Als peus de la Seu de Mallorca hi ha el parc de la Mar, un espai d’uns 90.000 metres quadrats, amb un llac artificial on es reflecteix la catedral, arbres, passejos, jardins, bancs, escultures... Juntament amb els palaus de l’Almudaina i del Bisbe conforma la imatge més coneguda de la façana marítima de la capital balear.
Podria haver estat molt diferent. Ara fa cinquanta anys, a les acaballes del franquisme, l’Ajuntament de Palma i el Ministeri d’Obres Públiques hi volgueren fer un enorme aparcament de superfície, amb uns arbrets i algunes plantes per dissimular. La reacció popular, esperonejada inicialment per insignes noms de la cultura com Joan Miró, entre d’altres, ho impedí.
El que avui és el parc de la Mar era aleshores una zona sense ús —ocupada per aparcaments improvisats i, a vegades, fires de tota mena, com la del Ram—, que s’havia anat guanyant a la mar d'ençà de principis del segle XX i sobretot des de l’any 1969, quan es finalitzaren les obres de l’autopista que uneix Palma i l’aeroport. El 1972 el Ministeri d’Obres Públiques definí la zona com a futur parc. El 1974 es publicà el projecte que havia de conduir l’Ajuntament de Palma i que consistia en un enorme aparcament en superfície recobert d’unes plantes i alguns arbres per fer veure que era una zona verda.
Tot d’una Joan Miró s’hi va oposar. Amb els seus amics l'arquitecte Josep Lluís Sert i l’escultor nord-americà Alexander Calder s’oferiren al consistori per assessorar-lo desinteressadament i cedir obres d’art per al futur espai verd, si s’avenia a refer la idea inicial del gran aparcament. L’Ajuntament, presidit per Rafael de la Rosa, declinà l’oferta.
La negativa aixecà tot d’una àmplia resposta crítica del món de la cultura local, en especial a través d’articles a la premsa de Palma. I ràpidament s’hi sumaren altres veus, com la de l’arquitecte i urbanista Gabriel Alomar, autor de la reforma de Palma que porta el seu nom i que escriví al Diario de Mallorca del 27 de novembre de 1974 un article en el qual assegurava que amb aquell projecte «la funció de zona verda i de parc públic ha quedat desvirtuada».
Els nervis començaren a surar entre la classe política del franquisme local, gens acostumada a rebre crítiques públiques. Diferents regidors de l’Ajuntament es posicionaren a favor de revisar el projecte. El batlle s’hi oposà. Tot seguit, convocà una insòlita roda de premsa —aleshores no se’n feien— per anunciar que convidava Alomar a una visita al seu despatx on li explicaria totes les característiques del disseny. No li serví de res. En sortir, l’urbanista insistí en les seves crítiques, en declaracions al diari Última Hora, el 4 de desembre, i reclamà que s’acceptàs l’aportació de Miró, Calder i Sert.
El 8 de gener de 1975 el president de l’empresa constructora feta a posta (Parkmar S.A.), l’enginyer mallorquí Antonio Parietti Coll, publicà una carta en el Diario de Mallorca recordant que tot es feia «d’acord amb la legalitat». Era la primera vegada a les Balears que un responsable d’una obra pública durant el franquisme es justificava.
En els mesos següents les opinions crítiques i els articles contra el projecte es multiplicaren en els dos diaris citats. El 7 de juny el periodista Antoni Torres, d’Última Hora, publicava un reportatge en el qual s’assenyalava que alguns dels principals accionistes de l’empresa concessionària de les obres i del futur aparcament també eren membres de les societats que havien construït i tenien la concessió d'altres dos aparcaments de Palma —els de les places Major i Berenguer de Palou— i que, a més, havien tengut o tenien importants càrrecs a l’Administració de la dictadura a les Illes: el citat Parietti havia estat cap d’Obres Públiques a les Illes, Joan Torres era enginyer del mateix departament, Miquel Coll era advocat de l’Estat... Coincidència que portaven el redactor a concloure que «el lector és intel·ligent i associarà idees i deduirà conseqüències lògiques».
Els nervis, cada cop més intensos, començaren a fer recular el batlle. Intentà una aproximació a Miró, però fracassà. Sert advertí el 4 de juny a través del Diario de Mallorca que «si no es canvia (el projecte) ni Miró, ni jo ni ningú voldrà veure’s mesclat en quelcom que és molt comentat en tots els ambients artístics de tot el planeta». El gran arquitecte exagerava, però no hi havia dubte que l’oposició creixia. Els grups i partits dissidents il.legals s’hi apuntaren i feren córrer per Palma fullets amb un eslògan que es faria famós: «Parc sí, pàrquing no».
El 6 de juny de 1975 —ara farà mig segle— una minimanifestació —no autoritzada, per descomptat— va recórrer la distància entre la plaça de Cort, on hi ha l’ajuntament, i l’esplanada on es feien les obres. Obria la marxa una pancarta, en català, que deia «Volem un parc, no un pàrquing. Quina Vergonya!». Només era un grapat de gent i la marxa durà deu minuts o un quart d’hora. Fou suficient, però, perquè l’endemà els diaris mostrassin la imatge insòlita del desafiament públic al poder franquista municipal.
Els regidors de l'Ajuntament es dividiren. Els anomenats «oberturistes» —així es deia als càrrecs franquistes que volien canvis que «obrissin» la dictadura cap a la participació popular— es mostraren a favor de la reforma del projecte per fer un efectiu parc i s’enfrontaren als del «búnquer» —com anomenava la premsa liberal als franquistes més intransigents— que, amb el suport del governador civil —un feixista ultraretrògrad anomenat Carlos de Meer, una neta del qual, per cert, és actualment diputada del Congrés per Vox— al capdavant volien imposar mà dura i continuar amb les obres.
Organitzacions com l’Obra Cultural Balear i el Col·legi d’Arquitectes també se sumaren a les crítiques. Tant el Diario de Mallorca com Última Hora amplificaren les veus contràries al projecte gairebé cada dia.
Coneguts membres actius de la dissidència política, com Antoni Tarabini, que aleshores militava en el PCE, es convertiren en abanderats públics de l’oposició a l’enorme aparcament. El 17 de juliol Tarabini, entre altres, lliurava al batlle un manifest popular signat per 4.177 ciutadans en contra del projecte. Els jurats dels Premis Ciutat de Palma de 1975 demanaren el mateix. Mai havia passat res igual.
El mes d’octubre l’Ajuntament acceptà aturar el projecte i estudiar la possibilitat de refer-lo. El 20 de novembre moria el dictador, Francisco Franco. La vida política s’encalentí fort ferm durant els mesos següents i afectà de ple la polèmica de Palma.
El mes de maig de 1976 fou nomenat un nou batlle: Paulí Buchens, que s’identificava amb els antics «oberturistes» i que ara es deien «reformistes» —per voler la reforma de la dictadura cap a la democràcia—, els quals s’havien decantat en els mesos anteriors a favor de fer un nou projecte. I així va passar, finalment. L'Ajuntament convocà un concurs que el guanyà el 1978 el grup d’arquitectes Zócalo, amb Pere Nicolau al capdavant. Les obres del futur parc s’endarrerien en diverses ocasions i s’acabaren finalment el 1984.
Palma havia guanyat el parc de la Mar que avui és part de la seva més coneguda façana marítima i que alhora és el símbol d’una batalla política que Miró, Sert i tants altres, amb molta gent anònima al seu costat, guanyaren al franquisme.