La realització de la mostra «Soledad Sevilla. Ritmes, trames, variables» era amb tota seguretat un compte pendent amb l’artista nascuda a València l’any 1944. La darrera retrospectiva en l’IVAM data de l’any 2001, en un moment en què l’artista ja havia posat les bases d’una obra transcendent i reconeguda. D’aleshores ençà, tanmateix, han passat coses. Treballadora incansable, com s’encarregava de recordar la comissària de l’exposició, Isabel Tejeda, en aquestes dues dècades i escaig Sevilla ha anat incorporant matisos i noves materialitzacions a una producció que l’artista considera un contínuum, com una novel·la que haguera escrit al llarg del temps. A banda, ha acumulat reconeixements definitius com el Premi Velázquez d’Arts Plàstiques, el 2020, el mateix any en què va ser distingida com a doctora honoris causa de la Universitat de Granada.
Calia de qualsevol manera una relectura amb el múscul que proporciona la col·laboració amb el Museu Nacional Reina Sofía, institució que va acollir en primera instància una mostra que ara es veu a València amb continuïtat en el relat expositiu, però canvis substancials, sota la coordinació de Maria Jesús Folch, que tenen a veure amb la incorporació d’obra nova, en part de la col·lecció de l’IVAM, i amb la manera en què l’operatiu de Sevilla s’ha acomodat a les instal·lacions del contenidor valencià. En moltes ocasions per a bé, asseguren des de l'IVAM.
En tot cas, hi ha un rerefons comú entre ambdues exposicions que té a veure amb canvis d’etapa en sengles institucions: el nou director del Reina Sofía, Manuel Segade, successor del valencià Manuel Borja-Villel, es va trobar només desembarcar amb l’antologia dedicada a Soledad Sevilla; un cas similar al de Blanca de la Torre, que aterra a l’IVAM després del seu nomenament fa unes setmanes amb aquesta exposició, iniciada per l’antiga directora, Núria Enguita, i posada dempeus per Sonia Martínez. La persona, cal remarcar-ho, que ha tingut la responsabilitat de manera interina de dirigir l’entitat en un context molt complicat per la manera en què es va produir l'eixida d'Enguita i per com s'ha perllongat en el temps la interinitat. A diferència del desembre passat, en què Martínez va presentar als mitjans la mostra de Simone Fattal sense cap presència institucional, la secretària autonòmica de Cultura Pilar Tébar no va faltar amb l'encontre amb els informadors i Soledad Sevilla.
Segade i de la Torre van agrair el treball dels seus antecessors per muntar una antològica que la nova directora de l’IVAM havia contemplat en el seu projecte per a l’exposició. L'anècdota de la roda de premsa de presentació de la mostra de València, celebrada ahir, va ser Soledad Sevilla fent de periodista quan va preguntar als dos directors, presents en l’acte, què n’hagueren canviat en cas d’haver muntat ells les exposicions. La pregunta tenia molta molla i era compromesa. Segade va contestar «a la gallega», mentre que la lleonesa, més «directa», va confessar-se enamorada del treball amb les instal·lacions de Sevilla, un vessant present en l’IVAM, però acotat per les característiques de l’espai, com va aclarir la comissària.
Ritmes, trames, variables i coherència
Comptat i debatut, la de l’IVAM és una antològica magnífica, amb un centenar d’obres que abasten tota la producció de Sevilla, des dels seus inicis fins a l’actualitat. Un recorregut cronològic que permet testar el que Sevilla considera el tret principal en l’evolució de la seua obra, la coherència. Un operatiu coherent, sempre dins dels marges de l’abstracció, que no renuncia a la recerca de l’emoció, de poètica, a la creació d’un «vincle sensitiu» que la ubica en el discurs d’artistes com Eusebi Sempre —a qui ret homenatge explícit en la mostra—, Agnes Martín o Rothko, entre altres.
Formada en la dècada del 1960, primer en la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles i més tard en l’Escola de Belles Arts de Sant Jordi, en Barcelona, el seu itinerari formatiu experimenta un tomb quan participa entre 1969 i 1971 en el seminari de generació automàtica de formes plàstiques del Centre de Càlcul de la Universitat de Madrid. Aquella era una experiència a cavall entre la ciència de la computació i l’art. Sevilla acaba bandejant el vessant computacional, però adopta la geometria com a base de l'activitat pictòrica. D’aquella epifania, que trenca amb la formació encarcarada que havia rebut, naixen obres que juguen amb les formes geomètriques, la simetria i el color, incloent-hi una imponent obra de gran format, intitulada, del 1977, que capta poderosament l’atenció de l’espectador.
L’artista ha trobat una manera d’expressar-se, és una obra ja amb segell, interessant, que encara ha de fer un salt amb una gènesi curiosa, la de la descoberta de referents pròxims a milers de quilòmetres de casa. El detonant és una beca d’investigació en la Universitat Harvard. A Boston experimenta amb nous formats, com ara uns dibuixos a llapis sobre paper continu, de vegades fins a dotze metres de llarg, que penja en parets o diposita sobre la gespa del campus. La principal revelació, tanmateix, li arriba en assistir a cursos sobre la restauració de Las meninas o l’Alhambra de Granada, un monument que li és esbudellat en tot la seva esplendor i bellesa per l’expert en art islàmic Oleg Grabar.
És la gènesi de dues de les seues sèries més conegudes, una dedicada a rellegir l’obra de Velázquez, del 1982, en les quals crea sofisticades trames de línies i colors. Aquesta sèrie està disposada en la mostra de l’IVAM entre parets, en forma de fris, de manera que l’espectador que s’hi endinsa queda aclaparat. Una experiència certament sensitiva i emocional, des de l’abstracció, que torna a reproduir en la sèrie «Alhambras» (1984-1986), amb les trames tractant de reproduir la profunditat dels espais arquitectònics d’aquest formidable conjunt monumental. En aquest cas, la disposició de les obres és per parelles, reproduint el mateix espai amb llum nocturna o diürna. I tot i que l’antològica no pot captar la dimensió real del treball de Sevilla amb les instal·lacions, en aquest segment hi ha una absolutament impactant, Fons et origo (1986), creada amb fils de cotó i llum negra.
L’espectador curiós pot eixamplar coneixences al final del recorregut, en la part documental, en la qual hi ha informació d’algunes de les grans instal·lacions de la dècada dels 80 i 90, Llet i sang (1986), un muntatge de clavells rojos, o la intervenció Maig 1904-1992 (1992) en el castell de Vélez Blanco (Almeria), que la comissària considera una de les grans instal·lacions fetes a l’Estat espanyol.
De la trama al relleu
En aquest punt de l’itinerari vital i artístic, Sevilla ja era una artista consagrada —un llarg camí des que en els seus inicis fora menystinguda per la condició de dona—, podia haver caigut en l’autocomplaença. Lluny d’això, en la dècada del 1990 canvia la tècnica pictòrica, de les línies i trames passa a una pinzellada adusta, quirúrgica, amb la qual aconsegueix un efecte relleu que, acompanyat d’una extraordinària exploració cromàtica, abordada amb un depurat sentit del contrast, genera una sèrie d’obres esplèndides, rotundes. En aquest apartat cal esmentar la sèrie «Insomnis» (2002-2003), un conjunt fosc i pertorbador que beu en l’insomni de la mateixa artista, acostumada potser per necessitat a treballar de nit. Una foscúria que contrasta amb la lluminositat reflectida en la natura de Díptic de València (1996) i Hotel Triunfo (1998). Obres que demanen de l’espectador canviar la ubicació per apreciar, en la distància curta, la pinzellada precisa, concloent, d’una perfecció aclaparadora.
A continuació, una secció que té molt de vivencial, de reflexió sobre la pròpia vida, en unes sèries més sòbries, menys poderoses visualment, però que contenen referències molt poètiques als assecadors de tabac de la Vega de Granada, la ciutat on resideix després d’haver treballat entre Madrid i Barcelona, o els plàstics dels hivernacles. Treball de nou amb el color i la llum, d’una plasticitat esfèrica. Fins que arribem a la producció més recent, que ens parla d’una artista que, malgrat la veterania, treballa encara amb una intensitat encomiable. En el tram final, trobarem les nou peces que dedica a Eusebi Sempere, obra de nou encuny que és alhora un retorn als orígens: línia pura, a mà alçada, imperfecta, amb el joc de degradació de colors.
Un enfocament que veurem en la instal·lació confeccionada expressament per a la mostra i que ocupa un espai volgudament discret en l’escala del rebedor de l’IVAM, amb una trama quasi imperceptible i que suposa la primera vegada que Sevilla aborda el treball lineal en vertical, amb un efecte subtil i poderós alhora. Compendi, no sabem si també voluntari, de la poètica geomètrica desplegada per aquesta extraordinària artista.