Va ser un dels artistes «que més intensament va participar en l'Exposició Internacional de Barcelona de 1929», va pintar els frescos de la cúpula del Palau Nacional; havia estat alumne de la Llotja al mateix temps que Picasso; va ser el primer director de l’Escola Superior dels Bells Oficis i va ser mestre de tota una generació d’artistes, entre els quals Joan Miró. Molts mèrits i una coincidència que, si més no, haurien de situar Francesc d’A. Galí entre els noms coneguts i reconeguts de l’art català. Tanmateix, són pocs els que els coneixen i encara menys els que el reivindiquen. El Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC) vol redreçar aquesta situació i li ha dedicat una exposició, «Francesc d’A. Galí. El mestre invisible», comissariada per Albert Mercadé, que es podrà visitar fins al 14 de setembre. Vol «vindicar la petjada del qui no va voler deixar rastre» i «fer visible aquell que es volia ocult».
El MNAC, instal·lat precisament en aquell Palau Nacional fet expressament per a l’Exposició del 1929, es mira el seu gran melic —precisament la Sala Oval— i la cúpula que Galí va decorar amb els seus frescos. Un art tan allunyat dels que xafen la sala que habitualment passa tan desapercebut com ha passat Francesc d’A. Galí a la història. Això, com diu el MNAC, «ens permet revisar de forma crítica aspectes molt diversos, fins i tot manifestacions colonials ben explícites, que, d'altra banda, es donaven sovint en aquesta tipologia d’exposicions universals». Pretenien fer una mirada cosmopolita i reproduïen relats colonialistes.
Galí era nebot de Pompeu Fabra —amb qui va conviure fins als vint anys— i fill de Bartomeu Galí i Claret, catedràtic de Retòrica de la Universitat de Barcelona. Als quinze anys ja va entrar a la Llotja, «en la mateixa promoció que Pablo Picasso; el tiet Pompeu el va introduir a la colla dels Quatre Gats (Santiago Rusiñol, Ramon Casas, etc.) i amb 19 va entrar a l’acadèmia del pintor i decorador Claudi Hoyos. Va culminar aquesta meteòrica carrera estrenant, ell, com a propietari i professor, una Escola d’Art quan només tenia 22 anys». Ja havia passat, segons es pot apreciar a l’exposició, una etapa modernista influenciada per Rusiñol i Casas (L’anarquista de 1898 n’és testimoni) i una de simbolista que s’allargarà des de començament del XX fins al 1915, com a mínim (s’aprecia en un cartell per la revista Vell i Nou d’aquell 1915).
La seva importància rau, però, en el fet que la seva llibertat i modernitat artística es va projectar sobre dues generacions d’artistes, primer des de la seva Escola d’Art (1902-1915) i a partir d’aquí com a nou —i primer i únic— director de l’Escola Superior dels Bells Oficis que va fundar la Mancomunitat de Catalunya i que Primo de Rivera va fulminar el 1924. En la primera etapa, segons l’exposició, va influir en «els continuadors del noucentisme»: Josep Aragay, Rafael Solanic, Francesc Vayreda, Manuel Humbert o Jaume Mercadé. També va ser alumana de l'escola Lola Anglada. En la segona, influiria en l’avantguarda en majúscules: Joan Miró, el ceramista Josep Llorens i Artigas i el gravador i pintor E. C. Ricart.
Sense Galí no hi hauria Dona i ocell
La mostra recull un testimoni de Joan Miró sobre les tècniques d’ensenyament de Galí i com el van influir. El Miró jove —confessava el Miró gran— no sabia «veure el volum» dels objectes i en Galí es va inventar un mètode per resoldre-ho: l’obligava «a palpar diferents volums (una patata, una poma, un rostre, un roc) amb els ulls embenats» per tal de «copsar-ne la forma interna», aclareix el MNAC.
No hi ha «res millor», segons Miró, «que desenvolupar la memòria intuïtiva de les formes per donar sentit a la forma». D’aquí, d’aquestes lliçons de Galí, va néixer el seu interès per l’escultura.
A l’Escola dels Bells Oficis que la Mancomunitat li havia encarregat pensar i dirigir, Galí va començar una pedagogia de peus a terra, amb oficis com «arts de la terra, jardí, fusta i tapisseria». Però els professors eren alguns dels seus millors alumnes de l’Escola d’Art, com Josep Aragay (ceràmica) i Jaume Mercadé (joieria), i altres figures destacades dels seus àmbits: Pau Gargallo i Esteve Monegal en escultura; Nicolau Rubió i Tudurí en jardineria; Joaquim Folch i Torres en història de l’art...
La dictadura de Primo de Rivera va acabar amb aquesta etapa profitosa de la mateixa manera que la de Franco acabaria amb la següent —i expulsaria Galí de Catalunya.
Quan l’Escola dels Bells Oficis se’n va anar en orris, Galí va ressuscitar com a cartellista amb una obra rica en imaginari noucentista («vaixells, deesses, orenetes i flora mediterrània») i «recursos propis de l’avantguarda (síntesi de volums, colors i formes).
A la mostra del MNAC se’n poden veure diversos de la mateixa exposició del 29. I, de fet, el cartellisme és un dels suports artístics que més permetrien ocultar l’artista. És més fàcil, i habitual, ignorar l’autor d’un cartell que el d’una obra exposada en una galeria, on tothom va a cercar la signatura.
© Museu Nacional d’Art de Catalunya
Potser l’altre suport on la signatura queda encara més ignorada seria la pintura mural (si bé la Capella Sixtina de Miquel Àngel seria l’excepció; el nombre de pintures murals l’autor dels quals desconeixem, o és directament anònim, és majoritari), i potser per això va ser l'encàrrec següent que Galí va acceptar: els frescos de la cúpula del Palau Nacional, que també es construïa per a l’exposició del 1929.
Sis mesos es passaria Galí damunt d’una inestable bastida que li donava accés a les parets còncaves de la cúpula. Tota la resta de la seva vida tindria malsons per culpa de l’alçada i la sensació de perill.
Sobre les pintures murals («35 figures al·legòriques» per resumir «la cultura espanyola en els àmbits de les belles arts, la ciència, la religió i la terra»), a l'exposició trobem les reflexions de crítics i experts com Juan Carlos Bejarano, Natàlia Esquinas, Maria Jorquera i Albert Mercadé —sobre els aspectes historiogràfics— i de Pilar Bonet, Eudald Carbonell, Ingrid Guardiola i Miquel Missé, pel que fa al vessant més cultural i crític.
L’exposició acaba amb la producció de Galí a l’exili, allunyat ja dels seus deixebles, les seues escoles i les obres que silenciosament havia conreat. A Londres, Galí va quedar a l’ombra de la pintora surrealista Ithell Colquhoun (Shillong, Índia, 1906-Lamorna, Anglaterra, 1988), que canviaria «el signe de l’art de Galí per sempre més», diu l’exposició.
Al Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera s’explica més a fons el paper que va tenir durant la Guerra Civil, al Consell de l’Escola Nova Unificada, i com a director general de Belles Arts de la República en «l’operació de salvaguarda del patrimoni artístic més important de la història recent, que va posar a refugi més de tres mil obres d’art, entre les quals hi havia del Prado, que foren evacuades a Suïssa, un episodi heroic i pioner, passant per València, Barcelona i l’Empordà».
El número magistral de l’equilibrista Galí.