Si fa tres anys Can Mario, el Museu d'Escultura Contemporània, va dedicar una mostra a l'escultor Josep Maria Subirachs, enguany l'equipament ha decidit homenatjar Marcel Martí, un altre dels referents de l'escultura de catalana del segle XX. Coincidint amb el centenari del seu naixement (Alvear, l’Argentina, 1925 - Palafrugell, Girona, 2010), la Fundació Vila Casas organitza la primera exposició antològica pòstuma de l’artista, titulada «Marcel Martí. Ritme i matèria».
La retrospectiva permet seguir l'evolució de l'obra de Marcel Martí, que malgrat ser reconegut especialment com a escultor, també va practicar el gravat, el tapís, el dibuix, la pintura i fins i tot la poesia. «Martí era un gran dibuixant; entenia el dibuix com a eina de treball i com a obra en si mateixa», explica el comissari Aitor Quiney.
Autodidacte, Martí dibuixava a partir d’una línia clara, fina i nua. «Són dibuixos senzills, d’una gran delicadesa. A vegades tracten temes literaris, d’altres tenen un component surrealista; són il·lustracions amb una clara dimensió narrativa», diu Quiney. Una sala sencera de l’exposició es dedica a aquests dibuixos inicials.
De la figuració a l’abstracció
Visiblement il·lusionat per haver pogut reunir, ordenar i contextualitzar l’obra de l’escultor, Quiney va explicar durant la visita guiada de premsa com va evolucionar el seu llenguatge plàstic durant la trajectòria de l'artista. Les primeres obres de Martí són figuratives: dibuixa i esculpeix figures humanes allargades i primes, amb un realisme idealitzat que busca capturar la llum, la forma i el moviment. En diversos casos representa la que fou la seva dona en aquell moment, l’escultora francoiraniana Parvine Curie, que llavors signava com a Arlette Martí.
També va pintar en aquella època, però de l'obra pictòrica només se'n conserven fotografies. Martí va decidir cremar les seves pintures en un moment de desencant creatiu amb el que havia pintat fins al moment.
A finals dels anys cinquanta, fa el pas cap a l’abstracció, sense abandonar els temes que l’havien inspirat. A l’exposició, la disposició de les peces permet veure com els dibuixos es transformen en escultures, i com les formes figuratives es van sintetitzant fins a arribar a estructures abstractes. Martí s’inspirava especialment en la natura. Com deien Tàpies i altres artistes de l’abstracció, Martí també afirmava que la seva obra abstracta era, en realitat, figurativa, però que representava la realitat natural.
Un exemple d’aquesta mirada és Homenatge a les illes Medes (1973), una escultura de bronze que evoca la monumentalitat d’aquestes illes emblemàtiques de la costa empordanesa. Martí tenia a una masia a Corçà, al Baix Empordà, no gaire lluny de l’Estartit.
L’interès inesgotable pel joc amb la matèria
La matèria era una obsessió per a Martí. Segons Quiney, sovint reproduïa una mateixa obra amb diversos materials: una figura podia passar de l’esbós al monotip, a una peça de ceràmica cuita, a una escultura recoberta de roba, pintada, o bé feta de bronze, fusta, argila, marbre, ferro o resines. Hi ha peces tan complexes que fins i tot els experts tenen dificultats per identificar-ne amb certesa els materials.
A l’última sala, el visitant es troba amb Babel (1963-1964), una peça d’argila recoberta de roba i originalment pintada amb pigments probablement acrílics. L’obra, procedent d’una col·lecció privada, ha estat durant anys a la intempèrie i havia perdut el color. Ara, per a aquesta exposició, ha estat restaurada i ha recuperat el blau que tenia originalment.
Conèixer un dels principals escultors de la postguerra
«Marcel Martí. Ritme i matèria» és la primera retrospectiva antològica i la primera gran mostra organitzada després de la mort de l’artista. Permet explorar en profunditat la seva evolució formal i expressiva, així com l'inesgotable interès que tenia per la matèria. És, sens dubte, una oportunitat per redescobrir un dels escultors més destacats de la postguerra a Catalunya.