El 4 de juny passat el bisbe de Mallorca, Sebastià Taltavull, oficiava un funeral especial. Deia la missa catòlica per a Jaume Santandreu, mort tres dies abans, un excapellà —abandonà el sacerdoci el 2010— que dedicà la seva vida a ajudar els desvalguts, tant al Perú com a Mallorca, que va ser poeta, polític, activista cultural, defensor del català i, sobretot, un home que lluità durant dècades perquè els que no tenien res a l’illa del gran desenvolupament turístic i econòmic poguessin tenir almenys un lloc per dormir sota sostre i qualque cosa per menjar.
I ho era, prou especial, aquell funeral, perquè uns anys abans hagués estat difícil —o impossible, més aviat— que un altre bisbe l’oficiàs. Perquè el compromís de Santandreu amb els que menys tenen el portà a un enfrontament creixent amb la jerarquia catòlica, que anà a més així com progressava també la seva decepció pel paper de l’organització religiosa cap als que menys tenen.
Aquella actitud rebel i decididament crítica cap a les més altes estructures catòliques li portaren molts maldecaps. D’un d'ells va ser instrument El Temps. En una entrevista concedida a aquesta revista, publicada l'11 de novembre de 1991, a la pregunta què li semblava el mandat papal de Karol Wojtyla, contestà amb la contundència i sinceritat que el caracteritzaven: «El bo d'aquest Papa és que passa, espenya i se'n torna. Però no deixa de ser molt trist. Són moments molt poc gloriosos per a la cúpula de l'Església. El que a mi més m'estranya és que t'admeten una crítica històrica —a la inquisició, per exemple—, però no admeten la crítica sobre l'Església del present. Aquest Papa passarà a la història com un gran cap de fava. Però l'Església no és el Papa».
Aquella declaració li costà més d’una renyada. Molts anys més tard ho recordava en una conversa amb el periodista, rient: «En quin embolic em vares ficar!». No era cap recriminació. Sempre va tenir un tracte amable cap a aquesta revista. L’última vegada que parlàrem amb ell parlà fou el 9 de juny de l’any passat, quan anava a votar a les eleccions europees: «Mem com ens anirà això, avui», comentà, de bon humor, tot i que se’l veia copejat per la salut. Com sempre, anava acompanyat de la seva parella, Miquel Àngel Castell, amb el qual formava tàndem sentimental des de feia molts d’anys i que el 2022 havien oficialitzat la relació amb un acte públic. Santandreu feia molt de temps que proclamava la seva homosexualitat, un altre dels temes tabú per a l’Església catòlica. Una cara més de la seva rebel·lia contra la norma imposada.
Tampoc no era dels que trien el camí fàcil en política. El seu compromís amb el sobiranisme fou sempre indestructible. S’acostà a la política activa el 1983 de la mà del conegut activista cultural Bartomeu Barceló, Balutxo, que el convencé per anar amb ell a les llistes electorals del PSM —avui Més per Mallorca— a les eleccions d'aquell any. Posteriorment, abandonaren aquest partit per formar la delegació a les Illes d’ERC, a partir de 1986, i del qual fou president de la secció baleàrica fins al 1992.
Nascut el 1938 a Manacor sempre es va considerar un home de camp. «Molt important per a mi és haver nascut al camp», deia en l’entrevista referida. Ordenat capellà el 1960, al cap de tres anys, quan en tenia 25, se’n va anar al Perú a fer de missioner, «cosa que va significar el trencament de totes les meves estructures ideològiques i psíquiques» anteriors. En tornà a Mallorca, molt de temps després, «vaig cercar el Perú a Mallorca, va ser quan vaig començar a treballar en marginació». Creà diversos centres d’acollida —el primer fou l’Hospital de Nit— per als que gairebé no tenien res, sovint amb molt pocs recursos, però sempre se’n pogué sortir. L’últim dels quals és Can Gazà, on volia que soterrassin les seves cendres. Allà va viure acompanyat dels desemparats i del grapat de col·laboradors que mai li fallaren, entre els quals destaca l’expresident de l’Obra Cultural Balear, Jaume Mateu, autor del llibre Marginàlia: Jaume Santandreu i l'exclusió social a Mallorca (1967-2007), publicat el 2006.
Santandreu també fou un autor reconegut. Dels seus llibres destaquen, entre d’altres, en prosa Mamil·la encara, que obtingué el Premi Andròmina en els Octubre de 1984; Camí de coix, publicat el 1980..., i en poesia Dos pams d’home, Premi Ciutat de Manacor de 1971; Inventari de la nit, el 1980; En nom del pare, el 1983; Paraula de poeta, el 2002...; en teatre, La segona mort, el 2005...
En aquella entrevista de 1991 Santandreu feia una profecia que en aquesta època en què vivim, amb els missatges d’odi contra la immigració estenent-se per tot, convé recordar: «Quan vaig ser a l'Àfrica negra, la sensació que me'n vaig endur és que (...) seran milions (...) el que pujaran per amunt, al nord. Crec que hi hauria d'haver un procés d'obertura (...) que actualment no hi és (...) No ens podem tancar a la realitat. És impossible aturar aquest procés. Han de desaparèixer les murades entre el Primer Món i el Tercer. Cauran aquestes murades. Tancar-se amb lleis no serveix de res. El que cal fer és posar ponts».