Un saló burgès, inspirat en el que Thomas Mann descriu a la nissaga familiar Els Buddenbrook, rep els visitants de «Temps incerts. Alemanya entre guerres», perquè la mostra està concebuda com un retrat de l'època que va acabar amb el que Stefan Zweig va descriure com El món d'ahir: «L'època d'abans de la Primera Guerra Mundial [...] va ser l'edat d'or de la seguretat. A la nostra monarquia austríaca gairebé mil·lenària —escrivia Zweig en aquell llibre— tot li semblava creat per a durar i el mateix estat semblava la garantia suprema d'aquesta estabilitat [...] Radicalisme i violència semblaven del tot impossibles en una era de la raó». Era el món que Mann havia descrit també a la seva primera novel·la i era una il·lusió que es va esquerdar amb la Primera Guerra Mundial.
Els comissaris de l'exposició, Pau Pedragosa i Txuss Martín, han volgut també suggerir la idea que la Primera i la Segona guerres mundials no van ser exactament dos conflictes armats, sinó un de sol dividit en dues parts. Aquesta tesi a penes treu el cap a la mostra, però és una de les idees que Pedragosa destaca en l'estructura de l'exposició, molt ben dirigida per a fer entendre el que va passar entre 1918 i 1933, segons la mirada actual del segle XXI, i mostrar una part del que van generar aquells tres lustres.
És d'agrair, per exemple, l'esforç de concisió i claredat amb el qual s'ha fet la cronologia de l'època radiografiada, des del final de la Guerra Mundial a l'arribada de Hitler al poder polític i la seua conversió en führer el 1933.
També l'explicació de la república de Weimar, signada en aquest municipi alemany perquè era la ciutat de Goethe i Schiller i representava «un símbol de la voluntat de construir una nova Alemanya humanista i il·lustrada». Una constitució nova que va permetre, per primera vegada a Europa, que les dones votaren i que va empènyer tota una sèrie de canvis socials i polítics que van afavorir la cultura. Per Pedragosa, s'hi va produir una ebullició creativa que fa comparable aquella República de Weimar «a l'Atenes de Pèricles o a la Florència del Renaixement».
©Museu Nacional Thyssen-Bornemisza. Madrid
A partir d'aquesta contextualització, la mostra passa a exposar canvis concrets en la concepció artística, com el que anomenen «cossos en qüestió»: «A Weimar —explica el text de la mostra— els cossos trencats i mutilats després de la guerra coexisteixen amb d'altres que exemplifiquen nous ideals de bellesa i fortalesa». Aquest concepte queda patent amb molt poques escultures de l'època, entre les quals la Mare amb dos nens de Käthe Kollwitz i un prototip del robot de la pel·lícula Metròpolis de Fritz Lang.
Aquesta pel·lícula servirà també per a explicar l'aparició del fenomen de masses en oposició a l'individu autònom que fins aquell moment havia estat la referència. Una altra pel·lícula que explica aquest concepte (i el segrest de la ment de l'individu) és El gabinet del Dr. Caligari de Robert Wiene, la primera pel·lícula expressionista de la història —un moviment avantguardista del qual hi ha alguna altra mostra pictòrica al llarg de la mostra.
Sota larepública de Weimar es van viure tots els extrems econòmics, i la població va passar de la fam a una recuperació econòmica que va generar els feliços anys vint i altre cop el desastre després del crac del 29. «Anys daurats i temps foscos» és el tram expositiu que mostra aquests alts i baixos en l'art. D'una banda, s'hi veu la crítica social lúcida i àcida de George Grosz i, de l'altra, el no parar industrial i artístic del Berlín del 1927 en fragments de la pel·lícula Berlín, simfonia d'una gran ciutat, de Walter Ruttmann.
D'aquí es passa a «Nous rols de gènere», que explica quan van nàixer les «noves dones» (neue frau) que, a conseqüència de la Primera Guerra Mundial, s'havien posat a treballar, s'havien pogut emancipar i trencaven amb els rols establerts. Arriba, segons l'exposició, «una dona independent, forta, andrògina i activa socialment i políticament». La fotografia (de Jeanne Mammen, August Sander i Marianne Breslauer) i la pintura reflecteixen aquesta nova imatge. I també la primera dona sotmesa a una operació de canvi de sexe per l'Institut für Sexualwissenschaft de Magnus Hirschfeld.
Les avantguardes tenen una ràpida representació a «Art i tècnica», amb obres d'Ernst Ludwig Kirchner i Gabriele Münter; Johannes Itten, Rudolf Schlichter, un petit Vassili Kandinski, Oskar Schemmer i d'altres. Una atenció especial mereixen els projectes de l'Escola Bauhaus, els arquitectònics i els de disseny, amb diverses cadires, cafeteres i peces diverses.
L'espai més original de la mostra és el dedicat a la música, que ofereix racons d'escolta de les obres de Kurt Weill, el Kabarett Berlin, The Original Dixieland Jazz Band —que van triomfar a Berlín amb Tiger Rag— i també Richard Wagner i Arnold Schoenberg com a representants del passat simfònic i la nova música dodecafònica.
Després d'això, els comissaris i la directora del CaixaForum Barcelona, Mireia Domingo, han tingut l'encert de resumir sintèticament els descobriments científics i les reflexions filosòfiques que van rondar per la ment dels artistes d'aquella època amb un magnífic resum dels canvis conceptuals que implicaven la teoria de la relativitat d'Einstein, la quàntica (el principi d'incertesa de Heisenberg) i la teoria de l'«angoixa existencial» de Heidegger. Tot alemany.
El final és conegut: «La fi del somni democràtic», protagonitzada per Hitler. La mostra acaba amb una petita reproducció d'aquell gravat de Goya que diu «El sueño de la razón produce monstruos» i juga que endevineu si és la raó adormida qui genera monstruositats o és un somni racional impossible i inabastable el que les provoca.