrames conservats a l’arxiu com si fossin constel·lacions de fotografies. Ell fa una proposta de relacions, que queda fixada a la dreta i els visitants poden jugar amb els mateixos elements —imantats i mòbils— per relacionar-los damunt d’una superfície semblant. Ariadna Guiteras ofereix un enorme dispositiu de butxaques que s’han anat omplint —i continuaran omplint-se— amb dibuixos fets per visitants a la mateixa Fundació. I Lola Lasurt posa a disposició dels visitants disfresses com les del ballet Jeux d’enfants i un escenari que no és més que la Fundació Miró. Un escenari amb cinquanta anys que ha demanat a col·laboradors i gent propera records seus, fotografies que han quedat exposades a l’última sala, «Altres presents, altres veus». Petites intrahistòries d’una gran festa.