Després de rebre diversos oferiments i de rebutjar-los sempre, Carme Alborch va accedir a liderar la llista a lʼalcaldia de València per petició expressa de qui era president del Govern, José Luis Rodríguez Zapatero. Per primera vegada el PSPV-PSOE contraposava una cara coneguda, sense necessitat de presentacions, a lʼhuracà electoral que representava Rita Barberà. Tots els candidats anteriors —Aurelio Martínez en 1995, Ana Noguera en 1999 i Rafael Rubio en 2003— eren pràcticament desconeguts i tractar de competir de tu a tu amb «lʼalcaldessa dʼEspanya», com alguns mitjans la denominaven, era una fal·làcia.
De les eleccions en què Alborch fou candidata es compliran en 2027 tot just vint anys. Lʼexperiència no va acabar dʼeixir bé, però en un context complex, entre velers de la Copa de LʼAmèrica solcant la mar i els bòlids de la Fórmula 1 circulant pels Poblats Marítims, lʼexministra de Cultura i exdirectora de lʼIVAM va aconseguir que el PSPV no retrocedira posicions: 12 regidors.
Els aspirants a lʼalcaldia que van venir més tard —Joan Calabuig en 2011 i 2015, i Sandra Gómez, en 2019 i 2023— tampoc no gaudien de la popularitat dʼAlborch, fins al punt que els socialistes van arribar a quedar-se amb 5 únics representants en un hemicicle de 3.
Lʼelecció de Pilar Bernabé, lʼactual delegada del Govern espanyol, com a nova secretària general del PSPV del cap i casal i més que probable candidata a lʼalcaldia dʼací a dos anys, constitueix un salt qualitatiu evident. Gràcies a la seua gestió de la dana ha aconseguit una projecció notable que lʼha propulsada a la secretaria dʼIgualtat federal del PSOE. És la número 4 de lʼescalafó socialista. De fet, comença a ser bastant coneguda. Recentment, en un viatge familiar a París, alguns ciutadans espanyols que van reconèixer-la van demanar-li fotografiar-se amb ells.
Bernabé és nervi pur. No va militar a Joves Socialistes, però des de la base del PSPV ha arribat a ser-ne un dels pilars. El seu germà Antoni se situava en l’òrbita dels anomenats «turborrenovadors», però ella no pertany a cap família en concret. El seu mèrit és precisament aquest: no ser producte de cap pacte entre sectors dels partit, sinó haver arribat al lideratge pràcticament per aclamació. I així com Alborch mai no volgué liderar el partit i se centrà en la seua tasca de portaveu a l’Ajuntament, Bernabé ha estat proclamada secretària general com a primer pas de la seua candidatura a l’alcaldia. Curiosament, formà part de l’equip de treball d’Alborch en aquella campanya de 2007. Fins 2019, això sí, no s’estrenà com a regidora al consistori valencià, una funció que abandonà tres anys després per a encapçalar la Delegació del Govern.
La tragèdia de la dana ha mostrat la seua condició de treballadora incansable. Pedro Sánchez ha passat moltes hores conversant amb ella per telèfon i els ministres que s’han desplaçat a València els darrers mesos han aterrat amb un coneixement de la situació molt precís. A diferència d’uns altres delegats del Govern, ella els facilita la feina. En la reunió que Sánchez va mantenir a la Delegació del Govern amb les tres associacions de víctimes, aquestes van admetre que el president els havia parlat de totes les qüestions que duien a la cartera i que va oferir-los respostes abans que ells formularen les preguntes. Darrere d’aquest background hi havia, sens dubte, la mà de Bernabé.
Convençuts que pot funcionar molt bé electoralment, Ferraz no estalviarà esforços en l’aposta per Bernabé. El repte dels socialistes no és senzill. No guanyen unes eleccions a la ciutat des de 1991, fa més de 30 anys, i des de 2015 no són ni la segona opció. Aleshores van ser-ne la quarta, i en 2019, la tercera. Per l’esquerra els ha avançat Compromís, molt beneficiat per l’efecte Mónica Oltra, en primera instància, i per l’alcaldia de Joan Ribó, després. En 2023, la distància entre valencianistes i socialistes va ser de poc més de 20.000 vots.
El perfil de Bernabé, pròxim i tenaç, és perfecte per a l’assalt a l’alcaldia. La seua agenda actual està molt centrada en les poblacions afectades per la dana i ha de continuar prestant atenció al conjunt del País Valencià, però la seua base d’operacions és València, la ciutat on resideix i que coneix molt bé. Després de residir tota la vida a Patraix, ara ho fa al barri de Campanar. Vol reactivar el partit, treure’l al carrer, convertir les agrupacions de distriscte en els mobilitzadors del canvi. El PSPV de la ciutat ja dona per iniciada la campanya de 2027.
El ticket socialista del 27 ja està decidit: Diana Morant a la Generalitat i ella a l’alcaldia. Algunes veus van suggerir la possibilitat d’aprofitar el paper tan rellevant de Bernabé durant la dana per a situar-la a ella al capdavant de la llista de la Generalitat, però aquesta alternativa mai no ha sigut real. De fet, si el PSPV aspira a obtenir un gran resultat a les Corts, que li permeta recuperar la Generalitat, haurà d’avançar posicions de manera clara a València. I en aquest sentit, la carta de Bernabé pot ser doblement guanyadora.
La sensació és que València per fi importa; amb Ximo Puig, diuen alguns, no es va percebre un suport entusiasta al PSPV de la ciutat
La sensació és que València serà un dels objectius estratègics del PSOE. Una visió optimista que contrasta amb la percepció d’alguns dirigents del partit a la ciutat segons els quals Ximo Puig, com a secretari general del PSPV i president de la Generalitat, mai no va mostrar un suport entusiasta al seu partit en el cap i casal. Res a veure, per exemple, amb la simbiosi de Mazón i Català en la precampanya de 2023, en què van presentar conjuntament projectes que pensaven dur endavant —el PAI del Grau, l’ampliació de la xarxa de metro— si guanyaven les eleccions d’aquell any. En canvi, la sintonia entre Puig i Sandra Gómez, qui era cap visible dels socialistes a València, mai no fou excelsa.
Amb Bernabé, els socialistes estan en condicions de tenir una esperança a curt i llarg termini. És molt probable que millore els resultats del partit en la primera cita amb les urnes, però si això no li permet encara accedir a l’alcaldia, haurà guanyat una segona oportunitat per aconseguir-ho. Tot plegat dependrà molt de l’evolució de Compromís: encara que Papi Robles, l’actual portaveu municipal, té moltes opcions de ser la candidata, n’hi ha que no descarten l’opció Oltra si el procediment judicial oberta contra ella queda extingida abans de la confecció de les candidatures. El seu retorn a la primera línia política significaria un revulsiu considerable.
Per a l’ofensiva municipal, Bernabé s’ha envoltat de quatre persones en qui confia molt. En primer lloc, la responsable de premsa del grup municipal, Rosa Domínguez, que exercirà de portaveu i ja forma part de l’executiva nacional del PSPV com a secretaria de Governança Metropolitana. En segon lloc, Vicent Sarrià, diputat al Congrés que fou secretari d’Organització de l’executiva nacional en temps de Joan Ignasi Pla i durà l’àrea d’Agenda Urbana. En tercer lloc, una altra veterana, la senadora Cristina Moreno, que s’encarregarà de les relacions institucionals. I per últim, Víctor Camino, secretari general federal de les Joventuts Socialistes i també diputat al Congrés, qui serà vicesecretari de Justícia Social. El paper de Domínguez serà especialment significatiu, ja que farà de nexe entre el grup municipal i l’executiva. Borja Sanjuan continuarà sent una peça clau com a portaveu al consistori.
De tota l’equació, però, falta per desvetllar el principal dubte: qui serà el candidat o candidata del PP a l’Ajuntament de València. La possibilitat que María José Català siga l’aspirant dels populars a la presidència de la Generalitat —encara que ella no deixa de repetir que el seu desig és continuar sent alcaldessa de València— és més real cada dia que passa. El possible relleu de Mazón per un president pont abans que concloga la legislatura en curs deixaria Català com la millor basa electoral. Gairebé l’única.
Davant la incertesa de les candidatures a l’alcaldia del PP i Compromís, els socialistes ja tenen una candidata ‘in pectore’ que ha revitalitzat el partit
Si aquest moviment de fitxes finalment es consuma, el PP haurà de buscar un recanvi a Català a València, cosa que tampoc no sembla senzilla. L’única persona coneguda que podria garantir un gran resultat seria l’eurodiputat Esteban González Pons, però tant la seua aspiració eterna de ser ministre com el gir que significaria passar de la calma i els cafès d’Estrasburg a la batussa política de la ciutat de València —amb Bernabé, Robles o qui sap si Oltra com a possibles rivals— no fan tan plausible aquesta via. Sense ell, qui més números té en la rifa és Juan Carlos Caballero, l’actual portaveu de l’equip de Català, però el poc grau de coneixement, l’edat —35 anys— i un discurs polític poc creatiu, que beu totalment de l’argumentari del partit, hi juguen en contra.
Davant la incertesa de les candidatures del PP i Compromís, els socialistes ja tenen una candidata in pectore que ha revitalitzat el partit. Per fi es veuen disputant la victòria a les urnes. El temps dirà si aquesta percepció era encertada o si Bernabé és, simplement, una altra candidata del PSPV que xoca contra el mur infranquejable que la ciutat de València representa per als socialistes des de fa més de tres dècades.