El debut de Nun amb 'AÜC': cridòria sofisticada i necessària

Contaven Nun en una entrevista que buscant sinònims van arribar al terme aüc, un crit perllongat i emès amb potència per esporuguir animals o persones. Però el disc no tracta de posar-nos la por al cos, sinó de comunicar a través de les lletres de les cançons un seguit d'estats d'ànim, el neguit per un món hostil i que no funciona. I ho fan amb un discurs musical ben elaborat, que s'abeura de manera estructural del jazz —la formació de Fossas i Oliver sembla que hi té a veure—, però també d'uns altres estils, fins a bastir un àlbum de debut sòlid i amb un nivell de maduresa compositiva que fa temps que ha deixat de sorprendre en les noves fornades de músics.

Un primer disc —disponible a les plataformes des de finals de febrer i presentat a la sala Heliogàbal el cap de setmana passat— que s'esbrina cuinat a foc lent i que ha comptat amb la col·laboració del baixista Pau Rosés, la teclista Eli Pons i el bateria Alberto Solé. Del disc havíem tingut com a avançament «Mel i molsa», un tema pop amb acabats jazzy i arranjaments senzills però eficients, que posa en primer terme la veu de Fossas per contar una història sobre amors a primera vista. Una temàtica amable que no prefigura el contingut de la resta del disc.

«Què pot passar?» és una cançó juganera en fons i forma, un cant a la infantesa i la innocència, arranjat en conseqüència i interpretat amb gràcia. Que no passaria de ser un tema senzill però bonic, que ja és, si no fos per una deliciosa i adhesiva tornada. «No puc més» és un gir temàtic, una incursió en la violència cap a les dones, un tall musicalment convencional que té la força en una lletra escrita en segona persona: «Sé que no és amor i doncs, / no sé per què no agafo i no faig les maletes, / per anar-me’n lluny de tu, / a on lloc on estigui bé i no em faci mal ningú».

L’altre avançament, abans de publicar el disc, va ser «A les dones (que plorem a les fosques, soles i en silenci)», un tall de títol significatiu i bell, un menys és més, en què veu i guitarra s’entrellacen de manera bàsica i elegant per contar una història de sororitat, de nou en segona persona, però amb un to ben diferent: «Tu que pateixes però no et deixes trepitjar, / dona’m la mà». Com elles diuen, una cançó de dones i feta per a dones. Que els homes hauríem d’escoltar amb atenció.

Amb tot, musicalment és més interessant «Tant de bo», amb una estructura més complexa que passa de ser una cançó remorejada i acompanyada d’un piano i una línia de guitarra melancòlic, a un segment més efervescent i rítmic, molt ben rematat, per contar una història de desamor subratllada per un falset commovedor: «Que no vull seguir aquí, / vull poder dormir per fi. / Tant de bo la roba estesa / no m’empleni de tristesa». Moment àlgid. Una complexitat que tornem a trobar en «Enrenou», farcida de capes i de detalls instrumentals i vocals. Un encert dels grossos que serveix per a parlar de la solitud i la por.

«Pollock», mentrestant, torna a visitar la temàtica del desamor, amb una factura obertament jazzística visible en la línia de baix i en una trompeta que agafa el protagonisme juntament amb el joc de veus. En contraposició, «Si no sentís» és un tall de pop adult, de formes clàssiques, però molt ben construït, la que consideren la cançó «més personal del disc», amb un text que explora les sensacions d’ofec de les males èpoques, les veus que sonen en el cap. Un bon to sostingut per «Em sap greu», una cançó amb un protagonisme molt marcat del piano, que va creixent mentre l’escoltes. I quan la tornes a escoltar. «Tinc por de perdre-ho. / No vull estar sense vosaltres en aquest planeta», canta Fossas, en un tall redó com un pilota.

«Cançó de bressol (per si la necessites)» serveix per a abordar un altre registre, ara amb un arranjament de cordes, que bé podria tancar el disc, com una invitació al recer, a submergir-nos en un estat mental restauratiu. Si no fos perquè AÜC es tanca d’una altra manera, amb un tall final, introduït per un interludi, que és tota una declaració d’intencions, un inquietant «El món ja no m’agrada», que es qüestiona si no seria millor no haver anat a parar a aquesta vall de llàgrimes, a través d'una metàfora potent de retorn a l’úter matern. «Els peus congelats, de caminar descalça. / No trobo el camí, cap a la teva panxa. (...) / Deixa’m tornar dins, / el món ja no m’agrada», escoltem, poc abans que les percussions, les guitarres i uns cors fantasmals, una evocació llunyana dels Radiohead més hipnòtics, ens remoguen l’ànim, amb un punt colpidor de nihilisme.

Un crit d’alerta necessari, el contrapunt —o el complement— a un corrent majoritari de música efervescent i innòcua.