‘Història i poder del mètal català’, crònica de quatre dècades de tralla

Qualsevol aficionat al rock, entès d’una manera genèrica, coneix un bon grapat de bandes de mètal i, fins i tot, és possible que tinga alguns dels discos més significatius d’aquesta tendència musical que començà a prendre forma als inicis de la dècada del 1970 quan una banda anomenada Black Sabbath va decidir estirar les possibilitats sonores de les guitarres distorsionades, les seccions rítmiques pesants i les veus agressives, culminant el que havien iniciat gegants com Led Zeppelin, Jimi Hendrix o Deep Purple, entre altres. Fins i tot, molta gent de segur que coneix algun grup dels considerats històrics en català com Reina Negra o Sangtraït. I qui més qui menys ha vist en el seu poble o ciutat, en algun moment, grups que amb més o menys fortuna s’han ubicat en alguns dels gèneres pesants, del heavy clàssic al death mètal, el black mètal o els estils de mestissatge amb hardcore, punk, mètal, folk, rap i molts altres.

El que molts no podrien sospitar és que, agrupades totes aquestes referències, des del 1985 —l’any que Història i poder del mètal català considera el moment fundacional— fins a l’actualitat, els autors han estat capaços d’identificar 523 bandes i solistes responsables de 1.300 discos i senzills que contenen almenys un tema en català. Artistes procedents majoritàriament de Catalunya —quasi 400—, tot i que el volum hi incorpora 57 de País Valencià i 51 de les illes Balears. Fins i tot, hi apareixen un parell de bandes andorranes i una referència de la Catalunya del Nord, a més d’una dotzena aproximadament de bandes ubicades a la resta de l’Estat i del món.

Un esforç d’investigació que ha donat per a 600 complides pàgines que repassen totes les escenes, reflexionen sobre qüestions lingüístiques, polítiques i de gènere —la presència de les dones, no sempre fàcil, ha ocupat i preocupat els autors— i, finalment, a més de material gràfic, fan una llarga secció amb biografies i discografies dels artistes més significatius. Un esforç sense precedents per aconseguir visibilitat per a un col·lectiu condemnat sovint a les catacumbes.

Tireu-li la culpa a Twitter

Un projecte així sols podia ser afrontat per un equip de malalts del gènere. Eduard Cremades i Dani Morell no es coneixien, però coincidien sovint a Twitter a propòsit de les seues afinitats musicals. I decidiren localitzar tots els grups que els fora possible, una empresa titànica —pensaven que s'havien posat un jardí, però estaven entrant en una gegantesca jungla tropical—, a la qual es va incorporar Dani Farrús, per fer fils a la xarxa actualment coneguda com a X. La previsió era que, tal vegada, reunirien una cinquantena de grups. En un any, però, havien identificat 500 referències i el nombre de visualitzacions de les entrades va arribar a les 170.000, a més de nombroses interaccions que confirmaven que hi havia interès en els aficionats al mètal en conèixer què s’havia estat coent tots aquells anys. Era el germen de l’actual llibre, un projecte que va trobar el seu cau en la nova col·lecció de llibres musicals del Grup Enderrock.

Es dona la circumstància que, a més de la molta tasca feta, el llibre arriba celebrant una flamant efemèride. A principis dels vuitanta hi ha constància d’unes primeres cançons en català, com ara un tema de Reina Negra, «Les orgies del saló», però els autors consideren com a moment fundacional la publicació el 1985, per part de Tro, de la maqueta Gossos de carrer. Ara fa quatre dècades d’això. Senglar al País Valencià, el 1994, i Zhentauro a les Illes, el 1987, serien els pioners en aquests territoris. Mentrestant, Sangtraït, llegenda del mètal en català, havia estat fundat el 1982, però no debuten fins a El senyor de les pedres, el 1988. Un període en el qual conviuen amb el rock català, amb el qual, estilísticament, no tenien res a veure. Un fet que no va impedir que compartiren cartell sovint amb bandes pop, provocant no poc desconcert en el públic pel contrast sònic entre uns i altres, com recorden els membres de Sangtraït.

Els autors van estirant molts fils com aquest per contar la història d’aquestes quatre dècades de manera amena, esquitxant el text d’anècdotes i testimonis dels protagonistes recollits en entrevistes amb músics, productors, promotors i segells. Establint nexes entre l’escena i amb altres estils, anant a tots els territoris per no deixar de banda cap referència. Una investigació que queda reflectida en el llibre i en una llista de Spotify, reproduïda ací baix, amb més de 2.500 temes i 180 hores de música.

Per als aficionats al gènere, aquest capítol d’història i viatge als orígens és un festí. Però el volum no es queda únicament en una història del gènere, sinó que analitza de manera detallada totes les seues circumstàncies, des de les estructures precàries del mètal en català, que no compta amb un ecosistema suficientment dotat de festivals, estudis, segells i mitjans que canalitzen les propostes. El que no ha impedit, com hem vist, que centenars de projectes hagen tirat endavant per pur amor al que estaven fent, prioritzant a més l’expressió en una llengua minoritzada. Un dels apartats fa referència tot just a aquesta qüestió, una relació amb el català que molts grups tracten com una qüestió natural de fer la música en la llengua dels pares i els avis. Tot i que també hi ha bandes i artistes que han fet bandera de la llengua i la cultura.

En el tema del compromís polític, com en unes altres coses, hi ha diferències de criteri, fins i tot dins dels mateixos grups, com revelen membres de Sangtraït i Vidres de sang, que evitaven segons quines qüestions per no generar cismes interns. No és una escena unànime en aquest sentit. Però hi ha hagut moltes propostes que han tingut un compromís polític molt marcat, com KOP, grup de mètal i revolta contra el feixisme, el colonialisme o en favor dels drets nacionals. Un compromís, com es conta en el llibre, que li va costar l’empresonament al cantant, Juan Ramón Rodríguez Juanra, acusat de col·laboració amb banda armada.

La qüestió a ressaltar, en tot cas, és que, a diferència d’uns altres indrets del nord i l’est d’Europa, el mètal català no té derivades neonazis o xenòfobes.

Les dones i el mètal

El llibre sí que ha rastrejat cançons i textos obertament masclistes. I encara que hi ha moltes experiències positives d'integració femenina en aquest món tan masculinitzat, el volum arreplega testimonis de dones integrades en l’escena que denuncien conductes poc edificants, portes que es tancaven a segons quins projectes si hi havia dones implicades, com denuncia Bet Gàrgola. En una anècdota que apareix en el documental Ellas son eléctricas (2021), en un concurs a Terrassa, a principis dels noranta, un membre del jurat li va confessar a Bet que no havia guanyat el premi a millor baixista «perquè la gent no pensés que l’havia guanyat per ser dona».

«Dalt de l’escenari, com a dona, sempre estàs sota la pressió de les mirades i l’anàlisi. Sempre t’estan jutjant, i perquè ens valorin hem de buscar contínuament l’aprovació. T’has d’esforçar el doble o el triple per fer-te valer», denuncia Myriam Mateos, de Cendres.

Un encert, abordar aquesta qüestió, que s’ha de sumar a uns altres, com la relació del mètal amb la literatura i les llegendes. I el descobriment de curiositats siderals, com l’existència d’un corrent de mètal almogàver. Una autèntica «bíblia metàl·lica», com la defineix la cuinera Marina Nicolau en el pròleg, que alça acta de quatre dècades de tralla.