—Quina és la salut del sistema universitari?
—En contra dels clixés gairebé històrics, les dades mostren que la salut de l’educació superior a Espanya és molt bona. El sistema públic universitari ha assolit un èxit molt important. Les cinquanta universitats públiques, cadascuna d’elles, amb les seues assignacions i objectius específics, tenen una qualitat molt elevada.
De fet, si ho compares en l’àmbit internacional, es pot afirmar que el sistema públic universitari ha de considerar-se una de les joies institucionals que tenim. Algunes de les universitats de la xarxa estan en el primer nivell internacional. Fins i tot les modestes estan posicionades entre les millors del món. A tot el món hi ha 40.000 universitats, entre les quals n'hi ha moltes que són mediocres. En canvi, de les cinquanta que tenim ací, quaranta-sis es troben entre el 2,5% més bones.
I tot això s’ha aconseguit tot i que el finançament està per sota de la mitjana. Per tant, tenim universitats que són molt eficients.
—La despesa per alumne a Espanya és de 13.800 dòlars, el 18,8% menys que la mitjana dels països de l’OCDE. La despesa en educació superior suposa l’1,26% del PIB enfront de la mitjana de l’1,43% de l’OCDE. S’hauria d’invertir més en educació superior?
—La taxa de retorn per cada euro invertit en educació superior és de quatre euros. Invertir en les universitats és fer una bona inversió des del punt de vista estrictament econòmic. Si s’invertís més, probablement el rendiment seria molt més gran i fins i tot podria ser exponencial. Invertir en universitats és una bona inversió de país. De fet, la darrera llei aprovada en temps de Joan Subirats —la Llei orgànica del sistema universitari (LOSU)— ja estableix que cal incrementar la inversió. La universitat és important en termes de formació, però no només. També ho és en termes de recerca i de transferència de coneixements.
—Existeix aquell mantra que assegura que tenir un grau no garanteix una bona inserció professional. Què els diria a aquells que mantenen aquest discurs?
Aquestes coses cal analitzar-les en la seua complexitat. A la dècada dels vuitanta, la pràctica totalitat dels qui estudiaven en les universitats ascendien socialment. De fet, el gran indicador per analitzar l’ascensor social té a veure amb els estudis dels pares. El 40% de l’alumnat que tenim ara a la universitat té pares que ja han passat per la universitat. Per tant, és més difícil que es puga considerar que s’ha produït un ascens social, com passava abans. Es podria dir que, a hores d’ara, aproximadament el 50% de la població universitària millora la seua posició. La resta o es mantenen o empitjoren.
«A hores d’ara, el sistema universitari espanyol és un dels més privatitzats d’Europa»
Ara bé, si bé la universitat ja ha deixat de ser l’ascensor social que era, el que ens mostren les dades és que una persona amb una titulació universitària té més possibilitats d’inserció laboral que no una persona sense aquests estudis. En tot cas, m’agradaria recalcar que, encara a hores d’ara, els estudis universitaris són l’ascensor social més potent que tenim.
—Quines amenaces té actualment l’educació superior?
—Abans d’aquest llibre vaig publicar un altre que es titulava La universitat en la cruïlla. Hi parlava dels reptes de l’educació superior i la necessitat que tenen aquestes institucions, amb cinc-cents anys d’història, d’adaptar-se a les transformacions socials.
Tanmateix, les transformacions són tan profundes en els àmbits tecnològic, econòmic, social, institucional i polític que fan més urgent que mai que la universitat s’hi adapti. Si no ho fa, tindrà problemes de supervivència perquè hi ha nous operadors que volen participar directament de l’educació superior. El monopoli de l’educació superior, que fins ara semblava que estava només en mans de la universitat pública, ha deixat d’estar-ho. I això t’obliga a canviar d’estratègia i adaptar-te a aquesta nova realitat.
En aquest llibre parlo de l’amenaça que suposa la creixent presència de la iniciativa privada en l’educació superior. Fins ara, les universitats privades tenien un paper residual en el nostre sistema universitari. Feien la funció de donar cabuda a tot l’alumnat que, per nota de tall, no podia accedir a la pública i tenien prou recursos per pagar-se una universitat privada.
La universitat privada era, doncs, un bon complement. També l’utilitzaven famílies que tenien fills pocs disciplinats, perquè la universitat pública, en línies generals, el que fa és fomentar l’autonomia de l’estudiantat i l’autoresponsabilitat. En canvi, la privada està més enfocada en la disciplina i el control extern.
Fins fa uns anys, només el 8% dels graduats eixien en universitats privades. Ara són el 28%. El volum d’estudiants de grau en les privades s’ha quadruplicat en dues dècades, ja que han passat de 102.000 estudiants a 420.000. En canvi, les universitats públiques han perdut 185.000 estudiants. Hi ha vasos comunicants entre la bonança del sistema privat i el debilitament del sistema públic.
A hores d’ara, hi ha més estudiants de màsters a la privada que a la pública. Així doncs, s’està produint un transvasament d’alumnes des de la pública a la privada. La situació, avui dia, és sostenible perquè hi ha creixement demogràfic, però què passarà quan hi haja la davallada demogràfica?
—Però què ha passat perquè en poc de temps passem del 8% dels graduats en la privada al 28%? Té a veure amb canvis legislatius? Amb dinàmiques socioeconòmiques? Els números parlen per ells sols: l’any 1998 hi havia tres universitats públiques i ara en són 43...
—Actualment, el sistema universitari espanyol és un dels més privatitzats d’Europa. Fet i fet, ens estem allunyant del model públic europeu i correm el risc d’acabar privatitzant l’ensenyament superior.
«El volum d’estudiants de grau en les privades s’ha quadruplicat en dues dècades. En màsters, hi ha més alumnes a la privada que a la pública»
Les raons que expliquen aquest fenomen són diverses. En primer lloc, la insuficiència en el finançament ha provocat que hi haja una oferta insuficient per part de la pública en relació amb la demanda existent. Això s’ha fet molt evident, per exemple, amb els màsters habilitants, com ara per ser advocat o professor de secundària. L’oferta de places és tan baixa que l’únic que han de fer les universitats privades és esperar que li arribe l’alumnat. Perquè li arriba sense fer res de res! Tenim gent pagant 10.000 euros per màster habilitant, amb els beneficis que això genera.
Pel que fa als graus, potser la situació és encara més preocupant perquè hi ha franges de la població que poden i s’estimen més fer el sacrifici econòmic. Ens cal fer una reflexió profunda sobre per què hi ha una població de classe alta i mitjana alta que prefereix aquest model.
Paral·lelament, ens trobem que hi ha governs autonòmics que tenen posicions molt bel·ligerants respecte de l’ensenyament superior públic i que han aplicat retallades molt fortes mentre obren les portes a la implantació de privades. Madrid és el model paradigmàtic, però al darrere li han anat Andalusia o Castella i Lleó.
L’educació superior és un gran negoci ara per ara, i per això hi ha tants operadors privats que tenen interès a participar-hi. Hi ha graus pels quals l’alumnat paga 10.000 euros i 4.000 són benefici net.
A Catalunya hi ha un model diferent del de la Comunitat de Madrid. La situació és paradoxal, perquè fa ara 25 anys que es va donar llum verda a la darrera universitat privada, l’Abat Oliva. Ara bé, Barcelona està ple d’universitats internacionals privades que estan en una mena de limbe regulador.
—Vostè, en tot cas, manifesta la necessitat que la universitat pública també participe en aquest mercat privat. No resulta contradictori?
—El problema és que en aquest dilema hi ha una mena de bonisme segons el qual el que és públic ha de ser públic al 100% i el que és privat ha de ser privat al 100%. Jo crec que cal trencar una mica amb això, perquè, si no, el que tenim és que les públiques tenen les mans lligades, no són capaces de respondre a la demanda que existeix i tenen poc marge de flexibilitat per ser més competitives amb les regles del joc que actualment imperen.
Per això jo advoco per opcions intermèdies. La universitat pública hauria de començar a pensar en un model híbrid. Crec que cal deixar que les universitats públiques puguen competir, tot mantenint els seus valors. Science Po, a París, opera en aquest règim semipúblic.
—Tenint en compte el descens en la població infantil que és prevista per als pròxims anys, fins a quin punt la puixança de la privada pot comprometre la viabilitat de la universitat pública?
—La davallada demogràfica afectarà per igual la pública i la privada, però caldrà veure com afecta una modalitat o l’altra.
—Pot haver-hi una existència pacífica entre els uns i els altres?
—Fins ara hi havia una existència pacífica. Ara bé, arribarà un punt en què hi haurà una col·lisió i cadascú farà per intentar captar com més alumnes millor.
—En el llibre afirma: «No hi ha cap dubte que la inserció laboral serà molt major en les universitats privades que en les públiques». Expliqui-m’ho.
—Això ho dic perquè, en línies generals, les privades tenen més bona sintonia amb el teixit productiu. En el cas de la universitat pública encara hi ha aquella desconfiança basada en el convenciment que, més que formar professionals, les públiques formen ciutadans, és a dir, persones amb esperit crític.
«En ensenyament superior, correm el risc de reproduir el model americà dels Estats Units i d’Amèrica Llatina"
Nosaltres fem una formació integral, no estrictament instrumental. Les privades, en canvi, estan situades en lògiques més instrumentalistes. A més, com que hi ha moltes universitats que formen part de grans grups empresarials, en matèria laboral hi ha vasos comunicants i uns valors compartits que, potser, no existeixen amb la iniciativa privada.
—En tot cas, el risc és que aquesta doble xarxa acabe desembocant en una degradació del que és públic i en més segregació social.
—El risc és que acabem reproduint el model americà dels Estats Units i d’Amèrica Llatina, on hi ha unes poques universitats d’excel·lència i de màxim prestigi —totes elles privades—, unes quantes públiques d’una qualitat baixa i un tercer grup de privades d’una qualitat molt discreta.
Així doncs, hi ha el risc que s’acaben devaluant els graus de la universitat pública i això provoque que més gent busque refugi en la privada. Per tant, podem estar davant un canvi social molt important, perquè hi ha el risc que perdem la universitat com a ascensor social, element redistributiu i promotor de la innovació i la recerca.
Ara per ara això encara no està passant, però els canvis que experimentem són tan accelerats que, si no es posa algun tipus de fre, correm el risc que passi de veritat en el termini de sis o set anys.
—I què es pot fer per evitar que això passe?
—El primer que ens cal és invertir més diners en ensenyament superior, perquè s’ha demostrat que això repercuteix positivament, tant des del punt de vista social com econòmic. Ara bé, jo crec que aquesta millora del finançament no cal fer-la de forma igualitària. Hem de lluitar per donar incentius a les universitats que mostren uns millors resultats en recerca i coneixement. Ens cal una competitivitat regulada i ben entesa entre les mateixes universitats públiques, així com una estratègia continuada de millora. Hem d’assumir que hi ha universitats que aspiren a competir a escala internacional i altres que tenen una ambició territorial.
Una altra cosa que crec que seria positiva seria permetre que coexistisquen diferents models d’organització. Ens cal obrir la possibilitat que hi haja universitats amb equips més professionalitzats i que apliquen nous models de governança. La darrera llei impulsada per Joan Subirats no va preveure aquesta possibilitat i, a parer meu, fou una oportunitat perduda. Es tractaria d’emular el model portuguès, que té la possibilitat oberta que les universitats es regisquen per un model més democràtic i meritocràtic.
L’altra cosa que cal fer és amb relació a les universitats privades: cal posar-los un topall i eliminar el termini de cinc anys que se’ls va donar en l’època de Manuel Castells per estar al dia amb les exigències que els imposa l’Administració. En realitat, el que s’ha evidenciat ha sigut que el gruix de les autonomies han estat zero exigents amb els requisits que havien de complir les privades. Hi ha universitats privades a Espanya que funcionen a pesar de tenir informes de la CRUE (Confederació de Rectors d’Universitats Espanyoles) i del Ministeri de Ciència i Universitats en contra. Cal que les exigències s’acomplisquen des del moment mateix de la creació.
El termini que se’ls va donar de cinc anys és una trampa. Quina administració —de qualsevol color polític— s’atreviria a tancar una universitat quan ja fa cinc anys que funciona i té alumnes a meitat de completar els seus estudis?
—Oficialment, als rectors de les universitats no se’ls ha escoltat queixar-se de la proliferació d’universitats privades... Almenys la CRUE no ho ha fet.
—És que aquesta és una anomalia gran: en la CRUE estan integrats els rectors de les universitats, tant fa que siguen públiques com privades. Així que, en realitat, no existeix un grup de pressió que vetlle pels interessos de l’ensenyament superior públic. Caldria corregir això i que hi haja una defensa desacomplexada de l’ensenyament superior públic.