En febrer de 2022, el vot dʼAlberto Casero, un diputat extremeny del PP fins aleshores desconegut, va fer possible la convalidació de la reforma laboral acordada amb els sindicats i la patronal i que prèviament havia estat aprovada mitjançant un decret llei. Sense la seua errada telemàtica, el Govern hauria perdut una votació clau i el control de la legislatura. Les derivades dʼaquella derrota parlamentària haurien sigut imprevisibles.
El text va obtenir el suport de 175 diputats: els del PSOE, Unides Podem, Compromís, Més País, Ciutadans, Teruel Existe, Coalició Canària, Nova Canàries i el Partit Regionalista de Cantàbria i els quatre diputats del PDeCAT. En contra no sols es posicionaren el PP i Vox, sinó també socis habituals del Govern, com Esquerra, EH Bildu i el PNB, els quatre parlamentaris de Junts, els dos de la CUP, lʼúnic de Foro Asturias i el de Pablo Cambronero, un diputat trànsfuga de Ciutadans.
A tots ells van sumar-se, per sorpresa, els dos diputats de la Unió del Poble Navarrès (UPN), que van decidir desobeir a la direcció del seu partit, la qual havia tancat un acord amb els socialistes. Aquella insubordinació va provocar la ruptura de la UPN. Alberto Catalán i Sergio Sayas van convertir-se en diputats no adscrits i més tard, com era dʼesperar, han trobat recer al PP. Havien demostrat més lleialtat als populars que no a la seua formació. Un total de 174 parlamentaris van votar «no» a la reforma.
Una reforma «històrica»
La vicepresidenta segona i ministra de Treball, Yolanda Díaz, manifestà llavors que la reforma laboral, que va qualificar dʼ«històrica», milloraria la vida dels treballadors i de les treballadores. «Transitem cap a un model europeu; des dʼara els nostres contractes seran estables», pronosticà. El fantasma de la temporalitat, assegurava Díaz, quedava enrere.
Lʼacord amb la patronal i els sindicats era inaudit en una reforma dʼaquestes característiques era inaudit. Això va permetre, per exemple, el vot a favor de Ciutadans, aleshores liderada per Inés Arrimadas i amb Edmundo Bal com a portaveu parlamentari clarament defensor de la reforma.
«Per què hem de votar a favor dʼuna contrarreforma laboral que esmena la nostra, admirada en Europa, per a donar una eixida als tripijocs de Sánchez amb Podem?», va preguntar-se Casado
En canvi, els populars, encapçalats per Pablo Casado, no van alterar la seua postura contrària. En primera instància, van tractar dʼimpedir que la CEOE acordara la reforma laboral amb el Govern, i més tard, en veure que no ho aconseguien, van eixir al pas qualificant-la de «fum» i de «contraproduent». Els socialistes havien evitat el desig dʼUnides Podem de derogar íntegrament la reforma aprovada en temps del PP. La que, presumien els conservadors, havia permès de crear tres milions de llocs de treball. «Per què hem de votar a favor dʼuna contrareforma laboral que esmena la nostra reforma, admirada en Europa, per a donar una eixida als tripijocs de Sánchez amb Podem?», es preguntava retòricament.
Per la seua banda, Vox va concentrar les seues crítiques, com acostuma a passar quan parla dʼocupació, en els «privilegis als sindicats». Ells propugnaven un Estat «fort però petit, auster, eficaç i àgil», és a dir, amb molta menys pressió fiscal.
«Un mileurista és un dosmileurista atracat per lʼEstat», denunciava lʼextrema dreta, posant lʼaccent en què una part dels diners recaptats en concepte de lʼIRPF es dedicaven a «pagar el vergonyós cost de la festa de les autonomies». Curiosament, en cinc dʼelles —Castella i Lleó, País Valencià, Aragó, Múrcia i Extremadura— accedirien al govern poc després.
Lʼatur, en mínims
Quatre anys després de lʼaprovació al Congrés de la reforma laboral, les dades parlen amb nitidesa. La dada de desocupats que lʼInstitut Nacional dʼEstadística (INE) publica periòdicament a través de lʼEnquesta de població activa (EPA) indica que lʼatur es troba en mínims històrics. Des de lʼinici de la crisi econòmica i financera de 2008, que no hi havia unes xifres tan optimistes.
Així, en el primer trimestre dʼenguany, la taxa de desocupació sʼha situat en lʼ11,36%, amb la previsió que quede per sota de lʼ11%, coincidint amb la campanya estival. Fa tot just deu anys, lʼEPA informava que el percentatge de desocupats era del 23,78%, més del doble que no ara, i en 2014 va fregar el 26%. Una de cada quatre persones en edat de treballar no ho feien, mentre que ara nʼés una de cada deu.
Quan el Partit Popular va abandonar el Govern dʼEspanya víctima dʼuna moció de censura, lʼatur estava en el 15%. Des dʼaleshores, malgrat els discursos catastrofistes, la desocupació no ha deixat de reduir-se, fins i tot després de lʼimpacte greu que va implicar la crisi del coronavirus. Els milers i milers dʼERTO que van aprovar-se en aquell moment, en els moments més durs de pandèmia, van servir per protegir 3,6 milions de persones. La figura de lʼERTO, prevista amb el Govern de Mariano Rajoy, va salvar centenars de milers de llocs de treball i més tard ha estat aplicada, igualment, en crisis puntuals com la de la dana del País Valencià.
En els darrers deu anys, la xifra de treballadors i treballadores ha crescut vora cinc milions de persones al conjunt de lʼEstat. A les acaballes de 2014 nʼhi havia 16,95 milions, i ara, 21,76 milions. Des de 2023 sʼha aconseguit batre el rècord dʼafiliats a la Seguretat Social de manera repetida.
No obstant això, continuen havent-hi dèficits evidents. Lʼatur juvenil és líder a la Unió Europea, amb el 26,5% dels menors de 25 anys sense un lloc de feina. La xifra es troba a mig camí del 21,1% del primer trimestre de 2008 i del 35,5% del primer trimestre de 2009, quan la crisi va començar a colpejar de manera especialment dura a la població més jove que sʼhavia incorporat al mercat laboral, sovint en feines molt precaritzades, com els serveis o la construcció. Eren els temps en què les taxes dʼabandonament dels estudis se situaven pels núvols.
Lʼatur dels majors de 54 anys també es manté en unes xifres homologables. El 5,9% dels desocupats en aquesta franja dʼedat del primer trimestre de 2007 queda ben lluny; ara és de vora el doble, el 10,4%, però molt inferior al 19,8% a què es va arribar en els moments més durs de la crisi.
El gran repte, en tot cas, continua sent lʼatur femení, que no deixa de superar el masculí. Això sí, amb algunes notícies positives. Mentre que en el primer trimestre de 2007 la taxa femenina (11,2%) gairebé multiplicava per dos la masculina (6,3%), ara aquest diferencial sʼha reduït a la mínima expressió, amb un 12,7% de desocupació femenina i un 10,1% de desocupació masculina. Val a dir que, en el primer trimestre de 2013, la taxa de desocupació femenina era del 27,3%.
Les assignatures pendents, doncs, són les ja conegudes, ni que siga amb una afecció menor a la de temps pretèrits. Unes condicions laborals proactives, que redunden en benefici de la conciliació familiar i del trencament de la bretxa de gènere encara existent en els sous de determinades feines, han de contribuir a atenuar aquesta problemàtica.
Lʼatur encara està a una certa distància de les èpoques en què José Luis Rodríguez Zapatero presumia de perseguir la «plena ocupació». La dels anys del boom immobiliari, quan Espanya presentava poc més del 8% dels desocupats. Avui aquesta taxa és de lʼ11,4%, però la xifra de dʼafiliats a la Seguretat Social és notablement superior: dels 14,7 milions dʼaleshores sʼha passat als 24,5 milions de lʼactualitat.