Les mancomunitats comarcals estan en el punt de mira del Govern valencià. Com si es tractara del procés de desmantellament de les centrals nuclears iniciat a Alemanya a la dècada dels noranta, PP i Vox han acordat prohibir-ne de noves i explicitar que les consideren prescindibles. La mesura sʼaprovarà al mes de juny dins de lʼanomenada Llei dʼacompanyament, un calaix de sastre que es tramita en paral·lel als pressupostos i que permet al Consell dʼintroduir canvis en la seua política fiscal i qualsevol altra llei.
La voluntat de la dreta i lʼextrema dreta que cogovernen la Generalitat —des de fa nou mesos, amb Vox fora de lʼexecutiu— és nítida: no volen cap mancomunitat comarcal més. La motivació oficial, «la simplificació i la claredat administrativa», amaga la veritable voluntat de la Generalitat: aigualir al màxim possible lʼestructura comarcal en favor de la provincial. Cal recordar que Vox no compta amb direccions autonòmiques, sinó que tan sols en té 52 de provincials.
Aquest vet capgirarà com un mitjó la Llei 21/2018 del Govern del Botànic, que animava la conformació de mancomunitats comarcals «com una peça bàsica en un doble vessant: dʼuna banda, com a estructura associativa estable i sòlida per a la millora dels serveis oferits als ciutadans i de la seua participació en els afers públics i, dʼaltra banda, la de convertir-les en la referència bàsica per a la implementació de les polítiques i els serveis de la resta dʼadministracions públiques de la Comunitat Valenciana».
A falta de lʼaprovació definitiva, al mes de juny, lʼavantprojecte de llei afirma que no es podrà sol·licitar la qualificació de mancomunitat dʼàmbit comarcal
La modificació de la llei serà radical. De la cinquantena de referències a les comarques de la norma anterior, seʼn passa a només tres, i relegades a la disposició addicional segona. A falta de lʼaprovació definitiva al juny, lʼavantprojecte de llei afirma que des de lʼentrada en vigor de la nova llei no es podrà sol·licitar la qualificació de mancomunitat dʼàmbit comarcal. Això sí, les ja vigents «mantindran la seua personalitat jurídica i la condició de mancomunitat comarcal de conformitat amb el que sʼestableix en els seus estatuts». Només elles «continuaran regint-se per la regulació aplicable amb caràcter previ a lʼentrada en vigor de la present modificació legislativa».
Es descarta, per tant, un genèric «¡disuélvanse!», per bé que les mancomunitats comarcals passaran a ser com els videoclubs, una herència del passat condemnada a lʼextinció. I no és que nʼhi hi haja moltes, perquè dʼestrictament comarcals, que inloguen tots i cadascun dels municipis que en formen part, a penes seʼn comptabilitzen onze: les dels Ports (que inclou tres municipis de fora, per raons de continuïtat geogràfica), el Racó dʼAdemús, la Plana d’Utiel (amb algun municipi extern), la Foia de Bunyol, el Camp de Túria, lʼHorta Sud, la Ribera Baixa, la Ribera Alta, la Safor, la Vall dʼAlbaida i la Marina Alta.
Lʼaversió a les comarques dels actuals governants valencians és total. Lʼanterior llei botànica recollia un annex en què se nʼespecificaven quines eren i els municipis que pertanyien a cadascuna dʼelles. Com un manual de geografia. Des de lʼaprovació de la nova llei, en canvi, aquest llistat tampoc no hi figurarà. No cal deixar-ne rastre. No tindria cap sentit. Un mapa comarcal sʼha convertit, si fa no fa, en un material prohibit. Com El manifest comunista en temps de Franco.
La llei que mor
La visió comarcalista va tenir en lʼanterior etapa de govern un partidari ferm, Compromís, i un PSPV que hi anava a remolc i que massa sovint posava bastons a les rodes. Els socialistes defensaven lʼestructura comarcal, que es troba en el seu ADN com a organització política, però sense lʼentusiasme de Compromís. Ara, en canvi, sí que hi ha unitat de criteri sobre la matèria.
La gestió mancomunada de serveis —per a lʼexecució dʼobres, per a lʼassistència sociosanitària o per a la recollida i el tractament posterior del fem, per posar alguns exemples— estalvia despeses i redunda en lʼagilitat administrativa. Ni PP ni Vox no hi posen peròs, únicament prohibeixen la creació de mancomunitats comarcals que puguen esdevenir un contrapès a les tres diputacions provincials, ara com ara en mans de la dreta.
Amb el Botànic, les mancomunitats comarcals gaudien de legitimació negocial com a associació de municipis en lʼàmbit supramunicipal, i podien constituir, dʼaquesta manera, les taules de negociació previstes a la legislació estatal sobre negociació col·lectiva.
La norma de lʼesquerra també era empàtica amb les mancomunitats comarcals a lʼhora de concedir ajudes econòmiques. Tenien prioritat a lʼhora dʼaccedir-ne a algunes en concret, encara més si albergaven dins de les seues fronteres municipis molt menuts, com és el cas de la Vall dʼAlbaida o els Ports.
«La Generalitat i les diputacions fomentaran que es done participació a les mancomunitats dʼàmbit comarcal en els programes i les actuacions que hagen de fer-se en el seu àmbit», deia la llei fins ara
A més, la llei preveia que els pressupostos de la Generalitat habilitaren una línia de finançament específica per a contribuir al seu desenvolupament i a articular-ne la cooperació. També era clara a lʼhora dʼassenyalar que les diputacions «comptaran necessàriament i prioritàriament amb les mancomunitats dʼàmbit comarcal per a la prestació dels serveis obligatoris i essencials, com també per a la modernització de la gestió dels petits municipis». Amb el Botànic, les mancomunitats tenien la possibilitat de crear centrals de contractació i de tancar acords marc destinats als seus municipis. Fins ara, tant la Generalitat com les diputacions provincials havien de prestar «especial assessorament i suport a les mancomunitats dʼàmbit comarcal», cosa que la llei modificada no recollirà.
Un dels paràgrafs que seran extirpats de soca-rel amb la modificació impulsada per PP i Vox diu així: «Les lleis de la Comunitat Valenciana podran atribuir a la Generalitat la facultat de coordinar lʼexercici de les competències de les mancomunitats dʼàmbit comarcal entre si i, especialment, amb les competències de la Generalitat, quan la coherència de lʼactuació de les diferents administracions públiques no puga aconseguir-se per altres procediments previstos en la normativa dʼaplicació».
És a dir, que gaudien dʼun pes que ara perdran. Igualment, serà derogat lʼapartat de la llei que preveia, en els plans sectorials, «la participació de les mancomunitats interessades». En general, afirmava la llei, «la Generalitat i les diputacions provincials fomentaran que es done participació a les mancomunitats dʼàmbit comarcal en els programes i les actuacions que hagen de fer-se en el seu àmbit». Lʼanterior norma animava la constitució de mancomunitats comarcals fins al punt de preveure «la concessió dʼajudes de la Generalitat per a les inversions necessàries i per a despeses de funcionament en proporció als serveis efectivament gestionats». No sols això, sinó que unes altres administracions podien delegar en les mancomunitats lʼexecució dʼobres i la prestació de serveis inclosos en la seua raó de ser.
Un gir de 180 graus
La dreta argumenta, precisament, el vector econòmic. Assegura que les mancomunitats comarcals resulten cares i que van en contra de la seua intenció dʼaprimar lʼAdministració. O, com repeteix des dʼabans de les eleccions el president de la Generalitat, Carlos Mazón, a «eliminar-ne el greix». Dʼací, sostenen, el gir de 180 graus.
No debades el Partit Popular ja va plantar cara a la Llei de mancomunitats des de lʼoposició, tot presentant un recurs dʼinconstitucionalitat, a petició de la Diputació dʼAlacant, aleshores presidida pel calpí César Sánchez. Curiosament, Calp fou, durant molts anys, lʼúnic municipi de la Marina Alta que es resistia a incorporar-se a la Mancomunitat comarcal.
I és que tant Isabel Bonig, en primer lloc, com el mateix Mazón, més tard, hi veien fantasmes pertot arreu. Van arribar a comparar la Llei de mancomunitats valenciana amb els anhels separatistes catalans. No obstant això, el TC va declarar la llei plenament constitucional. Assegurava que fomentava la cooperació entre les entitats locals i no envaïa, en absolut, lʼautonomia de les diputacions.
Siga com siga, aquestes institucions decimonòniques són el bé suprem que el PP vol preservar, i Vox, enamorat com està de la divisió provincial, li dona suport explícit. Si fora pels de Santiago Abascal, no sols les mancomunitats comarcals estarien a punt de ser prohibides. Les autonomies correrien un perill idèntic.