Glòria Bordons: «Tothom parla d'en Joan Brossa, però no sortim mai dels poemes visuals»

—Fins a quin punt el títol és polisèmic? L'inconegut fa referència als trets de l'obra de Brossa o hi ha algun altre missatge de fons? Fa la sensació que és algú molt citat però no del tot conegut.

—Tens raó, la intenció és aquesta. Tothom parla d'en Brossa, però no sortim mai dels poemes visuals. I encara que el terme poesia ell ho aplicava a tot, cal mirar el volum de poemaris que va escriure i publicar a destemps. Hem de mirar allò i també la part plàstica, la més abundant i poc coneguda, la feta directament en paper des de finals dels quaranta. I d'aquesta mina de coses que anava fent començà a introduir-se en les galeries d'art i a nodrir edicions de poesia visual. Però si ho sumes, guanya per molt la poesia escrita. Les edicions de poemes visuals comencen quan se'n va a viure amb la Pepa [Llopis, parella del poeta], que es preocupa no només que en Brossa mengi cada dia, sinó també perquè tingui uns ingressos. Aleshores, a través dels amics, comença a fer aquestes seriades que tothom coneix, però Brossa no tenia ni idea de què era una galeria i com funcionava el món de l'art.

—I ara la poesia visual és com un gènere bastant abandonat, com molt de nínxol.

—Ara mateix és així. Quan en Brossa va començar a fer aquests poemes visuals, va coincidir amb els inicis de Llibres del Mall, amb gent jove que volia fer altres coses. Alguns van seguir per aquest camí, però jo diria que són minoria. A més a més, passat el temps, veus que molts són deixebles de Brossa i no s'aparten gaire del mateix camí. I si ara vas a una pàgina de poesia visual, allà hi ha de tot, una barreja de coses. Avui és molt fàcil amb els ordinadors, gairebé no existeix la poesia visual en paper.

—Vostè també és llicenciada en història de l'art. Ho dic perquè tinc la percepció que la influència de Brossa és molt present en les arts visuals, des de la participació en el grup d'avantguarda Dau al Set, i també en el món teatral. Però en el vessant poètic el pes és menor que en altres camps.

—Segurament és així, si ens atenim al Brossa que es treballa a les escoles. Ara fa uns anys, es va fer una antologia de poesia catalana per a batxillerat i en Brossa apareixia amb tres poemes, un d'escrit i la resta de visuals. Tampoc no es llegeixen els poemaris. I és clar, els alumnes de batxillerat és això el que llegeixen de Brossa...

—Què vol aportar aquesta nova antologia? A quin tipus de públic pot arribar?

—Pot arribar a tota mena de públic. El que pretenia és mostrar cronològicament què fa en Brossa en els diferents moments de la seva vida. Comença per les imatges hipnagògiques [producte de somnis o estats inconscients], que és una petita cosa dels inicis, però després pots trobar en l'antologia sonets, prosa, poemes visuals... O sigui, podem veure tot el que ha fet en Brossa però disposat cronològicament, perquè el que fa en la dècada dels anys quaranta no és el mateix que el que fa en els cinquanta. Tot i que de vegades és un joc d'anades i tornades, com un poema visual, amb el terme «ANADA» escrit amb majúscules «DE TORNADA» amb les lletres escrites en direcció contrària. El tinc a l'estudi, dedicat, i sempre m'ha agradat molt, perquè és com un viatge. Un concepte amb el qual li agradava jugar molt.

—Hi ha una cosa curiosa d'en Brossa: és molt conegut com el poeta del surrealisme, de l'experimentació, però també conrea formes clàssiques com el sonet o la sextina. Allò de si vols subvertir la tradició, primer l'has de conèixer.

—Ell va fer tot un aprenentatge. Va començar pel sonet després de fer coses estranyes, molt posat en el món del surrealisme i les imatges hipnagògiques. Però en Foix li va dir que tot això estava molt bé, però que, primer, fes sonets. I els primers són molt deutors del surrealisme; tanmateix, després els porta a tots els terrenys. En Els ulls de l'òliba, un llibre que publica a València, hi ha una sèrie de sonets molt divertits i molt contundents, perquè la política, la seva manera de pensar, sempre hi era al darrere. Avui en dia no podries anar amb aquell dedicat a l'atemptat contra Carrero Blanco [riures].

—El vessant polític de Brossa sempre hi era present, de fet, i hi ha mostres en l'antologia, com ara «Oda al president Companys», entre moltes més.

—El que passa és que aquestes odes llargues són una mica pesades [riures]. No, és clar que hi havia aquesta qüestió de l'homenatge, de voler fer aquest seguit de poemes dedicats als presidents, però bé, si l'hagués fet més curt, hauria anat bé.

—En altres moments, el joc és més subtil, com ara quan reprodueix literalment textos de la censura.

—Brossa emprava molt els textos reals, tal com ho trobava al diari o on fos. Fa poc vaig descobrir-ne un que provenia d'un monument a la Diagonal que homenatjava els aviadors feixistes que bombardejaren Barcelona. Ell simplement ho fotografia i ho posa en un poema.

—Diria que és dels primers en literatura catalana que fa poesia a còpia de traure del context un text real.

—Exacte. I ho fa molt, des dels anys cinquanta. El que va aprendre del João Cabral de Melo és que calia tenir un contacte molt directe amb la realitat, però la forma que ell va agafar no s'assembla de res a Cabral de Melo; va anar per una altra via.

—El títol remarca que és una antologia de poesia, però també de prosa: hi ha textos de molt diverses procedències i coses tan curioses com el discurs que fa per als Jocs Florals del 1982, com a mantenidor, en què és molt crític amb el model.

—Aquell text el va llegir en directe! Brossa té textos més teòrics, però les proses de l'antologia són, diríem, més creatives, coses que parlen de la seua poètica, del seu teatre...

—Com ara quan parla de portar la teatralitat fins al límit, per buscar una quarta dimensió als poemes. Són proses que ajuden a entendre'l millor.

—Sí, en té moltes així. Ell va fer petites antologies cronològiques, però jo vaig arreplegar tots els textos en Prosa completa i textos esparsos [del 2013]. En tot cas, ajuden una mica a entendre'l, aborden les seves creences sobre la literatura, la forma de fer teatre, l'art. I alguns articles són molt contundents, idees molt clares, com per exemple en «A partir del silenci», sobre com crear i com escriure. Es retrata a si mateix. Per tant, em semblava adient oferir aquestes mirades sobre què opinava sobre els diferents gèneres. Brossa és molt clar quan parla.

—En quins autors i autores de la poesia catalana actual troba petjades de Brossa? Qui ha agafat el relleu?

—Bé, hi ha un relleu, però la manera d'abordar la poesia és diferent. Es veu quan mires el que ha produït el Carles Rebassa —sé positivament que li agrada en Brossa—, el que escriu és tan polític i crític com podria ser-ho ell. Hi ha el fet també que Rebassa conrea dels sonets, però la forma, la manera de triar el temes, és molt diferent. També puc veure alguna cosa amb la Maria Sevilla. I en altres poetes com Josep Pedrals. Es veu que l'han llegit i que hi ha petjades, però en Brossa va tocar moltes tecles i coses molt diverses, tot i que se l'ha encasellat en la poesia visual, una de les moltes introduccions que va fer en camps diferents.

La 'qüestió' de les obres completes

L'antologia de Tres i Quatre és lògicament un esdeveniment important en la difusió de l'obra i la figura de Joan Brossa, però no tot són bones notícies. Després d'un treball conscienciós de Glòria Bordons i un llarg procés de negociacions, avatars editorials i anuncis que no es feien realitat, l'any 2021 es publicava un primer volum de la Poesia completa de l'autor, dins del segell Univers d'Enciclopèdia Catalana. Els anys 2022 i 2023 es publicaren el segon i el tercer volum, però el quart, ja bastant avançat per Bordons, no té encara data de publicació ni intenció expressa de publicar-se per part de l'editorial. «M'he trobat amb això malgrat haver-hi ajuts de la Institució de les Lletres Catalanes. Estic en una gran incògnita, perquè no sé si és un no definitiu o es tracta d'esperar tres o quatre anys», alerta la investigadora. Un problema en tant que el volum que no ha vist la llum agruparia l'obra més recent, que o bé no apareix en volums recopilatoris com Poesia rasa o pertany a llibres que ja no es poden trobar. «És una pena perquè és un tema de país», conclou Bordons amb preocupació.