—A L’endemà d’ahir fa passar l’acció per l’època que vostè vol i seguir després com si res deu anys després. Això produeix una estranyesa inicial que es va dissipant a mesura que avança la lectura. La intenció era fer evident que cada època té una sèrie d’avantatges científics i oportunitats i diversos reptes ètics derivats d’aquest progrés?
—La idea era descriure una parella que es coneix casualment i imaginar com seria la seva relació en diferents èpoques (quan no hi ha telèfon, quan arriba el telèfon, quan hi ha cotxes i en l’actualitat, amb les xarxes). Vaig pensar que l’única manera de representar-ho era que la mateixa història anés fent els salts naturals en el temps. Perquè si la mateixa parella ha de passar de quan no hi ha telèfon a quan n’hi ha, passen bastants anys i l’impacte no és immediat. Per això vaig fent aquest joc on hi ha salts en el temps —normalment d’uns deu anys—, però sense que els personatges hagin passat deu anys. Així es veu com es modifiquen les relacions i quines oportunitats i problemes surten; i també com els canvis representen canvis en la feina i altres àmbits. El primer capítol és, per situar la història, el 2010 i després fa un salt enrere, el 1870. A partir d’aquí els salts endavant són cada vegada més petits, però l’impacte és més gran. La tecnologia s’accelera i en menys anys passen més coses. I després hi ha un salt al 2040 per dibuixar un dels molts futurs possibles que pot haver-hi.
—Com a escriptor i periodista científic, s’ha divertit descrivint aquest salt al futur?
—Jo m’ho he passat bé en totes les èpoques. Quan fas una novel·la històrica d’una època, t’ho passes bé submergint-te en aquella època. Aquí m’hi he hagut de submergir en moltes. En el cas de la prospectiva del 2040, no tens cap pretensió d’endevinar res, sinó de plantejar coses que poden arribar, o no, però sobre les quals caldrà reflexionar en un futur. Si no pensem en el que pot venir, potser no ens prepararem prou.
—Va tenir dubtes sobre aquesta estructura de salts en el temps que podia xocar el lector i afeblir la credibilitat de la història al començament? Un cop superat el tercer o quart capítol com a lector, ja hi has entrat, però de bon començament xoca.
—Un cop entén el joc, el lector hi entra amb naturalitat, com els mateixos personatges. De tota manera, vaig preveure que podia ser una mica complex per al lector, i per això el punt de vista és sempre el del protagonista. Els dos o tres primers capítols el lector pot estar esperant a veure què passa, però com el començament del capítol següent és l’endemà de l’anterior, té una continuïtat i la gent ho va entenent.
—Al començament penses si hi haurà un joc de ciència-ficció o de viatge en el temps.
—No és ciència-ficció. És un joc. Una història que comença aquí amb uns personatges i uns condicionants i de cop segueix amb els mateixos personatges en un altre temps i uns altres condicionants. Els personatges evolucionen com en qualsevol altra novel·la.
—Vostè ha estat periodista científic molts anys, a EL TEMPS, a TV3 i a altres mitjans; el protagonista també ho és, però treballa fa 140 anys. Com s’hi trasllada?
—El protagonista és enginyer i periodista. Jo soc químic i periodista. Ell és enginyer perquè havia de ser una persona amb formació tècnica que li agradés molt escriure i que es dediqués a això. Això va bé perquè no és només algú que rep l’impacte dels avenços científics i tecnològics en la seva vida, sinó també algú que els ha d’explicar. D’aquesta manera, pots explicar bibliografia molt curiosa com la necessària per explicar «com comportar-se quan parles per telèfon». Ara pensem —o no— com escrivim els correus electrònics o els missatges, però quan es comença a escampar l’ús del telèfon la gent parlava amb persones que hi havia a quilòmetres de distància i no sabia com les havia de tractar. Són coses reals que han sortit en llibres que cito al final de la novel·la.
—La bibliografia és molt interessant. A la novel·la també s’aprecien prejudicis i problemes que s’arrosseguen fins avui, com el masclisme.
—Els personatges no són ni boníssims ni dolentíssims. I el protagonisme també té alts i baixos; de vegades té una actitud, més egoista o menys; de vegades té temptacions, i de vegades sucumbeix.
La novel·la també reflecteix l’evolució del pensament: el personatge, com la societat en general, confia, en els primers capítols, que la ciència ho farà tot possible i que a final de segle no caldrà ni treballar, però després sorgeixen els dubtes ètics.
—I les decepcions. I a uns i a altres els afecten.
—És clar, i tal com avança la novel·la, ell també es planteja aquests problemes ètics i ja no només descriu els avenços, sinó que es qüestiona quines aplicacions pot tenir. La reproducció assistida, els dubtes ètics i legals...
—És un personatge en certa manera ingenu al començament perquè és jove o perquè tota la societat era un poc ingènua en aquest sentit?
—Si mires la premsa i els textos científics de finals del XIX i principis del XX, la majoria esperaven que l’electricitat pogués permetre qualsevol cosa; hi havia un gran optimisme tecnològic i el periodisme tenia menys visió crítica.
—El punt de partida és la relació entre un home jove solter, el periodista científic, i una dona casada (amb l’editor del periodista). Per què una relació d’aquesta mena com a fil de la novel·la?
—És un solter que aviat se sap que no és tan solter —i té els seus condicionants. Jo volia una relació amb certes complicacions i un tercer actor —que resulta ser aquest editor tan important— per acabar-ho d’adobar. En aquesta mena de relacions sempre hi ha informació que s’amaga, que es coneix per certs canals... Vaig pensar que, en una novel·la on tenien importància les tecnologies de la informació, era interessant que s’anessin revelant coses del protagonista a poc a poc, a mesura que el progrés científic i tecnològic ho permet.
—S’inventa una tertúlia amb personatges més o menys prototípics amb esquemes mentals que perduren al cap dels anys.
—Sí, tenen debats sobre el darwinisme, la relativitat, etc., i sempre hi ha qui enraona sense tenir-ne ni idea, el que s’ha de fer notar, el que no ho veu clar, però sovint callen el que només fa brometes i els que aporten coses més consistents de vegades.
—Va estar temptat de ficar-hi personatges reals amb noms i cognoms? Algú els hi va inspirar? En algun moment hi va haver una tertúlia semblant?
—No, no és una roman a clef on es puguen identificar molts personatges retratats amb noms inventats. Els personatges sovint els construïm com collages perquè siguin creïbles, però no responen a ningú en concret. Tanmateix, sí que apareixen personatges reals amb el seu nom, com Joan Oró.
—Cert. I també fa aparèixer mitjans de comunicació inventats però d’altres reals, com aquesta revista, EL TEMPS, en els primers moments d’internet.
—Sí, crec que hi ha mitjans i gent que ha de sortir, com EL TEMPS i Vicent Partal, com un pioner del periodisme a internet. En aquell moment no era una cosa senzilla ni fàcil ni tothom hi creia, i està bé que surti fent un cameo. Jo vaig estar molts anys col·laborant a EL TEMPS i hi vaig estar molt bé, però El TEMPS i en Partal no surten perquè me’ls estimi molt; surten perquè en un cert moment es feien aquelles tertúlies virtuals que Partal es va empescar.
—I en les quals va participar alguna vegada, com el protagonista.
—Jo? I tant.
—Gairebé simultàniament a la novel·la ha publicat un llibre més divulgatiu sobre la visió de la ciència i la tecnologia a la literatura (100 visions literàries de la ciència i la tecnologia, Cossetània).
—Són les meves passions. Soc de formació científica i m’apassiona la ciència; m’apassiona la literatura: un dia fa molts anys vaig descobrir que hi havia referències científiques en obres de Goethe i vaig dir: «A veure si hi ha alguna més».
—I ha anat espigolant durant anys de lectures i lectures.
—Sí, al començament vas trobant coses i després mires si s’ha estudiat en altres llocs. Als països anglosaxons hi ha molts articles i bibliografia; a Franca, també n'hi ha força.
—Aquí molt pocs.
—Aquí en vaig fer un per a la Universitat de Barcelona, que és més ampli i sistemàtic. I ara he publicat aquest a Cossetània que es pot llegir fàcilment, saltant d’un capítol a un altre i amb un to molt divulgatiu. Crec que la influència mútua de la ciència i la literatura s’estudia poc en la nostra cultura. No són dues coses que competeixen; són dos àmbits que s’enriqueixen. I veus autors que plantegen problemes ètics de manera literària. I no hi hem posat autors catalans per quota, sinó perquè mereixen ser-hi. Narcís Oller, Joan Margarit, Rosa Fabregat... científics escriptors, escriptors no científics però interessats... Cal recordar que això és una tria d’una tria, perquè també ens havíem de limitar a cent casos per no fer una enciclopèdia.
—Quan fas periodisme científic i cultural, sorprèn adonar-se que els científics acostumen a tenir més coneixements de cultura literària que els escriptors de cultura científica.
—Sí, la meva experiència també és aquesta. Potser perquè de literatura en llegeix gairebé tothom. En canvi, els literats... Aquests llibres que intenten unir els dos mons també són més ben acollits pels científics que pels literats. Això crida l’atenció. No sé si és que la ciència no interessa tant o si els fa por o si els fa respecte.
—És més fàcil reunir 100 visions literàries de la ciència i la tecnologia que escriure una novel·la?
—Sí. Per als novel·listes que en saben i tenen experiència i ofici potser no. Per mi, que he fet més assaig i divulgació i periodisme, fer una novel·la és fantàstic —perquè et fa rumiar molt en l’estructura, el llenguatge, els personatges, etc.—, però per mi és més complicat.
—Ara que està jubilat, com veu el periodisme científic actual?
—No és un mal moment, però comparat amb els altres països, aquí no es valora prou la necessitat —no ja d’explicar l’últim treball sobre medicina—, sinó d’analitzar aquest impacte social de la tecnologia que ens va canviant a tots. Després ens posem mans al cap si hi ha tant frau digital! Doncs anem reflexionant com es desenvolupa la tecnologia, que la gent acumuli arguments per tindre més criteri, que vegi pros i contres, i així podrà fer més pressió social. Si la societat no coneix els riscos, no es preocuparà. En tertúlies de ràdio i televisió, quants científics i tecnòlegs hi van convidats amb assiduïtat? No per a parlar d’una cosa concreta del seu camp que ha passat aquell dia. Si les tertúlies són d’actualitat i no de política, hi haurà d’haver gent que sàpiga de ciència, igual que hi ha economistes. A més, el científic és un ciutadà com un altre, però sembla que només puguin parlar d’allò seu mentre que els altres poden parlar de tot.