Fa ben poc que l’Albert Lloreta ha sigut pare. Diu que té poc més d’una dècada —fins que el seu fill s'acosti a la pubertat— per entendre les profunditats d'Internet, per seguir el ritme a una realitat que canvia cada vegada que algú acluca els ulls. Aquest exercici, el d’entendre com funciona l’univers que anomenem món digital, és l’únic remei que Lloreta veu efectiu per a protegir els adolescents dels mals que es puguin trobar en aquesta realitat.
«Adolescence és el producte perfecte per generar pànic als pares», anuncia. L'expert en cultura digital no pot suportar la tendència a prohibir els mòbils. «Crec que és la cagada màxima», assegura. I recorda el leitmotivde la sèrie del moment: un adolescent que passa hores a l’habitació, aparentment segur sota la vista dels seus pares, però amb accés al perill d’Internet. «T’has interessat mai per què fa el teu nen a l’ordinador?», pregunta Lloreta als pares del Jamie.
Considera que, en lloc d’hostilitzar el món digital, és important formar-ne part, entendre’l, poder mirar plegats un vídeo de YouTube o comentar si un creador és divertit, un matat o un perill. «Ens hem de formar una mica més tots, cal dedicar-hi energia. Crec que la cosa antipantalles és mandra de voler entrar en el fang», diu.
A més d’opinar sobre la tasca difícil de gestionar joves i pantalles, parlem amb Albert Lloreta sobre Silicon Valley, tecnofeixismes i feixismes tradicionals i maneres de contrarestar tot això.
—Escriu que «Silicon Valley prepara un cop contra la democràcia». Ja no és Trump ni Alvise Pérez sinó les mateixes plataformes les que amenacen el sistema democràtic?
—Quan parlem de Silicon Valley ho fem de manera abstracta. Hi ha molta gent influent i important a Silicon Valley, a part d’Elon Musk i Mark Zuckerberg, que tenen una ideologia semblant, que és un llibertarisme radical. És a dir, una creença absoluta en el mercat combinada amb una obsessió que les solucions a tots els problemes del món es resolen amb la tecnologia.
Aquestes figures també escriuen, comparteixen les seves idees i darrerament s’han convençut molt les unes a les altres que la democràcia i aquestes solucions tecnològiques estan enfrontades. O guanyen els uns o els altres. Ho plantegen com una guerra entre la democràcia o les solucions tecnològiques, o ells o el sistema dels estats nació.
—És una nova forma de neofeixisme?
—No sé si són feixistes en el sentit literal, en la ideologia de creure en una raça superior, en un nacionalsocialisme, sinó que són en tot cas tecnofeixistes que creuen que les seves solucions i la seva visió són els que salvaran la humanitat, i no les democràcies. I això, que sembla una flipada de ciència-ficció, ho deixen molt clar des de fa anys. I són els inversors de Facebook, Twitter, PayPal…
—Els diuen la PayPal màfia?
La PayPal màfia, sí. Són gent que clarament té l’objectiu de destrossar la democràcia i han fet equip amb els feixismes clàssics, perquè els va bé per destruir les eines que tenim des de les democràcies per a protegir-nos.
—Aquestes aliances amb els feixismes clàssics es veuen clarament amb la relació de Musk i Trump, però també hi són amb altres líders polítics?
—Sí, Meloni va arribar a un pacte amb Musk amb el tema dels satèl·lits, Musk va invertir en l’ACD d’Alemanya durant la campanya, amb l’Orbán ja fa temps que estan en aquesta òrbita, via Trump també té relacions amb Milei… L’Elon Musk és la persona més representativa d’aquest vincle en l'àmbit mediàtic, però per darrere hi ha molts lligams. Hi ha moltes infraestructures i molts serveis de seguretat d'empreses com Palantir. Palantir és l’empresa que té més contractes de seguretat als Estats Units i estan fent una mena de proposta perquè gairebé substitueixi el Ministeri de Defensa als Estats Units.
Aquests vincles, que no són els més mediàtics, ja s’estan duent a terme en aquests països on la democràcia ha entrat dins un espai estrany d’autoritarisme, com amb Milei o Meloni, i en els llocs on encara no, ja es veu que es comença a dibuixar l’aliança. Aquí amb Vox no ho hem vist tant…
—Potser perquè no són al poder.
—I no hi ha aquesta expectativa tan gran, com a França o a Alemanya, que són una força molt gran, però tard o d’hora passaria el mateix.
—Per tant, hi ha una doble amenaça: el tecnofeixisme i el feixisme actual, a qui els tecnofeixistes donen suport.
—Tenen un acord, estan aliats.
—És per aquestes aliances que a l’extrema dreta els funciona tant el seu missatge a les xarxes? O hi juguen altres factors, com que potser l’espai democràtic s’ha adormit?
—Tot això suma. Per una banda, hi ha una tradició reaccionària anterior a les xarxes que progressista. Més que res perquè tenien les portes tancades als mitjans convencionals i van fer l’abordatge al món digital abans per supervivència. Un tio d’extrema dreta l'any 2000 no podia anar a fer tertúlies a la Ser o a la Cope.
Què va muntar l’extrema dreta a Espanya, per exemple? ForoCoches, el 2002. ForoCoches s’ha anat barrejant amb la cultura memètica espanyola fins a fer que els grans youtubers que neixen el seu imaginari no sigui el dels mitjans convencionals sinó el de ForoCoches i altres espais. Es barregen els youtubers fatxes amb els youtubers d’entreteniment, fent que la política per defecte en aquests espais sigui més reaccionària o d’extrema dreta, tot i que no sempre sigui explícit. Per exemple, el Rubius i Elxocas el que fan és reproduir el que és convencional al seu entorn. No pensen en política. En el seu ambient aquestes idees estan molt acceptades.
—I per l’altra?
—Per l’altra, els espais d’esquerres o progressistes han menystingut i encara menystenen la cultura digital. Primer no la feien servir, no l’entenien i la veien lluny, i ara que els agafa entre FOMO i pànic, o bé fan un discurs purità antipantalles perquè «internet està destruint els joves, heu de mirar Adolescence que veureu la llum» o bé intenten de pressa i corrents fer-se els guais i entrar en aquests espais sense un interès i una entesa real. Intenten jugar amb uns codis i uns llenguatges que no són els seus, mentre l’extrema dreta fa anys que té molts creadors que no tenen aspiracions polítiques més que aquests espais, i això els fa semblar molt més atractius als adolescents. El youtuber guai o la política que de sobte es fa un canal per veure si em pot atraure.
I després hi ha l’element de com el disseny d’aquestes plataformes fomenta la dispersió i la fragmentació dels missatges, i això fa que sigui més fàcil sembrar el caos. Quan la teva ideologia està basada a assenyalar enemics molt greus i crear sensacionalisme és més fàcil fer servir aquests fragments de realitat que són els continguts, que els reps sol i de manera aleatòria, sense context, és molt més fàcil vestir un discurs destructiu i populista.
—Tot això no té a veure amb les edats, oi? Més enllà dels fatxatubers, hi ha polítics que toquen la vuitantena, o partits polítics institucionals d’extrema dreta, a qui les xarxes els funcionen moltíssim.
—Es presenten com els underdogs. Ells juguen amb el concepte d'allò que és políticament correcte. Diuen que un tio d’esquerres sempre haurà de fer un paper una mica forçat, que hi haurà una distància entre el que diu i el que pensa realment. En canvi, ells es presenten com els que no tenen pèls a la llengua. Quan el que fan uns i altres és compartir la seva idea política. Però aquest dibuix els funciona molt bé en l’entorn digital.
Per exemple, Trump va a entrevistes de tres hores perquè li és igual. Si quan porti dues hores i mitja deixa anar una bajanada, millor que millor. En canvi, la candidata demòcrata tenia un equip de gent al seu voltant protegir-la, escollint l’argumentari, el clip que sortirà… I aquesta tensió, la poca relació amb el món digital, fa que es percebi com fred, poc autèntic.
—Vox i les extremes dretes europees fan el mateix?
—Vox i tots aquests partits el que han fet és copiar el que va fer Trump el 2016 a través de l’Steve Bannon. Quan va guanyar Trump el 2016 es va passejar per Europa donant diners i assessorant totes les extremes dretes d’Europa. Abascal s’ha passejat per moltíssims pòdcasts, i l’Alvise encara més, i fan servir la mateixa lògica de dir «aquí puc parlar jo, em diuen nazi i fatxa perquè no poden venir aquí i respondre'm durant quatre hores».
Això hi ha algun polític nord-americà que ho està saltant, Bernie Sanders és dels pocs que ho va fer, però dins del partit demòcrata també l’han collat una mica… Aquí el que ho tenia una mica apamat va ser Pablo Iglesias, però per a la política espanyola ha acabat en la misèria absoluta.
—Per tant, totes les extremes dretes fa servir les mateixes estratègies? Desokupa fa servir les mateixes estratègies que Sílvia Orriols?
—Sí, sí. Totes les extremes dretes. I estan ben enxarxades, perquè, a més, han rebut un influx de pasta dels mateixos que van fer créixer Trump en el seu moment, es reuneixen en el CPAC, que és la reunió aquesta on van aixecar el braç… Estan molt activats, i tenen un ús de les plataformes molt més modern. Per exemple, els canals de Telegram. Els canals de Telegram massius han permès a Alvise Pérez fer campanyes a Twitter, enviar soldadets, xavals, a fer bullying a algú o a promocionar alguna cosa. Antonio Baños no té cinquanta mil xavalets en un canal de Telegram, quan podria ser una figura que cridés l’atenció.
Ells han alimentat aquests espais i els funcionen. I sí, es copien constantment les estratègies. Sílvia Orriols fa el mateix que feia el PP de Badalona d’Albiol o Vox fa uns anys, potser més targuetitzat a espantar les àvies i amb una temàtica molt concreta. I també veus que estan obrint els seus pòdcasts, que tiren pel rotllo d’entrevistes llargues… Ja entren en tot això molt abans que la CUP, Esquerra… Que encara estan adormits i queden per fer calçotades i regenerar-se com a partit, però això ningú ho entén i no són espais porosos.
—Com es contraresta tot això?
—El primer és començar a deixar de dir que les xarxes i Internet són el mal. Començar a acceptar que nosaltres hem de començar de zero: crear unes infraestructures que no siguin nord-americanes, com la Unió Europea planteja amb l’EuroStack, que és aquest muntatge dels 300.000 milions d’euros en infraestructures pròpies.
Hem de començar a entendre que en aquests espais nord-americans propietat de Silicon Valley tenim les de perdre. No dic que s’hagin d’abandonar radicalment, perquè la gent hi té negocis, la vida i la identitat, pràcticament, però anar obrint la ment que hi ha altres formes d’estar a Internet. I també abraçar la cultura digital en general, que no ens sembli estranya o llunyana.
—Falta cultura digital?
—Falta cultura digital. Com que tot el nostre imaginari l’han construït els mitjans clàssics, la CCMA, etcètera, no hi ha hagut gaire temps ni per a crear una cultura digital pròpia. Aquí teníem el Racó Català, que era com el ForoCoches però dels indepes. Però de seguida es va desfer i tota la catalanitat va passar a Twitter. Vam fer Twitterunya, i tot el procés es va viure a Twitter com si fos l’únic lloc on es podia viure. I ara que Twitter es desfà, estem orfes.
Internet és una part important de les nostres vides, construïm els nostres espais. Els nostres grups de Telegram, les nostres dinàmiques, aprenem coses. Mirem com ho fan altres espais polítics que no són d’extrema dreta…
—Es pot tenir èxit a les xarxes amb missatges menys populistes?
—L’extrema dreta té una proposta de com ha de ser la vida i la resta de partits polítics no la tenen tan clara. Ara mateix no sé quin model de país em planteja Esquerra Republicana: ara negocien l’ampliació del Prat, volen els Jocs Olímpics, però no… Potser la CUP i els Comuns la tenen més clara, però costa vestir una ideologia i convidar gent no tan polititzada a participar en els espais si no es té una idea clara. Quan als setanta hi havia els comunistes i la resta, qui tenia clares les coses eren els comunistes, i això feia que el seu discurs fos molt més visible. Ara no hi ha cap ideologia clara a contrastar amb l’extrema dreta. I a la resta ens falta claredat per visibilitzar-nos.
Hem de tornar a polititzar una mica la vida per combatre l’extrema dreta. En canvi, ens despolititza tot. A Catalunya, després del procés, hem viscut una despolitització molt forta. Un exemple és el pas del FAQS al Col·lapse. El procés hauria sigut un bon moment per crear un espai digital, amb els CDR, etcètera, però de seguida es va dissoldre, potser perquè els partits van poder polititzar-ho.
—Fa un any i mig que, amb l’aparició d’EVA —el canal de xarxes de la CCMA— ha crescut el contingut en català. Es podria aprofitar la subvenció de continguts per a polititzar sense partidismes l’espai digital?
—S’ha dopat la creació de continguts en català, i això està bé. Però quan la dopes molt artificialment, li prens una mica l’energia de ser rebel. Com que l’escala aspiracional d’aquest país és que et compri la Corpo, hem creat una fornada de creadors de contingut que és molt despolititzada i molt blanca. Això és millor que hi sigui que no hi sigui.
El que hem de fer és un segon pas. D'acord, parlem català, però de què parlem. Què ens preocupa? Quins problemes tenim? Per dir coses ben fetes, La Turra em sembla un espai pagat per l’Administració pública, però amb prou llibertat per ser un node de debat que ofereix veus noves. Això que està fent La Turra, o tu o la Gina Rigol hauria de ser més gran.
També penso que estem fent una mena de cambra de reverberació entre els que ja parlem català. No sé si aquest ecosistema és prou interessant per a generar nous parlants. Ara a l’entorn digital estem genials i al carrer fatal. I el canvi no passa només perquè les institucions creïn jardinets controlats, sinó perquè comencin a sorgir propostes no institucionalitzades i més descontrolades. Que puguin dir bajanades i no passi res. La Sotana és un altre exemple d’espai descontrolat. És gent que, tot i que estan tots col·locats, és molt autèntic, és el seu espai. I el fan sentir com un lloc que no és de ningú, només teu.