Maria Hein i la immersió 'urban' i mallorquina en l’imaginari nipó

Ben mirat, costava d’imaginar quin podria ser el següent pas d’aquesta artista de mare mallorquina i pare alemany. Perquè el que teníem sobre la taula era una carta de presentació enlluernadora que reformulava el pop-folk de les illes des de la proximitat al dream-pop, Continent i contingut (2021); i un segon àlbum en què avançava amb pas ferm cap a les músiques urbanes, Tot allò que no sap ningú (2023), sense acabar de perdre l’essència etèria i boirosa, com d’encanteri. Una mena de rèplica balear amb personalitat pròpia de la catalana Julieta, amb qui té evidents connexions artístiques i amb qui va col·laborar.

La lògica dictava que els perfils urbans s’accentuarien molt més, ho envairien tot. Però amb una decisió que denota maduresa, Maria Hein preserva elements i trets de la música mallorquina, de la tradicional i la de la cançó, que fan que la proposta tinga segell. Una mica, i salvant diferències estilístiques, el que fa la valenciana Sandra Monfort. Tot i això, per marcar una mica més de terreny, la mallorquina posa en la batedora una temàtica nipona —cultura que li arriba a través de la pràctica del judo— que no només és conceptual, sinó que deixa també petjades sonores. Un batibull ben armat, més per la part musical que per la conceptual.

Després d’una miniatura atractiva des del punt de vista vocal però que no aporta massa pistes, «El jorn final», el disc entra en matèria amb «Katana», un reggaeton amb el qual es conta una història de despit amorós que amenaça acabar a la manera Kill Bill, una referència implícita i explícita de Katana. Un bon tema amb tocs jazzy finals. «Nana» és una altra miniatura de menys de dos minuts que et deixa amb la mel a la boca i ja conté arranjaments orientalitzants, pont cap a una de les millors cançons del disc, «Nonadas», amb una producció impecable que prioritza apreciar les moltes capacitats vocals de la Hein.

En «Geisha», mentrestant, s’expliciten elements de la música japonesa, amb la reproducció digital d’un instrument tradicional, el shamisen, que fa d’original línia melòdica sobre la qual s’articulen ritmes urbans. La veu de la cantant, tanmateix —el ganxo indiscutible de la proposta—, continua en primeríssim terme. En comparació, «Ninja» resulta musicalment menys interessant, però es deixa escoltar. Mentre que l’estupenda «Betta» ens retorna a la Hein més pop, a més de ser un tall magníficament rematat.

I quan ja penses que l’artista mallorquina potser ha aparcat del tot les arrels, sona l’esquemàtica «De nit», que precedeix un hit absolut de l’àlbum, «Alenar», amb la jove artista emulant la gran Maria del Mar Bonet amb una revisió esplèndida, capaç de fondre el fraseig respectuós respecte de l’original amb uns arranjaments amb molta intenció i punteria. Encara que la cançó fa alguns mesos que circula, les desenes de milers de visites en les xarxes donen fe de l’esfericitat i encert de la versió.

Amb això ja ho tindríem, i dotze cançons tal vegada són moltes per als temps que corren, però el to més íntim de les boniques «Creu d’or» i «Katanas i pianos» arrodoneix la proposta. Que acaba de ser completa amb una altra picada d’ull a les arrels, una despullada i emocionant «La Sibil·la», amb so d’espases que tanca dramàticament la història que se’ns ha anat contant, amb una producció que realça de nou la poderosa veu de l’artista. En conjunt, un àlbum que és també un colp d’autoritat. Quan encara està, com aquell que diu, inaugurant la vintena.