Ara fa trenta anys, el PSOE de Mallorca optà per un model de coalició postelectoral múltiple i diversa que actualment és la norma dels pactes del PSOE de Pedro Sánchez.
La primavera de 1995, les Illes vivien la precampanya electoral per als comicis del maig següent al Parlament de les Illes i als consells insulars. El PP confiava guanyar amb majoria absoluta i tot indicava que ho tenia a l’abast.
Quatre anys abans, els conservadors havien assolit trenta-un escons, un per sobre del mínim per obtenir la majoria absoluta, però va ser gràcies a la coalició preelectoral amb Unió Mallorquina (UM). En solitari no l’havien tenguda mai, sempre necessitaren UM per governar gràcies a acords postelectorals. Així i tot, la relació entre tots dos era molt tensa. En diverses ocasions estigueren a punt de trencar. I finalment així ho feren, el setembre de 1992.
UM va celebrar la primavera de 1993 un congrés «de refundació», en el qual, amb la intenció de reforçar-se —després d’haver perdut una part de la militància que es passà al PP—, es fusionà amb la Unió Independent de Mallorca, que havia aconseguit un escó el 1991, i amb Convergència Balear, un grup extraparlamentari d’orientació nacionalista centrista. Amb el mateix nom, UM, seguia liderat —com d'ençà d'un any abans— per Maria Antònia Munar, la qual assegurava públicament que per al futur no s’engrunaria els dits amb pactes postelectorals, sinó que, després de veure els resultats, es reservava la llibertat de pactar amb «els uns o els altres», és a dir amb la dreta —tal com havia fet des de 1983— o amb l’esquerra.
Va ser en aquell moment quan el PSOE posà en marxa una discreta operació per intentar atreure’s el partit regionalista de dreta regionalista liderat per Munar. Es tractava d’una aposta inèdita i molt arriscada. En aquells moments, resultava increïble que el PSOE pogués pactar alhora amb un partit de dreta, com, al cap i a la fi, era UM, i alhora amb la resta de l’esquerra, que en el cas balear la formava els dos PSM —de Mallorca i Menorca— i Esquerra Unida. Tanmateix, el secretari general de la Federació Socialista Balear, Joan March, tenia clar que acostar-se a UM era imprescindible si volien arribar a tocar poder. Perquè només amb els vots —declinants d'ençà del 1983— no feia cara de poder aconseguir-ho.
March havia estat elegit líder socialista baleàric el 1991 al capdavant d'un corrent intern anomenat Socialisme i Autonomia. Els anys anteriors, aquest grup havia lluitat contra els oficialistes —que comptaven amb el suport de la direcció central a Madrid— pel control de l’organització. Finalment, March, en veure la finestra d’oportunitat que li brindà la ruptura d’UM amb el PP, posà en marxa l’operació d’acostament als de Munar per intentar arrabassar el que havia estat d'ençà del 1983 el soci habitual i més important —si bé no únic— del partit conservador.
L’abril de 1995, just ara fa trenta anys, la cúpula federal del PSOE obligà March a dimitir de la secretaria general de la Federació balear. El motiu fou, segons es va dir oficialment aleshores, problemes derivats de la manca de control pressupostari. Mai va quedar del tot clar, emperò. Políticament, suposava un cop que pareixia letal per a l’estratègia d’acostar-se a UM.
Amb tot i això, un grup de socialistes que controlaven les agrupacions del PSOE a alguns —pocs— pobles de Mallorca decidiren tirar endavant l’estratègia que havia dissenyat March. Entre ells hi havia Francesc Antich, batlle d’Algaida, que en aquells moments —sense deixar la batllia— havia passat a ser candidat al Consell de Mallorca per a les eleccions de 1995.
Munar desconfiava dels socialistes, però acceptà les converses inicials per explorar la possibilitat d’intentar arribar a algun tipus d’acord, si els resultats electorals ho permetien. I ho permeteren. Les eleccions celebrades el 28 de maig d’aquell any donaren la majoria absoluta al PP al Parlament, però no al Consell mallorquí, on es quedà un escó per sota: els conservadors recolliren 16 representants mentre que l’esquerra en sumava 8 del PSOE, 5 del PSM i 2 d’Esquerra Unida: 15. La institució la formaven —i encara ara— 33 membres. Els altres 2 eren per a Unió Mallorquina. Tenia la clau de la majoria.
Aleshores Antich assumí la negociació amb Munar. No fou fàcil ni ràpid. De fet, en el PSOE hi havia grans reticències sobre aquell tipus d’acord, en especial s’ho miraven amb molta desconfiança a Madrid. Però l’entesa entre Antich i Munar permeté que avancessin les negociacions a pesar de tots els entrebancs, que no foren pocs. Finalment, els dos líders assoliren un pacte que els respectius partits aprovaren i, després, la resta de l’esquerra —PSM i EU— l’hagué d’acceptar, que tampoc fou automàtic ni bo de fer. Però, al cap i a la fi, es va acabar acceptant per totes les parts.
Munar es convertí en presidenta del Consell —a pesar de tenir només dos escons— i el PSOE d’Antich tenia el que volia: càrrecs de gestió i, sobretot, un pacte estratègic amb UM amb la intenció de futur d’arribar a la presidència del Govern. Així va passar el 1999, amb el primer Pacte de Progrés a totes les Balears, que copià l’acord de 1995 a Mallorca d’UM amb el PSOE i posteriorment la resta de l’esquerra.
Aquell tipus de pacte s’ha convertit ara en habitual en l’estratègia socialista federal. Però llavors era inèdit. Els socialistes mallorquins, amb Antich al capdavant, d’alguna manera mostraren als seus companys peninsulars el camí que havien de seguir si volien tornar a gaudir de la majoria parlamentària al Congrés, després de perdre el poder el 1996. Que és el model d’avui en dia del PSOE de Pedro Sánchez.