Quan va començar l’escalada de la guerra d’Ucraïna, el febrer de 2022, la periodista Ielena Kostiutxenko, que llavors treballava per la Nóvaia Gazeta, va marxar al front a cobrir la invasió. «Era un viatge de feina», diu. I fa la llista d’objectes que va posar a la motxilla: «Un casc, l’armilla antibales, un jersei de la mare, un parell de pantalons i uns quants parells de mitjons». Havia de tornar al cap d’una setmana, però avui farà tres anys que no trepitja el seu país.
«El meu editor em va demanar que m’esperés que les coses es calmessin una mica», explica. A les parets de la redacció d’aquest diari independent, l’últim que quedava en peu a Rússia abans que Putin el prohibís, hi havia penjades les fotografies de sis periodistes, companys de Kostiutxenko, que havien estat assassinats. D’entre ells, Anna Politkóvskaia, a qui Kostiutxenko admirava profundament. Explica que es penedirà sempre de no haver-hi parlat prou, per vergonya, per respecte, per distància en edat i trajectòria, abans que la matessin.
Tot i els precedents, Kostiutxenko no té por. «Diré una cosa horrible —s’excusa—: amb el temps trobes una pau, amb tot això, t’hi acostumes. No pots acostumar-te a perdre algú, però sí a la idea que pots ser el pròxim».
Per seguretat, però, Kostiutxenko va veure’s forçada a quedar-se Europa. Aquí escriuria Un país estimat, un llibre que ara publica en català, on entrellaça cròniques narratives sobre una Rússia desconeguda, allunyada de Moscou i del Kremlin, i relats autobiogràfics. «Sovint des dels mitjans es creu que l’únic que interessa a l’audiència és saber què pensa Putin, però jo penso que és més important saber què pensen els altres 150 milions de russos. És una persona important, però al país hi ha moltes més persones amb visions, desitjos i pors diferents, i tots ells conformen la nostra realitat», explica.
Però el poder del Kremlin traspassa fronteres i, tot i ser exiliada a Europa, Kostiutxenko va ser enverinada. Quan tornava de Múnic, de demanar un visat, abans de marxar a l’Iran i a Ucraïna a treballar, va començar a trobar-se molt malament. «Vaig començar a suar, la meva suor feia pudor de menjar florit, tenia mal de cap i vaig començar a veure-hi borrós», recorda. No sap com va arribar a casa, però no se li esborrarà el mal de panxa i l’episodi de vòmits que va viure. El seu fetge s’estava deteriorant. Ara, tant la policia com un grup de periodistes —els mateixos que van destapar l’enverinament d'Aleksei Navalni i d’altres opositors de Putin— investiguen l’enverinament de la jove periodista.
—Queden periodistes a Rússia?
—Sí. Ara mateix a Rússia el periodisme és una professió criminalitzada, són els enemics de l’Estat, i molts han hagut d’exiliar-se. Però encara queden periodistes, molts molt joves. La majoria dels de la meva generació són a l’exili. Els que queden a Rússia tenen divuit, dinou, vint anys. Han decidit fer-se periodistes en el moment més difícil. Entre ells, la meva germana petita, que treballa al departament d’investigació de la Nóvaia Gazeta. N’estic molt orgullosa.
La seva feina és molt diferent del que solia fer jo. És impossible planificar res per a més enllà de l’endemà. Cada matí es lleven i si han tingut la sort que els ha despertat el so de l’alarma i no la policia picant a la porta vol dir que tenen un dia més i poden fer alguna cosa. Normalment, treballen de manera anònima, es mouen molt, perquè els serveis secrets els busquen, i, així i tot, continuen fent una feina impressionant.
Però aquesta feina és possible perquè els russos, malgrat viure envoltats de propaganda, encara volen saber la veritat.
—On es publiquen aquests reportatges, si Putin va tancar la Nóvaia Gazeta?
—És una bona pregunta. La Nóvaia Gazeta va ressorgir d’una manera estranya. Els periodistes exiliats a Europa van obrir una Nóvaia Gazeta Europa. I els que s’han quedat a Rússia han decidit fer-la ressorgir extraoficialment, perquè no tenim llicència i la pàgina web està bloquejada, i ja no tenim el dret d’imprimir les edicions. Ara enviem la informació a través de Telegram, que encara funciona. Durant un temps van fer servir YouTube, però ara YouTube també està bloquejat a Rússia.
Una altra manera són els PDF. Enviem els diaris en versió PDF i la gent els pot imprimir a casa seva, així que tothom pot imprimir la seva Nóvaia Gazeta. La gent s’imprimeix els seus propis llibres i els seus propis diaris. I alguns periodistes que treballen a Rússia passen informació als mitjans a l’exili; per això els mitjans a l’exili tenen ulls i orelles a Rússia.
—Sent que hi ha una certa autocensura, entre els periodistes, per la por a les represàlies?
—L’autocensura és el tipus de censura més potent, a Rússia. No és que Putin truqui als periodistes cada matí i els amenaci perquè no escriguin certs temes, no. A tots ens creix un Putin petit a dins.
Alguns periodistes pensen que es deslliuraran dels problemes corregint el que escriuen. Jo penso que l’autocensura és com un càncer. Es menja el teu talent, et deixa buida. Jo he intentat no fer-m’ho mai a mi mateixa. M’agrada envoltar-me dels col·legues de la Nóvaia Gazeta que també pensen així.
Molts cops he tingut una història a les mans i m'he adonat que, en publicar-la, la meva vida canviaria completament. No m’imaginava que canviaria d’aquesta manera, perquè estic lluny de casa i hi vull tornar, però no puc, però continuo viva, i per això tinc molta sort.
—El seu periodisme és molt humanitzador, dignifica a persones que viuen situacions molt difícils i és capaç d’explicar les interioritats de realitats diverses com si no hi fos. Com aconsegueix la seva confiança?
—El meu antic editor, a qui he dedicat el llibre, Nugzar Mikeladze, em va dir una vegada que les històries més potents són les que no s’han explicat perquè són el punt cec de la consciència col·lectiva.
Per això el primer que faig és seure i pensar. Penso en què no sé, on no he mirat mai. I com que soc una persona molt normal, normalment tinc el mateix punt cec que tothom. Quan el trobo, quan trobo un lloc o una comunitat, hi vaig i els explico que soc una periodista de la Nóvaia Gazeta i que vull fer una història sobre ells, perquè vull saber què pensen i què senten. I els prometo que no canviaré una sola paraula del que diuen. Els recalco que és important sentir el què han de dir, no només per mi sinó per l’altra gent.
—Per exemple, explica la quotidianitat d’un grup de dones prostitutes. Com arriba a ser testimoni d’aquestes escenes?
—Sobretot amb la gent marginalitzada, cal temps per aconseguir la seva confiança. Per la història amb dones prostitutes, el primer cop només vaig aparèixer fent veure que passava per allà. Els vaig preguntar si tenien menjar per a mi perquè tenia gana i vam compartir un àpat, vam parlar i van veure que no les jutjava. Després els vaig explicar que era periodista i que volia fer una història sobre elles. S’ho van pensar una estona i al final em van dir que sí. Estic eternament agraïda a cada personatge per deixar-me entrar a les seves vides.
Penso que si vols entendre com funciona el sistema, has de parlar no amb les persones que s’han incorporat bé en aquest sistema sinó a les persones que n’han estat excloses, que són als marges, perquè ells són els que veuen els errors. El seu punt de vista és més preuat que el de la resta. Per això també m’agrada haver traduït el llibre al català.
—Per tant, per a fer els reportatges necessita temps.
—Sí. Quan em preparo per anar a veure algú i penso quant de temps necessitaré, sempre el doblo. Si crec que necessito una hora, en guardo dues. Si necessito un dia, seran dos. El meu principi bàsic és acostar-me tant com pugui i passar-hi tant de temps com pugui, perquè necessites que s’oblidin que hi ets. Necessites que et vegin com una part del seu món. S’han d’acostumar a tu, deixar de ser conscients de la teva presència per començar a viure la seva vida.
Una vegada vaig viatjar amb el meu fotògraf al nord de Rússia, a visitar la nació dels khantis, i aquella gent ens esperava. Vam arribar i estaven vestits amb la roba nacional, ens cantaven cançons… El fotògraf estava contentíssim i li feia fotos a tot. Després de tot el dia em va preguntar: «Hem acabat?» I jo li vaig dir: «No hem començat». L'endemà ja no sabien què fer amb nosaltres perquè van gastar tot el programa el primer dia. Ens preguntaven què volíem fer. Ens van proposar d’anar a tallar fusta, a banyar-nos, a portar aigua del riu… Al tercer dia van decidir que érem uns russos estranys i ens van deixar en pau. I llavors va començar la meva feina. Vaig començar a veure quina relació tenien els uns amb els altres, com es comporten, com parlen, què pensen a la vida real.
Crec que els periodistes necessitem temps. Això m’agradava de la Nóvoia Gazeta: no em posaven pressa. Sé que és un problema per a molts periodistes. Jo els deia: «Necessito dues setmanes, però segurament em quedaré més temps». I em deien: «D’acord». Era genial.
—Les històries que conta al llibre desprenen una sensació d’apatia, com entre els joves que viuen envoltats de violacions, drogues i mort a l’Hospital Abandonat de Khóvrino (HAK). Queda espai per a la resistència i l’esperança, a Rússia?
—I tant. Malgrat les pressions, malgrat tenir més de 1.200 presos polítics, malgrat tenir més de 20.000 casos contra persones que protestaven per la guerra, hi ha resistència. La part més forta segurament és l’organització Feminist Anti-War Resistance, en què només participen dones. S’estructura a partir de cèl·lules i cada cèl·lula existeix independentment de les altres, però es poden unir pel que necessitin. Fan moltes coses importants. Moltes no les puc dir públicament, però fan molta feina amb l’antipropaganda, sobretot a les escoles.
Hi ha alguns grups anarquistes i d’esquerres que fan feina, també. N’hi ha que boicotegen els trens que van plens d’armament cap a Ucraïna, que destrossen infraestructures… N’hi ha d’altres com mares i dones de soldats que han estat enviats a Ucraïna en contra de la seva voluntat que intenten protegir els seus homes. Hi ha un projecte que ajuda soldats russos a desertar de l’Armada i ja han salvat 50.000 persones.
—No se’n parla massa, d’aquests grups.
—La resistència existeix. El problema és que sovint no volen parlar-ne públicament pels riscos que comporta. Però últimament veig la gent que comença a organitzar-se, els grups que no havien estat mai units s’uneixen… El primer pas per acabar amb aquest règim boig és construir cadenes de confiança. Perquè si confiem els uns en els altres, podem lluitar junts pels interessos comuns.
—Al llibre descriu una conversa difícil amb la seva mare. Creu que hi ha un salt generacional a l’hora d’entendre la realitat que es viu al país?
—Sí, hi ha un salt generacional. Ells van sobreviure el trauma de la caiguda de la Unió Soviètica i, després dels noranta, Putin va arribar al poder, i la gent el va veure com un salvador. La propaganda d’estat va ser molt efectiva. La meva mare va ser molt afectada per la propaganda, com tanta altra gent. Moltes famílies estan separades per culpa de la propaganda, és molt difícil resistir-s’hi, està molt ben feta, molt ben incorporada al sistema.
La diferència entre la propaganda d’avui i l’antiga és que en l’antiga volien que tothom cregués una única veritat, però la propaganda russa ara es basa en l’estratègia de fer creure que la veritat no existeix. És la devaluació de la veritat, de la idea d’integritat. I això és molt perillós, per a nosaltres i per a Occident, perquè la propaganda també està arribant aquí.
—Això s’assembla a l’estratègia que Trump està seguint als Estats Units. Què en pensa, d’aquesta figura i del rol que té en la geopolítica, també amb la guerra d’Ucraïna?
—Crec que Trump està aprenent molt de Putin, l’admira molt. Ara jo visc allà i veig des de dins que el que està fent als Estats Units és molt semblant al que Putin va fer a Rússia. Està generant odi contra les persones trans, parla de l’annexió del Canadà, etcètera. Diu que vol parar la guerra, però la manera en què ho fa… no està bé. Dos països forts i poderosos acorden decidir pel país petit. Això pot ser perillós, no només per a Rússia i Ucraïna sinó també per a la resta del món, perquè és la llei del poderós.
Als Estats Units passen moltes coses que em recorden a Rússia. La censura als mitjans comença a mostrar els primers senyals. Això és molt perillós. No sé si el món pot suportar una Rússia feixista, però el que és segur és que no pot suportar una Amèrica feixista.
—Més enllà dels Estats Units i Rússia, el feixisme creix arreu.
—No és el primer cop a la història que Rússia encapçala una tendència, i és trist que sigui aquesta. Jo tenia moltes ganes de ser mare i de fer un món millor per a la meva filla. I ara sembla que la meva filla viurà en un món apocalíptic. Crec que la nostra generació ha fallat, perquè no ha sigut capaç d’assegurar un món per a les pròximes generacions.
La tendència de la polarització és un objectiu de les estratègies polítiques. No volen que estiguem junts, que ens escoltem, que ens entenguem, que siguem forts. Per això crec que és molt important parlar, de coses difícils, de sentiments, i escoltar-nos, no cridar-nos com jo vaig fer amb la meva mare. Crec que podem aturar la catàstrofe global i espero que tinguem temps de fer-ho, perquè les coses es posen fosques.
—Per acabar, li puc preguntar com veu el seu futur? Encara vol ser mare? Continuarà treballant com a periodista des de l’exili?
—Vull ser mare, això segur. Si serà als Estats Units, no ho tinc clar. Per seguretat estic movent-me molt, no em puc quedar en cap lloc durant massa temps. Estic escrivint un segon llibre. I em fa por escriure’l, més que aquest primer. I vull tornar al camp, i ara que la meva salut està millorant ho faré. I cada dia espero l’oportunitat de tornar a Rússia. És el lloc on pertanyo, on tinc la meva gent, on es parla la meva llengua i on es viu la meva cultura, tot i que ara sigui feixista. Tinc la meva mare allà, que el mes que ve fa setanta-vuit anys, i no sé quant de temps em queda amb ella. Espero poder tornar aviat.
—Tant de bo.