Turisme cultural i patrimoni

El Berguedà, tot un món per descobrir

La comarca del Berguedà mereix una atenció especial. Conforma un compendi d’elements culturals, històrics, industrials i naturals d’un gran atractiu. Un parell de Patrimonis Immaterials de la Humanitat, la Patum de Berga i la Fia Faia de Bagà; el mític Pedraforca com a piràmide natural; el patrimoni industrial de l’activitat minera de Cercs, de la cimentera del Clot del Moro i de les colònies tèxtils del Llobregat, ja tractades en anterior reportatges; el conjunt paleontològic de Fumanya o l’impacte de Gósol en Picasso són alguns dels punts forts d’aquesta comarca amb caràcter.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’escriptora Aurora Bertrana va pujar l’any 1931 al turó fortificat pel castell medieval de Sant Ferran, just a sobre de Berga, i, sense haver de fer cims més alts, els seus ulls van amarar-se de visions muntanyenques de gran anomenada.

“De dalt estant —escrigué la filla de Prudenci Bertrana— jo esguardava l’amplíssim paisatge. A sota meu, Berga, silenciosa i tranquil·la, s’estava recolzada a la muntanya, voltada d’arbres, matisada de feixes. Perspectiva de teulats grisencs, d’on m’arribava alguna cançó apagada i ingènua. Els ulls començaven d’amarar-se de visions muntanyenques. Al meu davant, vers migjorn, es perfilaven Montserrat i Sant Llorenç de Munt. A llevant, les primeres muntanyes de Cerdanya, el Santuari de la Quart, Montseny, i més a prop, les Canals de Sant Miquel. Entre els massissos muntanyosos i el castell, s’estén un planell onejat pels pujols, matisat pels conreus. La carretera de Manresa s’hi destaca fistonejant”.

De cara a ponent, continuà, “s’aixeca la serralada de Queralt, amb el seu santuari encimbellat damunt els penya-segats. La carena baixa, en pics agudíssims, fins a l’encisera ermita romànica de Sant Pere de Madrona. Enfront, apareix la massa imponent de la Figuerassa i més lluny, cap al nord, un enfilall de pics, de valls, de carenes... Puigllançada treu el cap blavós, per darrere de tot. Un silenci august davalla dels cimals. Un repòs sobirà em penetra. Aspiro amb voluptat la flaire d’espígol, de juliol, de farigola... Em sento ungida per la gràcia divina. El món em sembla curull de repòs i de pau. Sovint muntàvem a Queralt. Un paisatge grandiós ens meravella!”.

La pujada al Pedraforca és una excursió molt popular

El Berguedà és una de les comarques catalanes, indicà l’historiador Antoni Pladevall, on els contrastos paisatgístics són més acusats. De nord a sud ens podem traslladar de l’alta muntanya alpina a terres mediterrànies de caràcter sensiblement ibèric i continental.

És, diu Pladevall, un paisatge variat i molt agradable, car hom pot passar, en pocs centenars de metres, de la severitat eixuta del carrascar i de la garriga, a l’ombra frescal i a la verdor gemmada del bosc submediterrani, ple d’arbusts de fullatge tendre i d’herbes selvàtiques delicades.

Pladevall recomana pujar més amunt del castell de Sant Ferran, al santuari de Queralt per admirar el paisatge dilatat del Baix Berguedà. “Una mirada extraordinària d’aquest sector —escriu— s’albira des del santuari de Queralt, a 1.024 metres d’altitud”.

Aurora Bertrana i Antoni Pladevall estarien d’acord que, per contra, per admirar el massís més mític de la comarca, el Pedraforca, cal contemplar-lo, per copsar-ne la magnitud i la bellesa, des de sota, en especial, des del poble de Saldes, de camí cap al Gósol de Picasso.

El pintor va fer estada a Gósol des de finals de maig fins al 15 d’agost de 1906. Va parar a la fonda de can Tampanada. El diari La Renaixença l’havia recomanada feia alguns anys, com un dels “llocs los més indicats per a estiuejar-hi gastant poc”. La Vall de Gósol, deliciosa i tan gemada, “és admirable, de lo millor de Catalunya”, deia el periòdic.

L’obra que hi va realitzar Picasso és molt abundant i molt variada, amb unes quantes teles de dimensions considerables. Una part important de la seva producció gosolana és concebuda, indicà Josep Palau i Fabre, sota el signe del classicisme i del mediterranisme que havia respirat a Barcelona i “en aquest sentit, l’obra picassiana de Gósol representa un dels moments de màxima sintonia de l’artista amb el nostre país”.

ISTOCK.COM/SANTIRF

Però, adverteix Palau i Fabre, no tota la producció picassiana de Gósol obeeix a aquests cànons: “Un altre conjunt de pintures sembla més aviat oposar-s’hi. Són obres de tendència terral, més d’acord amb la realitat, perquè Gósol queda molt lluny del mar i les muntanyes imposen allí la seva presència. Si en alguns retrats Fernande recorda una bellesa grega, en altres el seu rostre sembla una mota de terra”.

Finalment, diu el gran picassià, “en dues de les pintures, L’harem i Tres nus, com també en alguns dibuixos, és perceptible la ruptura que es produirà uns mesos després a París i que obrirà el camí del cubisme”.

Gósol compta amb un centre dedicat a l’estada que el pintor va fer-hi, amb reproduccions de la mostra més representativa de les tres-centes dues obres que s’atribueixen al període gosolà de l’artista, els originals de les quals es troben repartits per diferents museus d’Europa i d’Estats Units.

Abans, doncs, d’arribar a Gósol podrem admirar l’original Pedraforca, la muntanya catalana de forma més original i de caients més aspres en totes les derivacions del nostre Pirineu, des de la serra de Cadí al mar, escrigué Cèsar August Torras, el gran promotor de l’excursionisme català —i escriptor incomprensiblement negligit per la filologia catalana.

Torras el descriu així, amb més detall: “S’alça nu, espadat i aspre, isolat gairebé, estimbat per tols indrets”. I, “per sa situació especial desembrassada i per sa orientació, fa que sia vista i coneguda des de molt llunyans indrets, tant de llevant com de ponent”, afegí.

El poeta mataroní Josep Punsola i Vallespí, gran excursionista també, va descriure amb encert, en el magnífic poema moral que va dedicar al massís pedregós, el contrast entre la puresa de la pedra neta i clara dels seus vessants i la baixa terra que l’envolta, la mateixa terra baixa guimeriana: “M’espera la baixa terra, / lluita irada de l’avenc, / desferra contra desferra. / Oh, beneït Tu, que em dónes / llum d’uns instants sense reixa,/ sense foscor, sense llimbs, / on el pensament no es corca. / Abans que me’n torni, deixa / que adori les llums dels cims, /i la del teu, Pedraforca!”.

L'esvelt pont gòtic medieval de Pedret (Berdegà) / ISTOCK.COM / SINESKA

Monuments arquitectònics

El juny de 1886 vint-i-cinc membres de l’Associació d’Arquitectes de Catalunya visitaren el monestir de Ripoll, llavors en avançat procés de restauració, on foren rebuts per les autoritats locals, els membres de la Junta de Restauració i l’arquitecte, Elies Rogent.

L’excursió es completà amb dues visites més, una d’obligada i previsible al monestir de Sant Joan de les Abadesses i una altra, aparentment menys important, històricament, al romànic temple de Sant Jaume de Frontanyà, ja a la comarca del Berguedà, visita feta amb ganes perquè van emprendre el camí a peu, pel mig del bosc que separa les dues comarques, la del Ripollès i la del Berguedà. Menys important que Ripoll o Sant Joan, històricament i fins i tot simbòlicament, però no arquitectònicament.

A més de ser considerada una de les millors esglésies del romànic català del segle XI, l’esquer de la llarga trescada era el fet que el majestuós cimbori poligonal de dotze cares, únic exemple a la Catalunya del seu període, fou pres com a model per Elies Rogent en la reconstrucció de la basílica de Ripoll, la qual dotà d’un cimbori semblant.

Sant Llorenç dels Porxos /ISTOCK.COM LUX POPULI

El Berguedà, sobretot l’Alt Berguedà, compta amb una quantitat extraordinària de monuments religiosos preromànics i romànics, d’esglésies parroquials i antics monestirs a santuaris —molts d’ells, oberts al públic tot l’any— dignes de ser visitats, sovint per la manera com s’integren i es relacionen amb el paisatge, des del més natural al transformat, agrícolament. El cas més curiós és el de l’ermita de Sant Llorenç dels Porxos, al municipi de Castellar del Riu. Es troba erigida a l’extrem d’un espadat cingle que domina una riera, i sembla que estigui a punt d’estimbar-se.

Des de Sant Jaume de Frontanyà es pot fer un circuit de cinc esglésies romàniques que pot començar abans d’arribar al poble del costat, Borredà, on hi ha l’església de Sant Sadurní de Rotgers. Les restants són el monestir de Sant Llorenç, a Guardiola de Berguedà; Sant Quirze de Pedret, a Cercs; Sant Vicenç de Rus, a Castellar de n’Hug i Sant Vicenç d’Obiols, a Avià.

Un monestir de gran importància per a l'Alt Berguedà va ser el de Santa Maria de Lillet (Pobla de Lillet). ISTOCK.COM / CURTOCURTO

Un monestir de gran importància per a l’Alt Berguedà va ser el de Santa Maria de Lillet, a dos quilòmetres de la Pobla de Lillet. L’església, d’estil romànic i planta de creu llatina, ha sofert moltes reformes. Hi ha un claustre remarcable de planta quadrada, una mica posterior a l’església, exemple típic de claustre rústic. en una situació privilegiada a la falda d’una muntanya, envoltat de prats i conreus. Li fa costat una masia i, com en el cas de Sant Llorenç dels Porxos, la seva situació és privilegiada: s’aixeca a la falda d’una muntanya, al mig de prats i conreus.

Del conjunt, en resten grans quantitats de murs perforats per portes i finestres a diferents alçàries, fruit de les diverses etapes constructives i les utilitzacions dels espais. El monestir és un museu de diferents èpoques: preromànic (restes absidiola), romànic llombard (nau central, s. XI-XII), gòtic (creuer nord i porta, 1397), clàssic-barroc (columnes de tosca i capitells de guix, s. XVI-XVIII).

A poca distància tenim la capella romànica de Sant Miquel de Lillet, bonica construcció de planta circular, amb un absis semicircular adossat a l’edifici.

El passat industrial de la comarca es pot completar amb les visites a les colònies tèxtils del Llobregat i a les mines, com les de carbó de Sant Corneli, a Cercs, convertides en museu. / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

El Berguedà és ple de paisatges rurals idíl·lics, i d’esglésies i santuaris, tant a l’alta muntanya com al pla, però també ofereix exemples molt interessants i singulars d’arquitectura civil, com l’esvelt pont gòtic medieval de Pedret, d’esquena d’ase, en despoblat, situat al municipi de Cercs, a tres quilòmetres de Berga. És un altre exemple d’integració en el paisatge d’una obra destacada, en trobar-se fora d’un nucli urbà, a diferència de molts d’altres ponts catalans d’aquestes característiques i època.

Però on aquesta integració es fa més espectacular, gairebé surrealista, és a la carretera que va de la Pobla de Lillet a Castellar de n’Hug, per la qual corre paral·lel un tren turístic, d’origen industrial, el Tren del Ciment. Ens referim a la fàbrica de ciment Asland del Clot del Moro, de 1901, convertida ara en museu. L’edifici és una construcció de l’enginyer Isidoro Pedraza de la Pascua, a partir del disseny de l’arquitecte valencià Rafael Guastavino, format a Barcelona i establert finalment als Estats Units.

L’edifici de la fàbrica està establert sobre un terreny amb una forta pendent, treballava a gravetat en cascada, organitzada en tretze esgraons des de la pedrera fins a l’espai de magatzem i transport. És l’única de les obres relacionades amb Guastavino a Catalunya que està protegida patrimonialment per la Generalitat.

La planta aprofita els desnivells del terreny i té un equilibrat sistema de proporcions entre totes les parts de l’edifici. Tot l’edifici està cobert amb volta de maó de pla, sistema en què Rafael Guastavino s’especialitzà. Amb la utilització de la rajola o maó per a les voltes, el ferro i el ciment, constitueix un excepcional exemple de l’arquitectura industrial a principis del segle XX, no abandonant en cap moment una estètica molt personal i una bona distribució dels volums i del joc de la corba —donada per les voltes i les finestres de mig punt— i la línia recta.

Eusebi Güell i Bacigalupi, l’amic de Gaudí, en fou el fundador. La Pobla de Lillet li dedicà un monument. Güell i Bacigalupi, escrigué Josep Pla, van obrir la comarca a la vida moderna.

El Fia Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, les falles del Berguedà, d'origen precristià. El mot faia és un ieisme per falla. / DIPUTACIÓ DE BARCELONA

Segons una informació de l’època, emanada de l’empresa Asland, Guastavino, autor de la fàbrica Batlló, de Barcelona i introductor als Estats Units de la volta catalana, va ser qui, bo i valent-se de l’amistat amb l’empresari José Navarro, el perfeccionador dels forns per a la fabricació de ciment, va proposar al comte de Güell la creació de la companyia, creada el 1901.

El passat industrial es pot completar amb les visites a les colònies tèxtils del Llobregat i a les mines, com la mina de petroli de Riutort i les de carbó de Sant Corneli, a Cercs, convertides en museu.

La de Riutort és una de les poques mines subterrànies de petroli que hi ha en tot el món. Van començar-ne la perforació dos enginyers francesos l’any 1905 però, després de 12 anys d’explotació i 350 metres de galeries excavats, no en van treure més de 500 tones de petroli. Les mines de carbó de Sant Corneli, a Cercs, formen part d’una colònia. Van ser actives de 1911 a 1991.

El Berguedà més antic és curiosament el més nou, turísticament parlant, i també, científicament. És una descoberta de 1985. Ens referim als jaciments de Fumanya, situats entre els municipis de Fígols i Vallcebre. Conserven al voltant de 3.000 petjades i uns 50 rastres definits de titanosaure, a més de fòssils de plantes i d’invertebrats. Els terrenys van ser explotats per la mineria de carbó a cel obert fins a la segona meitat de la dècada dels 1980, quan la superfície que contenia les petjades de titanosaure ja era ben visible. La primera persona que les va estudiar i divulgar a la societat va ser el professor Lluís Viladrich i Pons.

I, per a molta gent, també és nova, per desconeguda, una de les tradicions més antigues, d’una comarca que ja es distingeix per la voluntat de mantenir-les ben vives, com demostra la Patum de Berga. Parlem del Fia Faia de Bagà i Sant Julià de Cerdanyola, les falles del Berguedà, d’origen precristià. El mot faia és un ieisme per falla.

Si els contrastos paisatgístics del Berguedà són acusats, també ho són els simbòlics. Sobretot els contrastos que acompanya la simbologia del Pi de les Tres Branques, situat al municipi de Castellar del Riu. Com diu l’erudit Ramon Felipó, el Pi de les Tres Branques és un símbol de diferents lectures. Per als catòlics, la forma més planera d’explicar el misteri de la Santíssima Trinitat. Per als patriotes significa la unitat de la llengua catalana, Catalunya, País Valencià o les illes Balears, tal com explica Verdaguer. De sempre, els qui vivien o es movien per aquest indret li van trobar un significat religiós, però no fou fins al poema verdaguerià que va assolir el significat patriòtic que avui té. I per als de Berga era un lloc natural de fer fontades i excursions. El fet, conclou Felipó, és que des de l’aplec de 1921, celebració de d’una victòria electoral de la Lliga, ha esdevingut punt de trobada per a commemoracions catalanistes.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.