Ricardo Costa, que fou mà dreta de Francisco Camps en la direcció del PPCV, és autor d’una de les frases més llegendàries de la política valenciana. El Nou d’Octubre de 2009, en plena tempesta Gürtel, va esquivar les pressions perquè renunciara a la Secretaria General del partit amb una expressió cèlebre: «En el PP la fiesta no se acaba nunca». Esteban González Pons, un dels homes forts de la direcció presidida aleshores per Mariano Rajoy, havia indicat que calia prendre mesures dràstiques amb celeritat, aquell mateix dia, tot al·legant que la festa acabava a l’hora de dinar.
Encara que han transcorregut 16 anys, la frase té una vigència enorme. I aquest dissabte, en una altra celebració, es plasmarà de manera clara. L’acte que Camps protagonitza a partir de les 11 hores a l’edifici Veles e Vents —un dels emblemes de la València que va impulsar en companyia de Rita Barberà— constitueix el tret d’eixida de la seua cursa per la recuperació del lideratge del partit. Perquè, efectivament, l’expresident Camps, 14 anys després de la seua dimissió per l’anomenat cas dels vestits, exonerat d’aquella i la resta de causes que el perseguien, aspira a rellevar Carlos Mazón com a president de la formació.
L’acte s’ha convocat amb l’excusa de commemorar els 30 anys de les majories absolutes municipals del PP i per a marcar-se el repte de la majoria absoluta, concentrant el vot de dreta com passa a Galícia, però, en realitat, aquesta és una excusa com qualsevol altra. La prioritat és transmetre múscul i capacitat de convocatòria, ni que siga amb una elevada edat mitjana dels assistents. La nòmina de militants del PPCV retirats de l’escena pública des que Camps ocupava la presidència és copiosa i ara veuen la seua manera de reivindicar-se. Hi intervindran diversos alcaldes de municipis menuts, l’exalcaldessa d’Alacant, Sonia Castedo, i l’exalcalde de la Vall d’Uixó i exvicepresident de la Diputació de Castelló, Vicent Aparici. Clourà l’acte, òbviament, el mateix Camps. I hi haurà música i vídeo, com en els festivals.
Es tracta del seu trampolí definitiu per a retornar, segons diu, a la «primera línia política». Ja fa mesos que Camps proclama el seu desig de presidir de nou el PPCV i, per aquest motiu, està pressionant la direcció estatal del partit perquè convoque el congrés ordinari dins el termini i en la forma escaient, tenint en compte que l’anterior va ser el 3 de juliol de 2021. No obstant això, el president estatal del partit, Alberto Núñez Feijóo, ha preferit ajornar-lo indefinidament per la situació tan complicada que travessa l’actual president del partit i de la Generalitat, Carlos Mazón.
S’especula amb una fórmula successòria que no afecte l’alcaldia de València, amb Pérez Llorca com a president interí i Català com a nova presidenta del partit i futura aspirant a la Generalitat
A diferència de temps pretèrits, el PP s’ha dotat d’un sistema d’eleccions primàries particular. En qualsevol cas, contrasta bastant amb els temps en què enfrontar-se a la designació digital del president de torn representava una pràctica més perillosa que el puenting. Ara, tots els militants que vulguen votar en el procés han d’inscriure’s en una llista —han d’estar al corrent del pagament de les quotes i donats d’alta com a militants des d’un any com a mínim— de la qual també ixen els possibles candidats a la presidència de la formació. Amb una xifra d’avals accessible, qualsevol dels inscrits pot participar en la cursa per a esdevenir el president o la presidenta del partit.
En unes circumstàncies normals, ningú no gosaria competir contra el president de la Generalitat. Però ara, atesa la seua feblesa, és una hipòtesi plausible. De fet, ni tan sols Núñez Feijóo es mostra taxatiu quan se li demana pel futur de Mazón. Algunes veus sostenen que no és en absolut descartable un relleu cap a la primavera de 2026, quan la reconstrucció estiga encarrilada i l’horitzó electoral —maig de 2027— aparega a la vista. Seria el moment, doncs, de celebrar el congrés ara ajornat.
S’especula amb una fórmula successòria que no afecte l’Ajuntament de València, amb Juanfran Pérez Llorca o un altre diputat de perfil baix com a president interí i María José Català com a nova presidenta del partit. De cara als comicis, ella encapçalaria la llista a la Generalitat i caldria trobar-li un relleu a la candidatura del cap i casal, probablement el seu dofí i actual portaveu del PP al consistori, Juan Carlos Caballero. En aquesta jugada d’escacs, Mazón podria conservar l’escó —llegiu-ne aforament— fins a la cita amb les urnes.
Les sandàlies del pescador
I és ací, enmig d’aquest maremàgnum, on pretén pescar Camps. Per això pressiona amb insistència demanant que es convoque el màxim conclave del PPCV, del qual voldria eixir com a nou papa. Indignat perquè ni Feijóo ni Mazón no s’han molestat a telefonar-lo després de les seues últimes absolucions; ben conscient del «sacrifici» que va efectuar el 20 de juliol de 2011, en renunciar a la presidència de la Generalitat a penes dos mesos després d’aconseguir la tercera majoria absoluta consecutiva —amb un rècord històric de diputats: 55 sobre 99—, Camps està neguitós pel seu futur i vol seure a la taula en què es dilucide el futur immediat del PPCV. Del seu partit.
La seua relació amb Català i Mazón és encara més freda que la de Mazón i Català entre si, que aviat és dit. Ben mirat, no té res a perdre. I amb Núñez Feijóo, tampoc no té feeling. Quan aquest va accedir a la presidència de la Xunta de Galícia, l’any 2009, Camps ja arrossegava l’estigma de la seua imputació en el cas Gürtel. Per tant, no van entaular una relació especial.
Ni Feijóo ni Mazón no s’han molestat a telefonar-lo després de les últimes absolucions, cosa que ha indignat Camps
En aquest serial, tots els implicats, tret de Camps, volen guanyar temps. Mazón, perquè manté l’expectativa de repetir com a candidat sempre que no hi haja novetats en els jutjats o sobre el seu parador durant la vesprada del 29 d’octubre. Català, perquè, en cas de fer-ho, s’estimaria més emigrar a la Generalitat havent completat els quatre anys com a alcaldessa de València. Feijóo, perquè el PPCV és un vesper i moure-hi res comporta un perill. I Vicent Mompó, president de la Diputació de València i del PP provincial, perquè cada vegada està més ben posicionat de cara a una possible rifa de càrrecs; està acumulant una experiència valuosa com a gestor, que alhora li fa guanyar ascendència sobre el partit i compensar les seues limitacions com a orador.
Camps, en canvi, necessita sacsejar el tauler. El seu acte d’aquest dissabte és molt més que un simple «estic ací». És l’inici d’un tour de force per a recuperar l’estatus perdut. Qui el coneix bé assegura que està molt dolgut per l’absència de trucades tant de Feijóo com de Mazón. Si abans podia haver-se conformat amb una acta de senador, ara, la voluntat de retornar a la «primera línia» significa alguna cosa més que això.
Costa de creure, i molt, en unes primàries que enfronten Camps amb algun dels pesos pesants del PPCV present. Unes primàries Camps-Català, Camps-Mazón o Camps-Mompó semblen impossibles en un partit com aquest, refractari als espectacles pirotècnics, i en una conjuntura com l’actual, totalment influenciada pels efectes de la dana. Però el soroll orgànic tampoc no era moneda de canvi, i ara n’hi ha. I prou.
D’alcalde a president
Ara bé, el ressorgiment de Camps no és ni serà flor d’un dia, ni de bon tros. És conscient del poder que reté. Sap que els seus fidels sempre estaran al costat seu. Molts d’ells són velles glòries del partit, és cert, però, al capdavall, tots els vots valen igual.
Camps ho té clar: vol seure, al costat de Feijóo i de qui siga més, a la taula en què es dilucide el futur immediat del PPCV
A més, cal tenir en compte que Mazón ha perdut bona part del control que ostentava sobre la província de València, on Mompó comença a volar tot sol, i que Català mai no ha tingut una legió de seguidors —no es pot parlar, tampoc en aquests termes, de l’existència d’un sector «catalanista» en el PP valencià—, per bé que compta amb un suport de luxe: el de González Pons. La persona més pròxima a Feijóo que li ha recomanat desfer-se de Mazón en favor de Català.
Lluny queden els anys d’El Agujero, el bar situat als voltants de l’estadi de Mestalla en què Camps i González Pons, en les hores lliures que tenien a la Facultat de Dret, compartien experiències i simpaties ideològiques. Pons ara veu el desig de Camps de retornar a la «primera línia política» com una autèntica excentricitat. González Pons ja no pertany a la colla de Camps; la seua colla ara són els centenars i centenars de persones que va conèixer en els seus anys a la presidència del partit i de la Generalitat, i que li juren lleialtat.
L’operació retornde Camps està en marxa. Abans dels comicis municipals de 2023 ja va dir que ell era el millor candidat possible per a derrocar Joan Ribó. Fins i tot va arribar a precisar la xifra de vots per a ser ell el candidat a l’alcaldia: 200.000 paperetes. María José Català va obtenir-ne 150.000. Va reiterar que estava «amb molta il·lusió, amb molta experiència acumulada» i que posseïa «un coneixement exhaustiu de la ciutat». Des del Foro Populares 2020, creat aquell any en companyia del desaparegut Pedro Agramunt per a contribuir al rearmament ideològic del PPCV, va seure les bases de l’ofensiva actual.
Ara, però, ja no parla de ser alcalde, sinó de ser president. Més concretament, de presidir el partit. Anhela recuperar el càrrec que ocupà entre 2004 i 2011. I, chi lo sa? Per què no?, tornar a optar a la presidència de la Generalitat. La foto de família multitudinària d’aquest dissabte, al Veles e Vents, posarà encara més nerviosa alguna gent. Definitivament, Camps ha declarat l’estat d’emergència en el PP.