Com resa el nom de la mostra, «Milà, vitrina de la modernitat», lʼexposició que fins al pròxim 4 de maig podem contemplar al sensacional aparador del Museu de Belles Arts Gravina, posa al nostre abast algunes de les obres que van erigir la capital de Llombardia en la referència artística de la modernitat al conjunt dʼItàlia.
Alacant ha aconseguit reunir un tast meravellós dels corrents dʼart que, després de lʼExposició Universal de 1906, van esdevenir capdavanters a la Itàlia de la primera meitat del segle XX. En total, sʼhi apleguen més dʼun centenar de peces dʼuna seixantena dʼinstitucions, prestadors privats i diversos museus. I és que, en aquell període de temps, Milà fou, de lluny, el principal irradiador artístic del país transalpí.
Hi ha una gran varietat de formats. En concret, 37 pintures, 48 documents i publicacions, nou vestits i peces tèxtils, quatre fotografies dʼèpoca i un vídeo històric. Pertanyen a 41 artistes i, tal com afirma una de les tres comissàries de la mostra, Danka Giacon, el material exposat té un valor «incalculable».
«Milà, vitrina de la modernitat» està dividida en sis apartats en funció de cada moviment artístic: Milà i lʼExposició Universal; la transició del divisionisme al futurisme; el futurisme en si; el retorn a lʼordre i el Novecento italià; Modigliani i els italiens de París i, per acabar, lʼabstraccionisme històric i els anys de Corrente.
«Roma era el centre polític i Milà el futur, el progrés, on es podien experimentar noves idees i es discutia sobre el món contemporani»
El Mubag ens planteja una passejada cronològica de bella factura. En primer terme, contextualitzant la rellevància de lʼExposició Universal, que va revolucionar Milà i va convertir-la en el gran pol de lʼart i innovació industrial. «A principi de segle XIX, Milà ja sʼhavia consolidat com la capital econòmica dʼItàlia», assenyala Annamaria Di Giorgio, la directora de lʼIstituto di Cultura de Barcelona. «Milà va començar a atreure artistes i intel·lectuals que hi trobaven un ambient estimulant, un espai de diàleg entre la innovació i la tradició, entre les avantguardes i el classicisme».
És per això que a Milà van coincidir la majoria dels principals escriptors i poetes italians del primer terç del segle XX, com ara el fundador del futurisme, Filippo Tommaso Marinetti; qui seria el Premi Nobel de Literatura de 1975, Eugenio Montale; Umberto Saba o Luigi Pirandello. A Milà naixen un diari tan important com Il Corriere della Sera, revistes de renom com La Voce i Lacerba o editorials com Fratelli Treves o Mondadori, fundada per Arnoldo Mondadori en 1907 i que encara avui marca la pauta.
No sols les lletres van fer de Milà un focus dʼinnovació de primer nivell. Des del punt de vista arquitectònic, el teatre de la Scala, de fama internacional, va acollir els millors artistes i compositors del moment. El racionalisme, que a poc a poc calava en Europa, també va tenir Milà com una de les seues capitals. «En resum, Roma era el centre polític i Milà representava el futur, el progrés, el lloc on es podien experimentar noves idees i es discutia sobre el món contemporani», afirma Di Giorgio.
Lʼexposició ocupa la segona planta de lʼedifici. Prop de 600 metres quadrats dividits en vuit sales clarament diferenciades entre elles. «Destronada Itàlia com a bressol de la modernitat per França entre finals del segle XIX i començaments del XX, aquesta exposició pretén retornar Milà al seu lloc, o si més no reposicionar-la com a ciutat que pren el relleu del que fou Roma, tot esdevenint la nova vertebradora de cultura en què desenvolupen el seu treball escriptors, poetes i artistes», comenta el director del Mubag, Jorge Soler Díaz.
Les tres comissàries de la mostra que acull Alacant —Nicoletta Colombo, Danka Giacon i Serena Redaelli— destaquen al catàleg, precisament, aquesta vocació europea de Milà. «Des dels postulats de la pintura divisionista i dels seus representants més joves, que sʼhavien introduït en el clima del progrés industrial i social, el context modern urbà milanès, en 1910, promogué el naixement del futurisme, un moviment avantguardista liderat per Marinetti i Boccioni», expliquen. Una tendència que la Segona Guerra Mundial va aturar en sec, tot retornant a lʼordre clàssic.
En aquest sentit, efectivament, París actuava com a espill. En els inicis del segle passat, la capital francesa era el punt de les confluències artístiques internacionals. A aquella època es remunta el col·lectiu italià de set membres, Les italiens de Paris, que van estar molt actius a les dècades dels anys vint i trenta. «Lʼuniversalisme vitalista parisenc els obria a un sincretisme seductor entre referències clàssiques, metafísiques, per a surrealistes, i afavoria visions fantàstiques de la mitologia moderna», assenyalen les comissàries.
De fet, en 1934, a la galeria milanesa Il Milione, va nàixer lʼabstraccionisme històric italià, «que dialogava amb el món de lʼarquitectura i amb els pintors abstractes del Gruppo Como, protagonistes de llenguatges interdisciplinaris que es relacionaven amb la producció industrial».
Lʼexposició es tanca amb Corrente, una tendència anticlàssica de reacció al Novecento, formada per joves intel·lectuals i artistes amb voluntat de canvis que, des de lʼany 1938, van dinamitzar la revista milanesa Vita Giovanile, que més tard es coneixeria pel nom de Corrente de Vita Giovanile, i finalmente, Corrente a seques. El règim de Benito Mussolini va clausurar-la en 1940.