‘La dona forta’ i la narrativa condicionada de Maria Beneyto

La primera cosa que caldria posar en context és l’existència mateixa d’aquesta novel·la, publicada uns anys abans de l’eclosió de la narrativa al País Valencià de la dècada del 1970, quan els Premis Octubre posen en circulació les obres primerenques i valuoses d’Amadeu Fabregat, Carmelina Sánchez-Cutillas, Isa Tròlec, Josep Piera o Josep Lozano. Abans d’això, hi ha la «carència singular» que Joan Fuster denuncia l’any 1972 en la revista Serra d’Or i que Josep Ballester recupera en la introducció a la nova reedició de La dona forta.

Singular o no, es tractava d’una mancança ben real, gens retòrica: des del final de la Guerra Civil fins als setanta, es publiquen una desena de novel·les en català al País Valencià a càrrec d’autors i autores com Miquel Adlert, Enric Valor —tal vegada amb el títol més emblemàtic del període, L’ambició d’Aleix—, Beatriu Civera, Maria Ibars —amb obres com L’últim serf, reeditada l’any passat per l’Institut Alfons el Magnànim— o la mateixa Maria Beneyto (València, 2020-2011), que ja havia llaurat una sòlida carrera literària bàsicament en castellà, en el camp de la poesia però també en narrativa, amb la novel·la El río viene crecido (1960).

Beneyto, altrament, havia publicat el llibre de relats en valencià La gent que viu al món (1966), però La dona forta es tracta d’una incorporació a la novel·lística en la nostra llengua molt significativa: l’assaig o la poesia eren gèneres bastant conreats dins de les limitacions, fins i tot hi ha un cert nombre de volums en narrativa curta, però l’absència d’una base novel·lística sòlida barrava la connexió amb públics mínimament significatius. Això ho sabia Fuster i ho sabien també els promotors del Premi Senent, «instituïts per benemèrits patricis per tal d’estimular els autors valencians a escriure novel·les i obres teatrals en llengua autòctona», com aclaria Manuel Sanchis Guarner en la introducció a la primera publicació de La dona forta.

Sortosament, el valor de la novel·la no sols és contextual, es tracta d’una obra ben construïda, en termes generals, que, gràcies a la seua arquitectura coral, permet veure diverses casuístiques pel que fa a la situació de les dones sota el franquisme. I que, per sota d’unes trames que afecten personatges de classe alta, afegeix capes de denúncia social en tractar de manera tangencial però significativa la situació dels més desafavorits. Tot amerat d’una prosa solvent, amb capacitat evocativa i un lirisme contingut, que no fa demostració dels acreditats dots poètics de la narradora. Encara que també s’ha de dir que la llengua coixeja per alguns usos ortopèdics, fruit de la formació en castellà de l’autora i d’un estàndard narratiu encara en construcció. Per dir-ho així, és un model lingüístic a molta distància d’uns altres de més genuïns i naturals com els d’Ibars o Valor, la qual cosa és compensada per Beneyto per l’expressivitat i qualitat de la seua escriptura.

Al costat de tot això, parlem d’un llibre condicionat per l’època i per l’ombra de la censura, que ha envellit malament pel que fa a l’intent d’articular una certa narrativa protofeminista. Un text que requereix la lectura prèvia de la introducció, bastant aclaridora, de Josep Ballester. I, encara més, de la nota que Beneyto va escriure per a la reedició del 1990.

Dones domesticades

La novel·la parteix d’un plantejament que seria complicat de veure en l’any en què té lloc la narració, el 1963, una mena de club de dones, disfressat de residència, inspirat en associacions anteriors a la Guerra Civil i que, difícilment, haurien estat viables durant el franquisme. Beneyto confessa que es basava en «les dones dels anys trenta que vaig conèixer a través dels relats dels meus pares, els quals les tractaren quan vivíem a Madrid». El club, «o el que fora allò», s’anomenava España Femenina. I en La dona forta es converteix en una mena de residència per on passen dones de característiques diferents, a les quals l’escriptora va dedicant diferents capítols. Apareix el personatge de la dona escriptora independent (Carme, la dona forta), la metgessa bolcada en atendre xiquets i adolescents desvalguts (Isabel), la model de prestigi i carisma (Lutxi), la pintora de família burgesa (Àgata), la mestressa de classe baixa que vol airejar la seua avorrida existència (Elionor) o, un personatge secundari, una estudiant (Clara), que tindrà un paper rellevant al final.

Anacronismes a banda, la lectura dels primers capítols transmet una sensació reconfortant de ruptura, de dones amb personalitat i vides interessants que tracten de transcendir la grisor de l’època. Tot i alguna acotació de la narradora que descol·loca, com ara quan parla d'un atrevit discurs de presentació del club que inclou «paraules vulgars, a l’estil dels ja caducs mítings feministes». Una concessió a la censura que no serà l’única. A poc a poc, estirant el fil de les històries Beneyto, ens trobarem que les dones, de mica en mica, són posades al seu lloc. Així, la dona forta sofrirà el càstig d’un fet molt dramàtic; la model a qui tothom admira i enveja sucumbirà als efluvis de l’amor romàntic amb intents de suïcidi i una caiguda als inferns; per sostenir el seu altruisme, la metgessa vendrà la seua ànima a un marit que no vol, i la mestressa de casa tornarà a la llar amb la cua entre cames, culpabilitzada per les seues aspiracions. Successivament i de manera molt resumida. Fins al capítol final de l’estudiant que, en realitat, no aspira a la independència, sinó a casar-se de blanc i morir de felicitat el dia de la boda.

És fa difícil aïllar l’artefacte literari, certament valuós i meritori, del missatge fallit. Però també s’ha de valorar el que té de dibuix d’una època

En funció de la realitat de l’època, no li falta sentit ni realisme a la novel·la, però el ben cert és que Beneyto la va reescriure, com diu, cal ressaltar-ho, el 1990, «per a fer-la més confusa, accentuant trets que ara considere negatius amb la perspectiva que dona la distància en el temps. Aclaresc, doncs, que la novel·la no era així en un principi. El lector actual la veurà, possiblement, anacrònica, plena de claudicacions, gairebé masclista. I aquesta és una culpa que confesse per imposició de l’ambient, de l’època en què vivia». L’escriptura fa referència a la doble dictadura del franquisme i la de la mateixa condició de dona sota aquest règim. El que ve a dir Beneyto és que la temàtica trencadora que planteja La dona forta no hauria estat tolerada si no haguera presentat les seues dones «finalment domesticades, quasi humiliades o vençudes». Es va adaptar la història, en suma, a «allò que estava permès».

En tot cas, la novel·la conté una altra lectura de la qual l’escriptora no renegava, la convicció que «aquell tipus de feminisme, diguem-ne amazonicoguerrer, gairebé a la vora del lesbianisme, de cap manera no em pareix l’ideal en la confrontació d’ambdós sexes (...) home i dona en peu d’igualtat, però complementant-se». En aquest punt, a banda de fer-se evident que les tensions i diferents visions en el feminisme no són noves, convé aclarir que estem parlant de l’opinió, a principis dels noranta, d’una dona nascuda en la dècada dels anys vint de la centúria passada.

Comptat i debatut, podríem plantejar-nos com llegiríem La dona forta aïllada de les contextualitzacions escaients. Sense els condicionants que tenia una novel·la que «no era així», però que Beneyto, pel que siga, no va voler reformular. Perquè es fa difícil aïllar l’artefacte literari, certament valuós i meritori, del missatge fallit. Però també s’ha de valorar el que té de dibuix d’una època, les pinzellades socials que, com una prolongació de la seua poètica, mostren les injustícies i les existències miserables dels més desafavorits. El domini de la narració i dels diàlegs i l’habilitat d’una construcció coral que, amb certs desequilibris, ens permet acostar-nos a experiències de dones que, amb les seues domesticacions i claudicacions, tenen molt a veure amb el que passava en realitat sota el viscós mant del feixisme. Prendre consciència del punt de partida. Social i literari.

Ningú no pot pretendre que cap redreçament anava a ser fàcil. Ni per als drets de les dones ni per a la novel·lística del País Valencià en la nostra llengua.