El vídeo que el PSOE ha fet circular amb motiu del setè aniversari de lʼarribada de Pedro Sánchez a la Moncloa dura a penes dos minuts i condensa aquest període de temps en idees molt concretes. A lʼera del consum ràpid que imposen les xarxes socials, cal focalitzar els missatges en unes poques idees. Poques, però molt directes. Ho afirmava dies enrere Luis Enrique, lʼentrenador que acaba de convertir el Paris Saint-Germain en campió de la UEFA Champions League: els vídeos que mostra als seus jugadors se centren en dues o tres idees molt concretes. Un futbolista, afirma ell, no és capaç de captar-ne moltes més. Per això sʼestima més reforçar dues idees o tres que no fer-los passar hores i hores davant una pantalla a la qual no faran ni cas.
Doncs bé, en el vídeo de dos minuts que resumeix els set anys de Sánchez com a president, el PSOE destaca quatre aspectes sobre la resta: lʼarribada del «diàleg» i «convivència» a Catalunya, amb diverses imatges de Salvador Illa en primer terme, la bona salut del mercat laboral —incloent-hi la pujada del salari mínim interprofessional— i les previsions de creixement econòmic, el paper destacat del Govern espanyol en la Unió Europea —amb mesures com lʼexcepció ibèrica o la captació de fons Next Generation—, la importància de la sanitat pública en la pandèmia i el reconeixement de lʼestat de Palestina. Tot plegat, diu el vídeo, ha convertit lʼexecutiu de Sánchez en un «referent per als progressistes de tot el món».
El balanç només podia ser triomfalista. Fins i tot inclou una imatge del president amb les associacions de víctimes de la dana, fent veure que Sánchez ha estat molt implicat en les conseqüències de la tragèdia viscuda al País Valencià el 29 dʼoctubre de 2024. Una percepció que no tenen, sens dubte, la majoria dels veïns de les zones afectades.
El vídeo també deixa de banda, òbviament, la precarietat amb què governa Sánchez. Des de la moció de censura de 2018 fins ara, poques coses han canviat. Lʼaritmètica parlamentària que li dona suport és tan enrevessada com un algoritme dʼinternet. Reunir els suports necessaris per a una investidura li ha costat molts maldecaps i, després, el dia a dia tampoc no resulta fàcil. La demostració és que enguany, el Govern de coalició ni tan sols ha presentat un projecte de llei de pressupostos.
La reflexió
És normal que fa poc més dʼun any el mateix Sánchez, en un moviment que, vist amb perspectiva, encara sobta, decidira reflexionar durant cinc dies si pagava la pena continuar a la presidència. En aquells dies es va especular molt amb la possibilitat que la número dos del PSOE i del Govern, María Jesús Montero, agafara el relleu. Ni les persones més pròximes a Sánchez no intuïen el desenllaç de la història perquè es tractava —deien— dʼuna decisió personalíssima, influenciada pels atacs que estava rebent la seua esposa, Begoña Gómez.
En tot aquest temps, els atacs cap a ella no han cessat, un dels germans del president sʼha situat la vora del judici oral i un seguit de personatges barroers de tercera fila omplin, cada vegada més, els informatius de ràdio i televisió i les pàgines dels diaris. El panorama ha degenerat bastant, però Sánchez continua endavant, entestat a no defallir. Continua convençut que la por a un Govern de PP i Vox, que totes les enquestes donen com a segur en cas que avui se celebraren eleccions, acabarà mobilitzant els indecisos de lʼesquerra i aconseguirà que tot el magma ubicat a lʼesquerra del PSOE —Podem, Esquerra Unida, Sumar et alii— facen pinya en lʼenèsima croada antifeixista.
És ben cert que les enquestes també auguraven un govern PP-Vox després de les eleccions autonòmiques i municipals del 28 de maig de 2023, i en menys de dos mesos, totes les esperances de la dreta política i mediàtica seʼn van anar en orris.
Sánchez, un cop reinvestit, mai no ha negat la seua voluntat no sols dʼesgotar la legislatura en curs, que acaba en juliol de 2027, sinó de continuar en el càrrec més enllà dʼaquella fita temporal. Està en condicions dʼaconseguir-ho? Si atenem els focs que van sorgint al seu voltant i al caïnisme i el desencís que impera a la seua esquerra, això sembla una utopia. Però també és cert que el PSOE manté una massa compacta de vot, traduïble en uns 120 o 130 diputats, a partir de la qual pot somiar a revalidar el càrrec.
Sobretot després dʼespectacles tan lamentables com el de divendres, quan la madrilenya Isabel Díaz Ayuso va abandonar el Palau de Pedralbes en disconformitat amb lʼús de les llengües catalana i basca —va continuar a la sala en intervenir Alfonso Rueda, que va parlar en gallec— en la Conferència de Presidents Autonòmics. Aquest episodi, sumat a les paraules que la mateixa Díaz Ayuso va dedicar a la ministra de Sanitat en saludar-la protocol·làriament, van contribuir a redirigir els focus cap a les limitacions de la dreta espanyola de tolerar la pluralitat de lʼEstat. El seu gran dèficit i la qüestió que més lʼuneix a Vox.
La repulsa que en lʼelectorat progressista genera lʼaparició en escena de Koldo García, Víctor de Aldama, Leire Díez, Javier Pérez Dolset i companyia, només pot combatreʼs amb les reaccions forassenyades de dirigents com Ayuso.
La manifestació dʼaquest diumenge, sota el lema «Màfia o democràcia», és indicativa dʼuna expectativa real de recuperar el poder a curt termini. La petició dʼAlberto Núñez Feijóo dʼevitar les sigles sembla pueril. Fa un parell de setmanes que el PP prepara la cita amb tot dʼautobusos arribats des de diversos punts, i fins i tot José María Aznar i Mariano Rajoy van confirmar de bon començament la seua assistència. Vox no hi acudirà perquè, a parer seu, lʼúnica manera de pressionar Sánchez implica la presentació dʼuna moció de censura que Feijóo es nega a registrar. Encara que aquestes manifestacions de la dreta les carrega el diable, perquè sʼhi solen sumar grupuscles ultres i sectors pròxims a Vox, lʼanunci del partit de Santiago Abascal de no ser-hi present va alleujar la cúpula popular.
Que Feijóo sʼhaja afanyat a convocar el congrés del PP per al primer cap de setmana de juliol és un altre detall a tenir en compte. La feblesa de Sánchez va acompanyada de la prevenció dels populars, que volen estan llestos en cas que hi haja una convocatòria electoral tan sobtada com la de 2023.
Foc amic
Les invectives, a Sánchez, no li arriben exclusivament dels seus enemics declarats. També pateix el foc amic. En política, sempre nʼhi ha. Així, el president manxec, Emiliano García-Page, li ha demanat que dissolga les Corts i convoque eleccions per tal que els mandataris autonòmics i els alcaldes no paguen els plats trencats en la convocatòria autonòmica i municipal de 2027, dos mesos abans de juliol dʼaquell any. No és que no vulga passar per les urnes abans que Sánchez. És que ensuma que Sánchez farà coincidir les eleccions al Congrés i al Senat amb les autonòmiques i municipals de 2027. I fa bé de sospitar-ho. Així no li resultarà tan traumàtic comprovar-ho.
Com García-Page, Javier Lambán, Eduardo Madina, Luis Tudanca, Juan Lobato o el ressuscitat Tomás Gómez són alguns dels socialistes que comencen a qüestionar obertament el líder socialista. No entre bambolines ni off the record, sinó amb cara i ulls. I aquesta sensació és la més preocupant de totes, perquè el poder omnímode que Sánchez va assolir després del congrés federal de 2017, en derrotar Susana Díaz contra tot lʼaparell socialista, es mantenia ferm. Fins i tot alguns dels que van ser-hi més a prop, com Odón Elorza, hi marquen distàncies amb llum i taquígrafs.
Són molts moviments dispersos però en la mateixa direcció. Sánchez està passant el pitjor moment des que ocupa la presidència del Govern espanyol. Ni el vídeo exultant pel setè aniversari en la Moncloa no amaga les complicacions que lʼenvolten. Ara bé, estem parlant de la persona que ha vist passar per davant seu els cadàvers polítics de Rajoy, Pablo Casado, Teodoro García Egea, Albert Rivera, Inés Arrimadas, Iván Espinosa de los Monteros, Macarena Olona, Pablo Iglesias i Íñigo Errejón, per posar només alguns exemples. Fins i tot José Luis Ábalos i Adriana Lastra, les dues persones que van ajudar-lo més a recuperar la Secretaria General en 2017, van ser oportunament decapitats per Pedro Sánchez, un funambulista a qui ningú no fa caure de la corda per on camina.