Quadres on el paisatge el pintava Joost de Momper II i l'aglomeració de figures humanes eren retratades per Jan Brueghel el Vell (Mercat i safareig a Flandes); obres de gran format que dibuixaven tota una galeria de col·leccionista en els quals participaven més de tres pintors (com La Vista i l'Olfacte de Brueghel el Vell, Hendrick van Balen, Frans Francken II i altres); composicions que Peter Paul Rubens esbossava en dibuix i que un dels seus deixebles desenvolupava a l'oli, exposades juntes. «Rubens i els autors del barroc flamenc» és una bona oportunitat per veure les obres que conserva el Prado del mestre flamenc i dels seus deixebles, però també l'oportunitat extraordinària de veure els resultats, poques vegades apreciables, del bon funcionament dels tallers i de la col·laboració entre pintors —en aquest cas de l'Escola Barroca Flamenca.
La figura de Peter Paul Rubens (1577-1640) és, òbviament, l'estrella de l'exposició perquè el Museu del Prado ha permès viatjar obres cabdals de la seva col·lecció, algunes tan emblemàtiques com El judici de Paris, on l'heroi ha de triar —obligat per Júpiter— quina és la deessa més bella (Venus, Juno o Minerva) i la seva elegida, Venus, el premiarà amb l'amor d'Helena, cosa que provocarà l'inici de la guerra de Troia. «Les decisions tenen conseqüències», conclou el comissari de l'exposició, José Juan Pérez Preciado, com a lliçó de l'obra de Rubens.
Com en moltes de les seues obres, El judici de Paris, té molts elements a la composició, una certa sensació de moviment, belleses rubensianes (tal com han quedat fixades per sempre en la història de l'estètica), molta saviesa (en aquest cas sobre mitologia; en altres sobre religió o història).
Segons el director del Museu del Prado, Miguel Falomir, Rubens és un dels pocs pintors de la història que sap «satisfer el públic i els col·leccionistes sense trair-se mai a ell mateix», un artista amb una personalitat forta i un món propi que s'expressa en totes les seues obres, una qualitat escassa que han tingut «el Bosch, Paolo Veronese, Rubens i pocs més».
Segons Falomir, Rubens va ser un dels pintors més cultes, «un dels tres amb més cultura de tota la història de l'art», amb una alegria de viure i una bonhomia que es reflectia en la seva obra i la seva vida. «Va tindre molts ajudants —recorda Falomir— i no va tenir cap recança a potenciar la carrera dels seus aprenents, com la d'Anton van Dyck, per exemple».
Davant per davant d'El judici de París, a l'exposició de CaixaForum, hi ha un petit dibuix i una gran representació d'El rapte d'Europa, una altra història mitològica que recullen diversos autors. El dibuix petit és l'esbós que va fer Rubens perquè els seus deixebles en poguessin fer una obra de gran format. El dibuix de Rubens ja té tots els detalls que després Erasmus Quellinus repetirà a l'oli en l'obra que podem veure al costat.
Potser l'origen d'aquesta col·laboració artística inèdita es pot deure a dues característiques de l'Escola Barroca que el comissari Pérez Preciado destaca només entrar a l'exposició. El primer que veurà el visitant serà una recreació del taller de Rubens —no una rèplica exacta del seu taller, sinó més aviat una reproducció fidel del que sabem d'aquells espais. El segon, un espai titulat «La creació ravatada» que explica «l'exaltada pulsió creativa» de Rubens, però també la consideració que Rubens tenia d'ell mateix i dels pintors: ja no es retrataran amb un pinzell a la mà sinó com ho faria un burgès, una persona fonamental per a la societat del seu temps. Rubens es considerava en un escalafó social elevat, precisament perquè era pintor, i això implicava un respecte equivalent pels seus col·legues de professió. Hi hauria competència, però no les enveges irracionals que havien enfrontat, per exemple, artistes italians del renaixement.
Les obres col·lectives de l'Escola Flamenca
L'exposició explica i analitza molt bé la importància de la Contrareforma en les obres de l'Escola Flamenca; la importància del mecenatge i el col·leccionisme; la influència dels poderosos sobre l'art; l'estudi gairebé anatòmic que feien dels rostres dels retratats, però també dels cossos dels animals en moviment (i que reflectien en imatges de caceres i natures més vives que mortes).
Curiosament, en la majoria d'aquests àmbits expositius es poden veure obres col·lectives que són estranyes en altres moviments pictòrics. L'exemple més evident està en la sala de «Mecenatge i col·leccionisme» i es diu La Vista i l'Olfacte i immortalitza obres que fan al·lusió a aquests sentits corporals en la sala d'un col·leccionista d'art on l'horror vacui és evident. Curiosament, segons Pérez Preciado, aquestes obres recollien la col·laboració de molt diferents artistes de l'Escola perquè hi pintessin un quadre de la seva especialitat (els paisatgistes, un paisatge; els experts en natures mortes, retrataven un animal, etc.). L'objectiu, segons Pérez Preciado, era demostrar el valor de l'art que rebia la protecció d'un mecenes, en aquest cas la governadora dels Països Baixos que apareix retratada en aquest espai diverses vegades, la infanta Isabel Clara Eugènia.
Així, La Vista i l'Olfacte apareix signat aquí per Jan Brueghel el Vell (al web del Prado l'atribueixen a Brueghel el Jove), Hendrick van Balen, Frans Francken II i altres (Sebastian Vrancx, per exemple). A l'angle inferior dret, per exemple, apareix una obra que sembla copiada d'una altra que el visitant s'ha trobat en el mateix espai: Garlanda amb la Verge, el Nen i dos àngels de Brueghel el Vell i Giulio Cesare Procaccini.
El festival de col·laboracions arriba al vuitè àmbit de l'exposició, «Dins i fora», sobre l'habilitat per retratar la vida quotidiana a l'interior de les cases, però també a l'exterior. I aquí es poden veure obres de —novament— Brueghel el Vell, com Mercat i safareig a Flandes, amb Joost de Momper II —que fa el paisatge— i de David Teniers que signa Berenar de vilatjans amb el paisatgista Lucas van Uden. Un festival.