Era una presentació de lʼhomenatjat. Un simple apunt biogràfic introductori. El marc general que havia dʼencabir els molts Alfons Llorenç que hi havia dins dʼAlfons Llorenç, tots els quals anirien desfilant, un rere lʼaltre, en les taules redones convocades durant una vesprada que va allargar-se fins la nit (si Alfons era polièdric i molt xerraire, la jornada que li dedicava la Universitat de València al paranimf de la Nau també havia de ser-ho). Però la recensió inicial del professor Vicent Artur Moreno va condensar tantes coses i de manera tan lúcida que alguns dels assistents van preguntar-se quin sentit tenia prosseguir amb al programa.
Moreno va explicar que, de ben jove, Llorenç «va trobar una particular caixa de Pandora, una caixa que tenia moltes coses guardades que ens pertanyien i que algú va intentar amagar». En obrir-la, va voler desplegar-ne cada peça del seu contingut: la llengua, la cultura, lʼanhel dʼautogovern, les institucions pròpies... Gràcies a això, aquest periodista amb ànima dʼetnògraf, aquest escriptor revestit dʼhistoriador, aquesta persona dʼorígens humils que duia lʼhumanisme per bandera, va fer-se respectar i va fer que el poble valencià també fora més respectat.
Com a professor de periodisme de la UV i com a doctor en comunicació, Moreno va voler destacar el vessant periodístic de Llorenç (Alcoi, 1951 — València, 2024), en virtut del qual els valencians van poder veure, per primera vegada, una emissió en TVE la seua llengua. Corria el juliol de lʼany 1977 i es tractava del seu documental Jaume I, els itineraris dʼuna conquesta, en què incloïa testimonis catalans i balears.
La intervenció preliminar de Moreno, que podeu trobar íntegra al final dʼaquest article, va ser més que un aperitiu. O més aviat, un banquet suculent. Un goig per als sentits, amanit de fotografies del seu trajecte vital.
A continuació, van arribar un parell de taules redones centrades en lʼàmbit acadèmic i de recerca, en primer terme, i en lʼàmbit periodístic i polític, en segon lloc. Per últim, el seu fill, Ausiàs Llorenç, i Joan Gregori, exdirector del Museu dʼEtnologia, van dissertar sobre la seua passió pels viatges, carregats dʼuna bona dosi de valencianitat.
El vessant investigador
A la primera taula, Antoni Ferrando, catedràtic de la UV, va subratllar la condició de deixeble de Manuel Sanchis Guarner de què Llorenç podia presumir. Malgrat no haver pogut estudiar Filologia Catalana a Barcelona, com era el seu propòsit, Sanchis li va aconseguir una beca de la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, gràcies a la qual va conèixer Francesc de Borja Moll a Mallorca. Un contacte que seria provindencial, perquè, com relatava tot seguit Josep Daniel Climent, professor de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), allò li va permetre dʼaccedir a la correspondència entre el mestre Moll i Lluís Fullana, que va prolongar-se de 1902 a 1916. A partir dʼaquesta revelació, i fruit de moltes investigacions més, Llorenç va erigir-se un dels principals estudiosos de la figura del filòleg valencià i també sacerdot.
El gran expert en onomàstica Emili Casanova, catedràtic de la facultat de Filologia Catalana, va emfasitzar lʼesperit col·laboratiu de Llorenç —«sempre que el buscaves, hi estava»— a lʼhora de recollir la toponímia de les comarques centrals valencianes, i molt especialment, de Planes. Perquè, tot i ser nascut a Alcoi, ell es considerava de Planes, dʼon eren els seus pares i on fou alcalde. «Va detectar topònims que ni tan sols no havia recollit Coromines, però, malauradament, ha deixat inacabat el seu treball... Tant de bo algú puga concloureʼl», va desitjar en veu alta Casanova davant un auditori, tot sʼha de dir, dʼedat mitjana prou avançada.
Fora bo que els joves i no tan joves resseguiren també la petjada de Llorenç. Maria Conca, també lligada a la facultat de Filologia de la UV, va recordar que, per exemple, Llorenç fou lʼintroductor de lʼestudi de la llengua en el col·legi dels jesuïtes quan lʼensenyament del valencià era un fet pintoresc, i que va enrolar-se, des de bon començament, en el Secretariat de lʼEnsenyament de lʼIdioma que acabaria sent el germen dʼAcció Cultural del País Valencià (ACPV). «LʼAlfons també fou lʼintroductor de la doctrina Freinet al País Valencià a través dʼunes escoles dʼestiu que van esdevenir un gran moviment de catalanitat», rememorava Conca. El seu curs sobre el folclore valencià, el seu manual de gramàtica Pany i clau, referencial en una primera etapa, van ser uns altres mèrits que ella va voler destacar.
Al seu torn, lʼactual director del Museu dʼEtnologia, Joan Seguí, de Planes com Llorenç, va remarcar la seua importància com a difusor de la cultura popular. Un periodista enamorat de lʼetnologia que, segons Seguí, va utilitzar el seu vessant de comunicador «per a socialitzar els seus coneixements i ajudar el seu poble a assolir la plenitud». En aquest sentit, va voler establir un paral·lelisme amb el periodista radiofònic Toni Mestre, autor de les primeres emissions en valencià a RNE i un altre obsès de la cultura popular. «Llàstima que no el deixaren desenvolupar la seua feina de periodista a TVE, perquè Alfons ens hauria llegat un fons documental valuosíssim», es planyia Seguí. «Mai no va perdre lʼafany de bussejar, de buscar i de mirar més enllà... Si li haguera de retreure res, seria que no escriguera més.»
El vessant periodístic
Alcoiana de soca, Reis Juan, periodista de RTVV des dels seus orígens, va obrir el torn dʼintervencions de la segona taula. Va parlar, ras i curt, dʼuna «veu censurada», víctima de la censura del franquisme, primer, del gir involucionista de la UCD, més tard, i de lʼaccés del PP a la Generalitat, en darrera instància. «Alfons és la veu dʼAitana, la cara dʼAitana —afirmava en referència a la desconnexió valenciana de TVE—, però en la major part del seu període de lucidesa, van tallar-li la veu». Juan el definia com un «cabut», una persona «tossuda» i «molt xerraire» que «tenia molt clara la seua condició de classe», heretada dʼuna família represaliada en temps de Franco.
«Diria que lʼèxit de la manifestació multitudinària de 1977 en favor de lʼEstatut va ser en part mèrit dʼAlfons, per les falques emeses a TVE durant la seua etapa i la dʼEduardo Sancho, que seria enviat a Londres», continuava Juan. A Llorenç, ironies del destí, van posar-lo a dirigir Hispavisión, una feina funcionarial i insubstancial als antípodes del que ell era i volia ser. Per a Juan, la frase que més bé encarna Llorenç és aquella que va dir per tal de fer-se forts en els postulats valencianistes davant una dreta retrògrada: «Callant tots, rebrem més insults que competències». Una sentència poc després de la qual va passar a exercir com a cap de gabinet del president Josep Lluís Albinyana.
Honori Pasqual, capellà i membre del Grup dels Dijous a lʼOctubre, un col·lectiu de cristians progressistes del qual Llorenç se enorgullia de formar part, va incidir en el «buit difícil de substituir» que ha deixat. «Ha sigut un company de moltes lluites que els poderosos pretenen amagar», exposava, «la fe cristiana era un element nuclear seu, entesa, això sí, des de la teologia de lʼalliberament de Pere Casaldàliga».
Josep Guia, professor de la UV molt lligat a Llorenç des dels temps en què van compartir militància en el Partit Socialista dʼAlliberament Nacional (PSAN), va destacar el seu paper cabdal en la redacció del catàleg editat per la Generalitat Valenciana amb motiu del 750è aniversari de la conquesta de Jaume I. A més, va confessar que Llorenç va demanar permís al PSAN quan Albinyana, que pertanyia al PSPV, va oferir-li el càrrec a Presidència. Guia va dir que Llorenç «era, com Bausset, lʼhome subterrani», un amant del país que en menys dʼun any va encomanar el seu patriotisme a Albinyana, cosa que no aconseguí amb Joan Lerma. Per acabar, Joan Senent, molt amic de Llorenç, presidia el Centre Excursionista de València quan lʼhomenatjat va entrar a dirigir la secció dʼetnologia. De nou, la seua heterodòxia, el seu esperit alquimista que feia barrejar periodisme i història, viatges i etnografia, llengua i cultura popular.
Lʼexconseller Vicent Soler va recordar una anècdota que es projecta sobre el present. En el seu breu període com a regidor de lʼoposició a lʼAjuntament de València, entre 1995 i 1996, Soler va aconseguir que el consistori presidit per Rita Barberà assumira un full de ruta de normalització lingüística. En tenien molts pobles, però encara no el cap i casal. «Vaig contactar amb lʼAlfons i em va dir que ell en tenia un, el que havia implementat com a alcalde de lʼAjuntament de Planes... El mateix que seria aprovat finalment, per unanimitat, al ple de València». El que es manté en vigor i fruit del qual, per exemple, la retolació de tots els carrers, places i avingudes és monolingüe. El mateix que obliga el consistori, des dʼaleshores, a redactar tota la documentació interna en les dues llengües oficials. Soler, girant la vista enrere, no va amagar la seua incredulitat en saber que Llorenç seria el cap de gabinet dʼAlbinyana. Un home del PSAN treballant per a un president del PSPV? Al cap de poc temps, però, es va convertir en una persona clau en el procés de represa del autogovern.
Un pou de saviesa, el dʼAlfons Llorenç, molt fons però ple a vessar. Com lʼaula magna de la seu vella de la Universitat. La presidida per lʼhumanista Lluís Vives, de qui lʼAlfons, ara i ací, ens hauria contat mil històries.
ALFONS LLORENÇ: DE LA DIVULGACIÓ DEL CONEIXEMENT A LA PASSIÓ PEL SEU POBLE
(text de Vicent Artur Moreno pronunciat en l’acte d’homenatge a Alfons Llorenç a la UV)
La importància d’Alfons Llorenç en l’esfera de la divulgació del patrimoni tradicional, històric, artístic i lingüístic de la nostra comunitat nacional és molt important. Ell va ser pioner en connectar el món acadèmic i universitari de finals dels anys 60 amb les noves plataformes que anaven sorgint al si de la societat de masses i que ajudaven a comunicar la identitat perduda. Ell ajudava a recuperar la memòria col·lectiva d’un poble que havia oblidat el seu passat.
Situem-nos. És el dia 18 de juliol de l’any de Nostre Senyor del 2024. Fa unes hores que ha mort Alfons Llorenç. El periodista i gestor cultural de l’Olleria Pep Albinyana està esperant que a l’informatiu d’À Punt donen la notícia. Ha mort el primer que es va atrevir a emetre en valencià el 1976 un documental al País Valencià. Escriptor, alcalde de Planes, dinamitzador social, estimulador polític, creador de relats culturals...
Encara estem esperant que donen la notícia. Ara, l’informatiu que ha dedicat minuts i minuts a la calor, passa als esports. No diuen res d’Alfons. No pot ser un error. Qui n’és el responsable? Més encara quan aquest home havia significat molt en el món del periodisme i de la comunicació no només al País Valencià, sinó a tots els Països Catalans, perquè venia dels anys foscos de la clandestinitat. Un referent doncs en aquella selva mediàtica, on la llengua dels valencians vindicava un lloc.
Va ser un home que des de jove va trobar una particular caixa de Pandora. Una que tenia moltes coses guardades que ens pertanyien. I que algú va intentar amagar. Ell, volia compartir amb el seu poble totes les meravelles i els fets que genera una societat sana: la consciència.
Alfons Llorenç va deixar aquest món la nit del 17 de juliol del 2024. Aquella nit vam perdre un homenot, jo un germà gran, un repositori de coneixement, un motor social, un disc dur amb una memòria enorme, un dinamitzador cultural fora mida, un comunicador de la cultura. Alfons i personatges com ell, són autèntics referents, estructures d’estat moltes vegades a l’ombra, figures més o menys ocultes que han possibilitat que ara mateix siguem ací fent el que estem fent.
Nascut a Alcoi el 1951, va viure uns moments profundament delicats per a construir una societat democràtica i lliure. Ell i uns quants i unes quantes més, es proposaren construir un país des de les cendres de l’amenaça, des dels encenalls que hi havien quedat, després d’un temps de devastació organitzada, conscient i premeditada. Creixíem malgrat la sal i malgrat la por que havien inoculat a les nostres famílies.
Alfons venia d’orígens humils. Va ser un home transversal, multidisciplinar: polític, intel·lectual, escriptor, especialista en temes religiosos... Va ser alcalde de Planes, com el seu avi, militant del PSAN, del PSPV, membre d’Acció Cultural del País Valencià, membre destacat dels Consells per la República... Segons ell, el descobriment de l’univers de la cultura suposava alliberar-se de llasts i de càrregues en forma de prejudicis.
De fet, enmig d’aquella atmosfera reaccionària i profundament repressiva, Alfons va sublimar la realitat i es va convertir en un humanista d’arrels cristianes molt compromés amb el seu poble. Un poble que havia iniciat la seua història moderna amb una data concreta: 1238.
Segons ell mateix es definia, Alfons era un agnòstic amb fe, un home que creia en la part sagrada de les persones, en la seua humil transcendència, en el missatge alliberador del Crist dels pobres. Alfons era un home que volia fer compatible una societat moderna amb el fet transcendent, sagrat de la humanitat. Anar amb ell a Terra Santa era iniciar un viatge en el temps. Era conscient que l’Església al País Valencià – i a tot el món occidental, per a bé i per a mal- havia estat un fet incontestable.
Toni Gisbert declarava a l’endemà de la mort d’Alfons: “Feia de pont amb l’església de base des del nacionalisme”. De fet, el govern del Botànic el volia proposar com a connector entre les institucions progressistes que governaven la Generalitat des del 2015 fins al 2022 i l’església catòlica, una mena de Conseller d’Afers religiosos. Però això no va prosperar mai.
La seua capacitat d’aprendre, observar i preguntar abastava centenars de camps científics, que ell interrelacionava d’una manera sorprenent... A principis dels anys 70, en la seua etapa universitària, Alfons començà a fer enquestes lingüístiques per a l’Institut de Filologia Valenciana, cosa que el connectava amb l’arrel del poble.
Tot i que semblava un dels deixebles més brillants de Manuel Sanchis Guarner, aquest el va iniciar en el camí de la comunicació. Sabia que el català al País Valencià necessitava d’altaveus mediàtics, no només de gramàtiques i de filòlegs. Li calien canals potents divulgatius.
De les enquestes va passar al periodisme escrit i audiovisual, a comunicar el que ell estava descobrint: un poble amb por que volia perdurar i que tenia una història, una cultura i una llengua pròpia que alguns havien amagat, silenciat i perseguit.
Perquè Alfons comunicava molt més que les paraules, i per això el President del Consell Preautonòmic del País Valencià, Josep Lluís Albinyana el va nomenar cap de gabinet. Tot havia començat un temps abans, amb una frase que va dir Llorenç en un Aplec de la Joventut a Sueca l’any 1978. Allí digué: “Si callem tots, el Consell rebrà més insults que competències”.
El text complet, ple de suggeriments i autocrítiques, arribà a Albinyana que el va voler comptar entre els seus. La llibertat, amnistia i Estatut d’Autonomia necessitaven altaveus socials per tal de construir un relat des de la democràcia, des de la identitat perduda.
Ell va ser el motor més potent que permeté crear del no res tota la infraestructura comunicativa del Consell Preautonòmic, perquè segons pensava “la imatge de poder crea poder”. Ell va ajudar a consolidar el Consell, els símbols del Consell: l’himne, la senyera, el nom... I molta documentació escrita. Alfons tenia un projecte de societat, on entre altres coses volia connectar amb l’estil, el contingut i l’essència d’aquella Cancelleria Reial que va fer del català i dels seus textos, referents lingüístics i de continguts a l’Europa del segle XIV i XV. Ell va proposar i convèncer el director d’Aitana que l’escadussera mitja hora que hi havia de desconnexió per al circuit valencià, havia d’acabar amb les notes de la Moixeranga.
Però davant de tots aquests moviments cívics per recuperar la democràcia i l’autogovern se situava la dreta. Curiosament, al País Valencià no hi havia una dreta democràtica. No tenien res a oferir. L’únic que se’ls va acudir va ser inventar-se un conflicte. La dreta va buscar en els símbols i els complexos, les idees democràtiques que no tenien.
Començava l’etapa més virulenta de la mal anomenada Batalla de València, on la societat valenciana assistia perplexa a uns actes que anaven deteriorant la convivència i la primera embranzida dels moviments progressistes.
Estava gestant-se una divisió en la societat i un fantasma que només existia al cap dels que no tenien res a oferir en una atmosfera democràtica. És el moment que Alfons recorre amb Albinyana el país de dalt a baix. És el moment que ell divulga i construeix un relat institucional. El poble havia de “legitimar” el govern que ara s’estava gestant.
Vicent Soler diu que “contra la precarietat del Consell hi havia les aspiracions i la voluntat d’Alfons”. No oblidem que la nova època que iniciava la societat valenciana trencava una inèrcia de més de 500 anys d’inexistència d’un poder polític sobirà i propi. El mateix concepte institucional de la Generalitat recuperada reprenia un autogovern que existia des que Jaume I crea els Furs de València. Per a molts historiadors, una de les Constitucions predemocràtiques més visionàries i avançades de l’Europa de les catedrals.
S’havia de normalitzar el país, crear-ne les estructures, explicar als ciutadans què era allò de la democràcia, de l’autogovern, de l’ètica política, de la solidaritat entre les persones i els pobles... Aquells anys, els grupuscles feixistoides van allistar a les seues centúries un grapat de ciutadans i ciutadanes amb poc bagatge democràtic. Alfons els va patir. Ell no podia comunicar res a aquestes persones. A la segona paraula emesa per Llorenç, la bèstia hauria escridassat, agredit...
A tots els actes es feien presents i insultaven, escridassaven i en alguns caos, podien llançar unes quantes rates o un masclet hipermusculat. Gent violenta agredia ciutadans que el poble havia triat democràticament i que representaven les institucions. Va ser una època terrible per al conjunt de la societat, sobretot capitalina: cremes de senyeres, bombes a llibreries, trencada de vidres, cotxes abonyegats, agressions a periodistes, a dones que es manifestaven contra l’avortament, a persones que vindicaven una llibertat sexual, artefactes explosius contra la Universitat, Sanchis Guarner i Joan Fuster.
Llorenç era conscient que sense uns mitjans de comunicació propis era impossible construir un país democràtic i una societat crítica, responsable i alegre. I el millor altaveu que tenia en aquella meitat dels anys 70 era implementar la llengua i la cultura dels valencians en el mitjà televisiu, un autèntic altar mediàtic que hauríem d’aprofitar si volíem que el català fos una llengua útil i amb un ús normal.
El 27 de juliol de 1976 se sentien les primeres paraules en valencià en un mitjà de comunicació fet al País Valencià. Eren les imatges del documental “Jaume I: els itineraris d’una conquesta” escrit per Alfons Llorenç. Era el primer cop que algú s’atrevia a fer alguna cosa digna en la llengua del poble. Es va emetre a Aitana, l’espai de desconnexió que TVE havia programat per als valencians. Una altra vegada Alfons se significava: va ser-ne el pioner.
El seu pas per Aitana –el circuit televisiu valencià autònom— va ser dur i ple d’obstacles, ja que la UCD es va encarregar de posar uns censors per tal de dificultar la nova singladura dels mitjans de comunicació al País Valencià. Eduard Sancho va ser nomenat director d’Aitana. Aquest venia dels EEUU de treballar en televisions d’aquell país. Portava saba nova i ací va triar gent molt professional i progressista per a portar endavant el projecte de la desconnexió. I va triar entre d’altres Alfons Llorenç.
Però Sancho va ser substituït per Pepe Llorca, un home d’UCD, molt pròxim a les dretes més ultramuntanes. Un home del “Movimiento”. I la cosa va canviar. Al mateix temps, misteriosos incendis destruïen l’arxiu audiovisual de l’ens. I Llorca prohibia a Alfons redactar notícies de 1977 a 1982. En els últims 10 anys de TVE Aitana, va ser cap d’emissions i tancat a l’habitació fosca. Això sí: el càrrec que tenia era de director d’Hispavisión, una responsabilitat tècnica de la què Alfons no n’era competent, però li permetia mantenir el sou.
Paradoxalment, açò va permetre a Alfons treballar en la construcció d’un relat on les institucions pròpies prenien forma d’estructures d’Estat. Va ser “l’home del President”, el creador d’una incipient, possible i potencial consciència de poble. Alfons acaba les seues responsabilitats institucionals el 1995, quan el PP ocupa el govern de la Generalitat. Els seus serveis ja no eren necessaris. El seu projecte de País havia acabat.
S’inicia així un llarg període on Alfons és un possible director de RTVV, però algú considera que estima massa la seua professió i que serà un element difícil de controlar. Que té criteri propi i un sentit d’estat, de poble, i està disposat a arriscar, a contractar professionals amb criteri. S’ha significat massa. El PP necessita un perfil baix, servil. Necessita acòlits, no sacerdots obrers.
Alfons tingué una gran presència divulgativa en la societat valenciana, i en general, en el marc dels Països Catalans. I ho va fer a través de múltiples plataformes. Volia compartir amb la societat allò que ell havia descobert. No volia apropiar-se del gran tresor que dia a dia anava trobant. Ell era conscient que havia de compartir tot això amb el seu poble. I ho feia a través del paper escrit. Feia molts articles per als diaris: per al Levante-EMV, Las Provincias, Diario de Valencia, Triunfo, Destino, Canigó, El Temps, per a El País, per a l’Avui, per a molts llibres de festes...
Concretament des d’El Temps, Llorenç ens mostrà en diferents temporades aspectes de l’antropologia, de la història, de la filologia, de l’estètica, de la tradició de gents i pobles de l’antiga Corona d’Aragó. Uns territoris que havien bastit durant més de 1000 anys relats que s’havien de contar.
La seua secció “Trossos i mossos” apareixia setmanalment com un discurs patrimonial que parlava de déus i d’herois, de tradicions, creences, memòries i fets que vertebraven una societat definitivament trencada a principis del segle XVIII.
Un aspecte molt interessant del vessant comunicatiu d’Alfons van ser els llibres. I en va escriure uns quants. En primer lloc, i quan tenia a penes 25 anys va fer una obra en col·laboració amb Honorat Ros. Es deia Pany i Clau. Era un curs de gramàtica on ja es podia intuir la vocació comunicativa i divulgativa d’Alfons Llorenç: juntament amb les bateries d’exercicis i crides gramaticals anaven textos explicatius on es mostrava l’ànima del País i l’esperit dels valencians i les valencianes. Era l’any 1977 i també en aquest camp Llorenç va ser un dels pioners. Una època heroica on escriure un llibre era un fet insòlit. Fer-ho en català i per a l’ensenyament entrava dins dels fenòmens paranormals.
Uns anys després, Alfons Llorenç va crear una mena d’àlbum en homenatge a un dels lingüistes, historiador, etnògraf i filòleg més competent que hem tingut. A Manuel Sanchis Guarner li dedica un llibre enorme, acompanyat de moltíssimes fotografies que ajuden a fer de la vida i obra del filòleg una aventura atractiva per al lector.
Alfons, mentre fa la seua tasca política i comunicativa, va creant també guions per a televisió: Mons i misteri, Tramar, ordir i viure, La nit de Sant Joan, tots de l’any 1986. Sanchis Guarner i la cultura popular el 1987, La Moixeranga, comença la festa el 1988. Els guions televisius tenen un clar caràcter didàctic i divulgatiu: el de Jaume I, el de la Festa d’Elx...
En l’any 2011 publica El sant del dia, potser la seua obra divulgativa més musculosa i transversal. Estàvem a temps de recollir la cultura popular? Alfons opina que sí, que de la mateixa manera que es preserva el paisatge i les accions sostenibles, també podíem conservar un patrimoni comú i coral.
Si les paraules eren contenidores d’història, de cultura, d’antropologia, de tradició, de memòria, els sants també. La manera de presentar-los Alfons no és convencional, perquè a través dels sants, ens mostra un poble, una manera de veure el món transversal. Grata sota l’epidermis del sant i hi troba la cultura, la nostra cultura grecoromana.
Es dona la casualitat que un periodista també heterodox, crític i molt professional, va incorporar els sants als telenotícies. Era Salvador Alsius a TV3 i era una bona manera de connectar la modernitat amb la tradició, una tradició agrícola que havíem estat conservant i recordant durant uns 10.000 anys.
L’últim llibre publicat per Alfons va ser Camins i petjades: la València de sant Vicent Ferrer, un treball molt ben construït, dedicat a la figura del sant valencià, que fuig de la caspa i de l’hagiografia convencional. Alfons el presentà en societat al Paranimf de la Universitat/Estudi General. Era l’any 2019.
En els darrers quatre anys, Alfons ha construït més de 80 articles per a El Temps de les Arts. I per això, va estar guardonat amb el premi de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Per haver aportat a la societat un llegat del nostre patrimoni a través d’una plataforma moderna i universal, com són els textos de divulgació dins les revistes digitals.
Aquests articles pretenen mostrar d’una manera àgil i amena una part important del patrimoni estètic de tots els territoris que diem “bon dia”. Una manera de vertebrar el territori. Des dels secrets de l’art rupestre, passant per l’Empúries grega i arribant als sepulcres modernistes del seu Alcoi.
Alfons ho tenia clar. Ell sabia que la nostra societat perdia progressivament l’hàbit de llegir llibres, diaris, d’estar ben informada. Uns col·lectius que canviaven mica en mica la pasta de paper per les pantalles digitals. Alfons volia mantenir el nexe analògic amb la seua societat.
Independentment del seu treball acadèmic i de la seua tasca com a escriptor, no oblidava mai un altre tipus de gent. Ell anava comunicant el saber al gran públic, al públic que no anava mai a jornades ni congressos. Per a la gent que no llegia.
La seua tasca d’apostolat anava per molts camins. Com a comunicador en festes dels pobles, i com a generador de relats patrimonials. És ací on Alfons arribava al gran públic. Creà juntament amb el seu fill Ausiàs un club de viatges. Es deia A Gust i pretenia omplir un buit necessari en la nostra societat.
Passejar amb ell per Montserrat era descobrir la història, la natura i el llegat monacal amb tota la intensitat que aquells monjos entenien el món i el preservaven. Les seues històries anaven manifestant-se mentre anàvem passant del patrimoni humà al patrimoni natural. Acompanyats de tant en tant per un herbero de Bocairent. Intervenia sovint en diferents produccions audiovisuals. La pòstuma va ser quan el van demanar a parlar sobre les campanes i el seu llenguatge en un documental que han realitzat els Campaners del Comtat.
A banda de les seues lectures, també tenia racons per a repostar combustible. Escoltar la gent era un bon dipòsit de saviesa que Alfons s’ocupava d’escoltar. Les tertúlies l’ajudaven a absorbir energia per tal de continuar creant. Una de les que més s’estimava ell era la del dijous al centre Octubre.
Molts tertulians l’enyoren molt. Aquesta imatge denota la devastació de Cronos, de com el déu del temps passa per totes i per tots. D’aquests tres personatges —Paco Gramatge, Alfons Llorenç i Vicent Moreno i Mira— cap és entre nosaltres. Tots tres estan fent tertúlia en un altre lloc, mentre beuen de la font de la immortalitat...
Es dona la circumstància que Alfons estava molt demandat per l’Organització Nacional de Cecs espanyols, l’ONCE. Deien que el seu relat estava especialment destinat a aquella gent que veia amb altres sentits. El col·lectiu de l’ONCE havia conformat amb Alfons una massa sense escletxes, on les rutes que els proposava els omplien d’informació i d’estima per allò que coneixien.
Alfons, al llarg dels seus 73 anys, s’havia convertit en el nostre particular Caront. Aquell barquer que ens feia passar de la riba de la ignorància i del menysteniment, a la riba del coneixement respectuós, de la reflexió profunda i del pensament sempre viu.
Un home ple, versàtil, superlatiu, magnífic. Si us estimava, us regalaria cireres o us portaria a Planes. Un espia en la Cúria. Un curiós empedreït. Pioner de la ràdio i la televisió al País Valencià, assessor àulic i cap de gabinet de premsa en el Preconsell que donaria pas a la Generalitat recuperada, comissari d’exposicions memorables, historiador, comunicador i connector entre generacions, la veu de la memòria d’un poble sobirà... i alcalde de Planes.
I un apassionat sobiranista. I un bon home. La pitjor condemna no és la mort, sinó el memoricidi. Alfons Llorenç, in memoriam.