En l’escenari, una coreografia d’espais, decorats i projeccions, de panels i objectes que apareixen o omplin el buit, com si l’escena tinguera un cos amb entitat i vida pròpia. Elements visuals acompanyats d’una música aclaparadora i un so abraçador, immersiu, una descàrrega sensorial que acompanya els textos projectats, la manera en què La luz de un lago, un títol evocador i fins a cert punt equívoc, perquè invoca un estat d’ànim contemplatiu que contrasta amb la potència del que es projecta des de l’escenari, fan endinsar-nos en les històries de vides creuades que aborda l’obra.
A banda de la investigació escènica, en col·laboració amb La Cuarta Piel, responsable de l’escenografia, de la recerca d’un llenguatge propi, La luz de un lago aborda uns referents temporals i d’educació sentimental cridaners. Els responsables de la direcció, el text i la dramatúrgia, Tanya Beyeler i Pablo Gisbert, valencians amb l'operatiu artístic a Barcelona, ens traslladen a un lapse de temps que, des del punt de vista històric, cultural i polític, aniria del Manchester de Joy Division i Margaret Thatcher, amb «Atrocity Exhibition» sonant, a Joe Crepúsculo i la Barcelona del 15M, amb «Mi fábrica de baile» com a banda sonora.
Un període extens, amb càrrega generacional per a moltes persones, que inclou peces musicals de referents com Massive Attack, fil conductor d’una de les històries, ubicada en el Manchester del 1995, que serveix per enfrontar l’espectador a la idea del pas del temps. A partir d’això, altres històries es presenten jugant amb la línia que separa realitat i ficció, històries d’amor, totes elles truncades, que parlen d'uns amants secrets d’Atenes, una transsexual de París o l’estrena de La Fenice a Venècia. Relats que naixen del text i agafen volada a través de la llum, l’acció i el so.
Quatre històries que es van succeint per configurar una pel·lícula, però no de manera explícita, una cosa que serà vista en l’escena: l’espectador és qui ha de configurar en la seua ment el film, a través de la seua imaginació, una estratègia narrativa i conceptual inspirada en l'assaig Cine ciego de Marta Azparren i la investigació sobre els efectes de les imatges sense imatge, del flux interromput d'aquestes. Hi ha vídeo, però les imatges que es llancen són borroses, de baixa qualitat, com accentuant el seu costat fantasmal. La pantalla és com un mur que realça els trets teatrals del muntatge.
Una proposta que comparteix els trets comuns d’uns altres projectes d’El Conde de Torrefiel de fer col·lidir els sentits de l’espectador, creant tensió entre allò que veuen i escolten, com una manera d'obrir finestres a la imaginació i la capacitat interpretativa. La luz de un lago és una coproducció, entre altres, del Festival GREC, el Centre Condeduque de Madrid, el Théâtre Sant Gervais de Ginebra i el Teatre Municipal de Porto.
La luz de un lago
El Conde de Torrefiel
Direcció, text i dramatúrgia: Tanya Beyeler i Pablo Gisbert
Teatre El Musical (TEM)
5 i 6 d'abril