—Morphoop naix com un treball final (TF) del Conservatori Superior de Dansa de l'Institut del Teatre de Barcelona, però després s'ha desenvolupat en altres espais. Com ha evolucionat el projecte?
—Durant el meu TF comença a tenir aquest nom, però realment la cosa ve una mica d'abans. En una peça que vaig presentar amb Emma Romeu hi havia una càpsula que anomenàrem Pop. Llavors era una cosa intuïtiva, no teníem una metodologia, simplement posàvem música pop, èxits internacionals dels anys 2000, i començàvem a ballar. Era una idea que havia recuperat d'un Erasmus a Berlín, un treball de la Meg Stuart que ja presentava unes línies com aquestes. Me'l vaig apropiar i me'l vaig portar cap ací. Jo estudiava pedagogia de la dansa, un camp molt categoritzat entre qui és coreògrafa i qui és pedagoga. I jo m'he passat tota la carrera lluitant contra aquest estigma. Aleshores vaig pensar: "Bé, faré alguna cosa que vinga de l'escena, de la creació, per desglossar-la". Llavors, vaig començar a fer preguntes a les meues companyes, totes ballarines que tècnicament tenien molta potència, una base molt bona, però estaven una mica passades de rosca. Estaven molt tibades. Començàrem a preguntar-nos què passa amb aquestes coses. I el TF va servir per a generar una mica el vocabulari, la metodologia...
—El discurs.
—Sí, el discurs pedagògic i el discurs del Morphopop, les ferramentes de base per a compondre aquests cossos. Després, en La Granja [l'espai d'investigació de l'Institut Valencià de Cultura], començàrem a relacionar-nos amb allò escènic. Però des d'un punt de vista molt allunyat de la composició. Era més qüestió de conrear l'estat en què el cos s'alimenta, en quin estat de moviment es troba. I aquest estat tenia molt a veure amb l'arravatament, com entres en l'onada que et dona el pop, des d'on t'estimules. Començàrem a generar aquesta tensió i a treballar amb la música, amb la playlist de Spotify. Fins ara...
—Es tractava de triangular tres elements, la forma com el cos, la música com el mitjà i l'espai com el joc. I en l'escenari? En què es tradueix aquesta investigació?
—Bé, encara estem en el pas de la investigació a la posada en escena. Ara s'exposa al públic i crec que hi haurà alguna cosa que ens tornarà el públic. El que passa ara en aquesta Zona Grisa és que anem veient com es compon aquest Morphopop i comença a generar escenes Morphopop. És el camí a allò escènic.
—El pop s'entén ací com un contenidor de tendències canviants més que com un contingut, un context familiar, compartit, que utilitzeu per expressar altres coses.
—Sí. És el que ens reuneix i el que també ens estimula. I del que fugim. No volem mostrar mai aquesta literalitat del pop, sinó que estem tota l'estona en tensió per escapar de l'estereotip. Tensant l'estereotip, tensant les tendències musicals, les cadències musicals, tensant la lletra...
—Quan pensem en el pop ens venen al cap les grans dives. El que fa Morphopop no és imitar-les, ballar amb elles, sinó transcendir-les, «monstrificar-les», un concepte que m'agradaria que explicares.
—D'això va el projecte en general, del verb morphopejar, tensar alguna cosa per no mostrar-la tal com és, la brillantor i la llum que comporta el mainstream, l'escenari i els focus, la figura de la diva, tot això. Alguna cosa que és al centre i que, per estar al centre, està il·luminada. Però que també, tot just per estar al centre, té molta foscor. Nosaltres treballem el cos des d'aquell lloc: es posa en moltes situacions diferents, però sempre les tensa perquè no vol evidenciar-se com una literalitat, vol generar preguntes, contradiccions.
—I tot des d'un estat d'arravatament, de convulsió.
—Sí, però presentant unes formes molt clares, treballem també en el sentit cinètic del pop, allò que explota i mostra una forma tal com és, en l'espai.
—Per a la posada en escena estàs a l'escenari amb quatre ballarines i també hi ha un equip de suport en el tema audiovisual i en el disseny sonor. Com ha estat el treball en equip?
—Doncs la gestió és difícil, la veritat, perquè jo mai havia treballat amb un grup tan gran de gent. Fins ara he treballat majoritàriament amb Emma Romeu, també amb un company músic, el clarinetista Bernat Sanjuan, però sempre hem estat dos, pràcticament una codirecció. Dos caps pensants junts, acompanyant-se. Ara estic conduint, però realment m'estic alimentant tota l'estona de les meues companyes. Això és bonic perquè no et sents sola. Ara, en aquest procés de La Granja, s'ha inclòs el treball de la música, el treball de la imatge i de la llum, que està començant, perquè cal plantejar-se coses per a la Zona Grisa. El nou pas que pot fer Morphopop a través de la música o de la imatge, presentar el cos des de diferents perspectives. Ací ho tenim més fàcil, estem més fetes a treballar la imatge. Però clar, la música és un tema, és la nostra base, el nostre mitjà.
—Morphopop està encara morphosejant-se, no?
—Sí, m'agradaria pensar-ho. Perquè no tinc capacitat per generar un treball així cada any o cada temporada. Bé, aquesta és ara la meua investigació i potser morphosejarà en el futur a través del tecno, no ho sé. Però sí, seguim canviant.
—Aquesta investigació es veurà dins del cicle la Zona Gris amb creadors com Paula Pachón i Malena Albarracín. Com valores aquests tipus d'iniciatives?
—Just avui [l'entrevista es va fer el dia 23] vaig a veure les seues propostes. Sé que les zones grises són un espai per imaginar, per tensar l'escena. No n'he vist moltes, perquè estava fora, però és flipant, entres en un món molt particular. Veus com La Mutant es transforma. Vas un dia a veure Santi Ribelles i et trobes com un xiquiparc enorme, preciós, amb llums boges, amb tot descobert, on et sents enmig d'una immensitat. Després vaig veure Vicente Arlándiz, aquella caseta que havia fet allà a l'escenari... És un lloc sempre sorprenent. I és bonic veure com s'entrellacen les feines de diverses creadores; sempre trobes coses.
—Ets jove, però ja has format part de diversos col·lectius creatius; has coincidit amb gent com Norberto Llopis, Eva Zapico o Patricia Pardo, has treballat com a professora... Aquesta multitasca és una font d'aprenentatge i experiències.
—Sí. En la formació, des de molt aviat, he tingut moltes perspectives i això m'ha donat molta llibertat. Des que era molt jove, quan estava acabant el professional, ja m'estava relacionant amb gent que per a mi són referents, però que també estan a prop, són amigues. Bé, en certa manera, algunes ho són. I és una cosa que, doncs sí, m'ha fet molt lliure. Després he marxat a Barcelona a fer el superior i sentia que tenia una mirada, que havia visitat certs llocs que eren un privilegi haver-hi estat. Crec que això m'ha nodrit molt i em segueix nodrint molt.